(Article publicat a l'edició d'abril-maig del Magazine Vicolot)
L’Arnald i la Rita estan enamorats l’un de l’altra des del primer dia que es van veure. Però mai han gosat dir-se el que senten: l’Arnald pensa que és massa gros i corpulent per la Rita, a la vegada que la Rita pensa que és massa prima i baixeta per l’Arnald.
Davant la proximitat d’un ball de disfresses i en un intent per canviar radicalment el seu cos, l’Arnald decideix fer exercici físic per aprimar-se a la vegada que la Rita decideix engolir tot allò comestible que se li posi al davant per tal de guanyar pes i musculatura.
La història que ens explica aquest conte de Micheal Coleman ens parla de dos joves que encara no saben què senten l’un per l’altre, però sobretot que encara no saben allò que és cadascú. No han après a acceptar-se. L’acceptació és un sentiment pel qual una persona admet que una situació no es pot o no s’hauria de canviar a la lleugera. Simplement és com és, amb totes les limitacions i defectes.
Fer aquest pas suposa acceptar allò que considerem positiu en nosaltres mateixos, però sobretot suposa arribar a ser capaços d’admetre estats d’ànim com la impotència, la feblesa, la desesperació, el desànim, el dolor... El fet d'assumir les emocions que ens porten a aquests estats d'ànim implica sentir-les com a pròpies, permetent-nos superar i tolerar situacions complicades sense quedar-nos-hi atrapats.
Els esforços al gimnàs no són suficients i l’Arnald i la Rita s’adonen que no és gens senzill canviar allò que són. No se senten satisfets amb ells mateixos per por a no ser acceptats per la persona estimada. Així, l’Arnald decideix valdre’s d’una faixa per semblar més prim, i la Rita es posa coixins sota la roba fins a perdre gairebé la mobilitat per semblar més robusta. Abans de sortir de casa per anar a la festa tots dos es miren al mirall i no es reconeixen, però estan segurs que val la pena enganyar-se perquè així agradaran més als altres.
Però és un greu error pensar que l’acceptació és un sinònim de resignació. Qui es resigna pensa que d’una manera o altra tot està predestinat o predeterminat i que, en conseqüència, no val la pena esforçar-se per canviar res ni ningú. Tot sembla estàtic i inamovible. En aquest moment buscar en els altres la responsabilitat del propi malestar esdevé un autoengany, una solució fàcil a la vegada que fictícia.
En canvi, la persona que s’accepta a sí mateixa fa un pas més i veu al món com un tot canviable i canviant: es reconeix les febleses i aprèn a conèixer-se millor, és conscient d’allò que vol i es troba en disposició de lluitar activament per allò que vol arribar a ser.
La nit del ball de disfresses els nostres protagonistes es creuen i no es reconeixen. A mesura que passa la nit i augmenta la desesperació davant la possibilitat que la respectiva persona estimada no aparegui, encongits en un racó de la sala, comencen a parlar entre ells. “Esperes a algú?”, “És clar que espero a algú! Espero a una noia menuda i preciosa”, “Jo també espero a algú: un noi alt i forçut... però sembla que l’Arnald no ha vingut”. I quan es giren abatuts i disposats a tornar a casa s'adonen que aquell Arnald alt i forçut és també l'Arnald que es considera gros i corpulent, de la mateixa manera que la petita i baixeta Rita és als ulls de l‘Armand menuda i esvelta. En aquell moment es reconeixen tots dos i comencen a descobrir-se de debò cadascun d'ells mateixos. Han après a mirar-se amb una altra mirada i, inconscientment, han après a acceptar-se.
Existeix un vell proverbi que diu que qui estima allò que té, tindrà sempre allò que estima. Si no us estimeu prou a vosaltres mateixos, és necessari que aprengueu a mirar-vos amb uns altres ulls i a valorar-vos i respectar-vos.
_________________________________________________________
L’acceptació d’un mateix és el primer pas per conèixer qui som, per començar a cultivar la nostra autoestima d'una manera sana i positiva. Per acceptar-nos hem de:
- Acceptar als altres tal i com són i no com ens agradaria que fossin.
- Generar un ambient amorós, constructiu i de confiança evitant l'hostilitat i la desconfiança.
- Tenir el suport de la família i dels amics, i no tenir por a comunicar-nos d'una manera madura i creativa amb ells.
- No dependre emocionalment i moral de l'acceptació exterior, sinó que hem de procurar que no es doni un desajust excessiu entre el que sóc i el que voldria ser, entre com em veig i com em veuen els altres, i entre el que espero de mi i el que s'espera de mi.
