L’enamorament, encara que ens dolgui reconèixer-ho, és només un estat d’ànim transitori en les relacions humanes de parella. Sí: transitori. I sí: no és una fase per la qual hem de passar de manera ineludible ni és una fase que podem passar amb qualsevol persona. Penseu que hi ha molta gent que ni tan sols ho ha viscut encara, però que pot estar festejant, casat, tenir mainada o ser un avi entranyable.
Però a vegades, quan la teva relació de parella penses que és perfecta, coneixes a una altra persona, aquesta es deixa estimar, mostra interès per la teva vida, t'hi sents bé, és ella qui et ve a buscar i et convida a anar junts pel món... És llavors quan apareixen els problemes de debò: estàs més còmode amb la nova amistat que amb aquella amb qui havies fet plans per compartir el llarg viatge.
Com li expliques, ara això? Què passa amb els amics comuns? Com has d’actuar amb els companys de la seva colla? M’imagino que això depèn de com sigui cadascú (qüestió de caràcter) i de quin és el grau de compromís i maduresa que s’havia adquirit.
Per ara, nosaltres només hem anat al cinema i hem vist junts la seva pel•lícula preferida. M’ha assegurat que si algun dia vivim junts anirem al cine del meu poble i triaré jo la sala i el film. Té un caràcter fort i transmet confiança i seguretat. Però sempre hi ha hagut un parell de detalls que m’incomoden... sort que, des de que viu amb dos companys de pis bastant "progres", hi ha hagut un canvi d’actitud i ha fet passos importants per corregir-se. Però el dia que menys ho espero, van i li surten aquells tics nerviosos que em treuen de polleguera: qui m’assegura que vivint el dia a dia el nostre pacte pot funcionar?
Amb l’altra amistat, en canvi, sé que podem treballar junts i els resultats han estat sempre prou positius, però amb ella amb prous feines hem anat a fer un toc al bar de la plaça o a penjar algun anunci al tauler del costat de la parada de bus. Ara que... té alguna cosa que m’atrau. No sé del cert què és. Segurament que pensa força igual que jo i els seus principis són també els meus, malgrat no sempre sap expressar-se bé i tothom l’acaba malentenent i l’acusa d’immadura. No sé si el dia que anem al cine em deixarà triar a mi la pel•lícula, la triarà ella o arribarem a un acord per triar-la entre tots dos. De fet... ara que hi penso un cop varem mirar una pel•lícula amb uns amics en comú. I no va ser una mala peli, la veritat. I el més curiós és que no us sabria dir qui va triar, aquell dia.
Sort que les relacions de parella no són només triar la pel•lícula. Seria massa senzill. Les relacions són més complexes i més reconfortants a la vegada, més ciència física i química i més filosofia i art a la vegada.
La decisió, així, és la tria entre fortalesa o principis, entre serenor o energia. La veritat és que no puc trair els meus principis morals i penso que un toc d’energia sempre és necessari si el que es vol és un món millor. La fortalesa arribarà. La serenor també. Ja he triat.
Hummmm... amb l’Anna tot bé, per cert. Em sembla que ho he tornat a fer: parlava de política.
