I de moment el meu raonament és vàlid: encara sóc capaç d'apagar el llum i dormir! El que passa és que a vegades després tens insomni, i no pas perquè la jornada hagi pogut resultar especialment esgotadora amb reunions de dues hores seguides de reunions de tres hores i tot el dia anant amb mal de caps d'aquí per allà. Simplement hi ha nits en que vas a dormir a la una de la matinada i a quarts de cinc ja estàs donant voltes pel llit intentant trobar la postura que et torni el son. I saps que no te'n sortiràs.
Doncs res: a llevar-se. Resulta que a la pràctica, la política és allò que tan innocentment definim com a "l'art de fer allò que és possible". Però resulta que a la pràctica el pitjor enemic de la política pot acabar esdevenint la mateixa democràcia... vaja... no em malentengueu: no la democràcia entesa com a "el govern del poble" sinó tal i com s'entén i exercita en aquest nostre país, com una autèntica partitocràcia on el que domina és l'interès de partit (sovint estretament vinculat o depenent del poder econòmic i financer) i on les majories legítimes (faltaria més!) s'utilitzen per esclafar les minories (també legítimes).
I la partitocràcia no és res més que una deformació de la democràcia on, per esgotament, els ciutadans deixen d'interessar-se en política i aquesta queda relegada a uns pocs que no sempre són capaços de pensar en el "bé comú" i sovint es deixen endur pel "bé comú d'uns quants". Però no cal posar a tots els polítics al mateix sac: també hi ha gent que treballa i dedica molts esforços a defensar els seus ideals amb les més bones intencions... però en una partitocràcia aquests també es poden veure engolits dins d'una disciplina de partit de la qual és complicat sortir-ne si no es té molts principis i molta fortalesa mental.
Però més enllà d'aquesta tendència més que evident de desafecció política i pèrdua de confiança en els nostres polítics, hi ha un altre efecte pervers en aquesta deformació de la democràcia... i és que quan els polítics deixen de veure's com a uns gestors útils queden els tècnics. La partitocràcia pot derivar a una tecnocràcia: que governin els més capaços, "els millors" amb permís del Govern de la Generalitat de Catalunya. Quan els que prenen decisions polítiques no ens serveixen per governar és lògic pensar que aquells que es basen en la ciència o els números (sempre infal·libles) ens poden gestionar els afers públics d'una manera més neutral i eficient. Aquest pensament més o menys raonable és, en realitat, una fal·làcia: governar significa prendre decisions i per tant significa mullar-se i perjudicar a algú i beneficiar a algú o altre, molts o pocs. Si continuem desprestigiant als polítics, després cauran inevitablement aquests aristòcrates, aquests "els millors" que tenen el mèrit de saber utilitzar molt bé els números i les estadístiques al seu favor. I després? I després?
De les crisis profundes i dels governs ineficaços històricament n'ha sortit un messies que es fa passar per únic salvador i fa pensar a tothom que si se li dóna poder absolut podrà treure'ns del pou... Estem caminant per un camí perillós... ens cal incloure a tothom, ens cal escoltar, ens cal explicar, però sobretot ens cal decidir a nosaltres.
