Ja fa quinze dies que l’Estat d’Israel ha decidit afegir al bloqueig físic i econòmic un atac militar contra la franja de Gaza. Aquest territori té una població aproximada d’un milió i mig d’habitants amb una mitjana d’edat de gairebé 16 anys i una superfície d’uns 360 km2, gairebé la meitat de la superfície de La Garrotxa.
Des de fa tres anys Israel i altres estats i organitzacions com els EUA, Rússia, la UE i la mateixa ONU, mantenen un bloqueig econòmic i físic de ports, espai aeri i fronteres a arrel de la victòria electoral d’un partit anomenat Hamàs, considerat grup islàmic terrorista i que des de la seva fundació es nega a reconèixer ja no les fronteres de l’Estat d’Israel, sinó el dret d’aquest a existir. Al territori de Cisjordània –que en el món anglosaxó coneixen com a West Bank– la victòria electoral va ser per un grup anomenat Al Fatah, que des de la masacre de Munnich al 1972 va reorientar la seva estratègia cap a la política en defensa de la causa palestina, i la situació és ben diferent... segur que millorable, però amb reconeixement internacional d’una Autoritat Nacional Palestina que organitza i gestiona mínimament el territori... o ho intenta.
En guanyar les eleccions a Gaza, els partidaris de Hamàs es van alçar contra els àrabs partidaris de Al Fatah i els van expulsar de la franja, i això ja ens pot donar una idea del tarannà reconciliador d’aquesta gent que ara crida a la unitat de la Umma –és a dir, tot el poble islàmic més enllà de les fronteres nacionals–... i continuen llançant míssils!
De fet, no tots els palestins estan en contra d’aquest atac que és, sense cap mena de dubte, desmesurat i asimètric. Ni tots els jueus pensen que és just i necessari. Però el cert és que tots els països que s’han mostrat favorables a la ofensiva d’Israel han citat la necessitat de defensa dels Estats... i els que han fet el contrari afirmen que la pressió sobre Gaza condueix a un espiral de violència, venjança i odi que no deixa entreveure el final. I el pitjor és que si avui en dia no tenim un Estat àrab és, paradoxes de la vida, que els països de la Lliga Àrab va preferir organitzar-se no per crear unes institucions sòlides que asseguressin una suposada Palestina –tal i com van fer els països occidentals amb Israel– sinó per entrar en una guerra fratricida que destruís el nou Estat jueu i així repartir-se els territoris jueus, però també els àrabs.
A la vista de l’allau de noticies i articles d’opinió i comentaris d’“entesos” als nostres mitjans de comunicació i després de parlar-ne amb un parell d’amics m’he adonat que la gent es decanta per un o altre bàndol sense saber amb prou feines de què parla, per les simpaties o apaties que li provoqui un àrab o un israelià o pel pòsit cultural i religiós que es tingui... S’està radicalitzant la opinió pública, com si d’un Barça-Madrid es tractés, com si uns tinguessin la veritat absoluta o com si uns altres estiguessin del tot equivocats! Com antagonismes irreconciliables: com si només pogués ser blanc o negre, sense veure la possibilitat de grisos infinits entremig.
Penso que tothom té part de raó i tothom està equivocat en part: uns es defensen i els altres... també! Uns tiren míssils, i els altres... també! Uns volen acabar i viure en pau a la seva terra, i els altres... és clar, també! Companys: agafeu els articles de la Rahola i d’en Juliana, les opinions dels tertulians de televisió i radio que hi entenen tant de macroeconomia com del sexe dels àngels, i penseu que són diferents visions del món, imparcials totes... Més enllà de la història que ens ha portat a aquesta situació, formeu-vos la vostra opinió i defenseu-la, però no trepitgeu les reflexions del altres perquè, tal i com els passa als palestins i als israelians, ja no recordareu qui ha llençat la primera pedra... i és que, en aquest món, tots som una mica palestins.
