Què ha motivat aquest text a les tantes de la nit? Un cop més, un altre article de política.
Des que La Trinca (altra vegada tan de moda) va publicar el seu treball "Nou de Trinca" al 1981, em sembla que la cançoneta no havia estat tan vigent com fins ara.
Amb els anys ells també han après a empassar-se la dignitat i a viure... a viure bé de xou en xou i de canal en canal. Si em permeteu el joc de paraules: "trinco-trinco".
El cas és que estic segur que cada dia hi ha més ciutadans que no ens comformem en viure bé venent les nostres misèries, i demanem més a la nostra societat i als nostres governs. Avancem, certament. Avancem en la bona direcció i darrerament s'han fet moviments molt importants. Però això no vol dir que hagim de renunciar a res: volem respecte i volem poder cridar als quatre vents en favor de la dignitat que un dia ens vam empassar o que un dia els nostres pares van haver d'empassar-se. Sense pors ni fòbies faltades de sentit. Desacomplexats i mirant endavant.
Potser ha arribat el moment que alguns partits polítics, en el seu afany de cerca del centre polític (i convertir-se així en la primera força en vots i en escons al Parlament de Catalunya) comenci a predicar un catalanisme CONfederalista al qual no havia d'haver renunciat mai. Parlem de dret internacional? Qui cedeix sobirania a qui? Parlem d'estratègies per un futur millor? Parlem d'un futur, en última instància.
Ah... i sí, sempre actuant amb la llei a la mà: la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, textos reconeguts explícitament a la Constitució del 1978.
dijous, 28 de gener del 2010
dissabte, 16 de gener del 2010
Democràcia? Dictadura de partit?
No pretenc contestar d'una manera directa a les paraules expressades pel Primer Secretari del PSC de la Garrotxa publicades a La Comarca el 30 de desembre del 2009, ja que entenc que la seva opinió és seva i és de tot respectable. Però sí que vull plantejar una sèrie de reflexions arrel de les idees que apareixien a l’article en qüestió. Així, no s’ha d’entendre res del que diré com un atac personal: només és la meva opinió, igual de respectable.
Dit això, cal dir que els referèndums celebrats a més de cent seixanta municipis del nostre país probablement no representaven cap plebiscit sobre el dret a decidir o sobre la independència del país ja que les comissions organitzadores locals sabien molt bé que no es tractava d’una consulta popular vinculant sinó purament informativa, però sí que s’impregnava de simbolisme en representar un cop de puny ferm sobre la taula i com a toc d’alerta per aquells que no volen escoltar ni entendre la ciutadania del nostre país. Es va convertir en una crida pel respecte i la dignitat d’un poble.
A més, des de l’organització de les consultes no s’ha promogut mai l’independentisme i sempre s’ha estat, s’és i es serà neutral en les seves tasques. Si alguna de les entitats que s’han adherit a la iniciativa ciutadana ha volgut fer campanya en un o altre sentit sempre ha estat a títol individual i mai a nivell col·lectiu en nom de LA GARROTXA DECIDEIX. Així, anar a votar no és anar a favor de la independència sinó a favor del respecte, de la tolerància, de la pau i de la participació activa en la democràcia com a mitjà de regeneració del país i la societat.
Ens hem entristit molt cada vegada que un demòcrata ha dit que no pensa anar a votar perquè, amb aquestes paraules, ha dit també que no vol sentir què pensa la població que volgut confiar en ell i li dóna feina i salari. No sabem si ha estat un acte d’ignorància o d’hipocresia: quan la política es gira d’esquena a la societat, la política perd sentit i el polític es queda sense credibilitat davant la nostra democràcia. Segurament és aquest allunyament d’alguns pocs polítics de la realitat allò que ens ha portat a un estat general de desafecció política: aquells partits polítics que no mostren més que menyspreu vers una iniciativa ciutadana perden la legitimitat de representar-nos i de viure del sector públic, perden la legitimitat de demanar-nos que participem en un referèndum per un estatut d’autonomia o en unes eleccions europees que en molts municipis van tenir menys participació que al referèndum celebrat el 13D.
Certament resulta molt senzill deslegitimar una iniciativa ciutadana que s’ha organitzat des de la neutralitat i des de la transversalitat (nosaltres no hem menystingut ni hem ignorat a ningú que ha volgut dir-hi la seva), una iniciativa cívica que no ha gaudit del suport econòmic que tenen els partits per fer les seves campanyes i que sovint ha hagut de lluitar amb el soterrament informatiu per part d’alguns mitjans de comunicació. És més senzill deslegitimar tot el moviment social que ha comportat la consulta que dir obertament allò que es pensa: s’ha de ser molt valent per dir en veu alta que es vol decidir el propi futur i el del país.
Alguns van tenir la oportunitat única de votar pel sí. Altres van votar en contra d’allò que ningú abans s’havia atrevit a preguntar-los. Hi va haver qui va decidir votar en blanc. I no es va ignorar tampoc als que van decidir emetre un vot nul. La veritat és que ens preocupa l’abstenció, perquè potser significa que no ham sabut organitzar-nos prou bé o que no hem sabut motivar prou bé a la ciutadania. Però amb els pals a la rodes que ens han ficat des de l’ombra aquells que diuen “jo no penso anar a votar” en un acte de baix nivell democràtic i de nul nivell argumentatiu, nosaltres podem sentir-nos molt satisfets. Tant com a ciutadans com també com a organitzadors.
A partir d’ara ens queda animar a la gent a participar i a fer campanya per allò que creguin convenient. Des del nacionalisme, des del federalisme, des de la societat civil, des de les entitats cíviques, des de les converses de bar, des de l’empresariat, des dels mitjans de comunicació... Callar i marginar-se és massa senzill. I si a més ens queixem que no se'ns té en compte, no participar és de covards.
Qui no se senti convidat a aquesta festa ha de saber que se’ls convida a participar. Però li fem saber també que ja ho estava abans de fer-ho oficial en aquest text: aquesta és ja la seva festa. La de tots.
També volem capacitat de legislar, d’autogovern, volem solidaritat, volem respecte, volem ser allò que decidim entre tots i no allò que uns quants han decidit per nosaltres. La sobirania l’ha d’exercir el poble i no els partits. Em sembla això que ho afirma fins i tot la Constitució del 1978.
El conflicte cívic, l’intercanvi d’arguments, el canvi d’opinió, l’escoltar i parlar, la participació activa en un projecte comú... mai són dolents si s’exerceixen des del respecte, la tolerància i la pau. Més aviat és convenient que hi hagi diferència ja que sempre resulta enriquidor i es dota a la societat d’una vitalitat i una serenor que ens fa sentir membres d’un col·lectiu comú, d’una democràcia més saludable. El pensament únic ens allunya d’un sistema de valors i d’un sistema polític que funcioni i que, sobretot, funcioni millor. Si voler això radicalitza els que no volen formar part d’aquest col·lectiu pensem que no hem de permetre que els nostres objectius i els nostres somnis a curt o llarg termini es frenin, s’aturin, s’oblidin o es trepitgin. Els crits dels altres mai ens han de impedir pensar en veu baixa.
Els arguments econòmics sovint s’utilitzen a favor i en contra de la independència del país. Uns diuen que aniríem millor sols ja que es reduiria la pressió fiscal, els altres argumenten que el nostre mercat està a l’oest. Nosaltres pensem que si alguna cosa hem après darrerament d’aquesta economia globalitzada és que no hi ha regla que la pugui predir i controlar: el funcionament del mercat financer no ha pogut ser desxifrat encara per cap economista. El que tothom està d’acord en afirmar és que les nostres empreses han de lluitar per ser més professionals i competitives si volen internacionalitzar-se i guanyar-se un lloc en aquest procés global. Dit d’altra manera, els monopolis de mercats desapareixeran per molt que les empreses s’hi vulguin aferrar i la millor alternativa és aconseguir que siguin aquests mercats madurs els que es vulguin aferrar-se al nostre teixit empresarial. L’economia té molt a veure amb l’independentisme, certament, però és el potencial i la voluntat de l’empresa el que en determina l’èxit o el fracàs.
El bon govern té l’obligació d’escoltar al poble i respectar-lo; no es fa el sord i el menysprea. El bon govern no defensa ideals per majories, sinó que defensa la majoria d’ideals. Amb aquesta iniciativa nosaltres no pretenem entendre-hi d’electoralisme, de política ni de tribunals constitucionals: només pretenem que la democràcia funcioni millor, sigui més participativa i més representativa. No ens oblidem de la nostra història i la coneixem bé, però n’hem aprés que allò que val la pena no oblidar és que sempre hi ha un futur pel que val la pena lluitar pacíficament. D’entrada, que aquestes consultes i les que es faran d’acord sempre amb la legalitat vigent serveixin perquè la gent reflexioni sobre la qualitat democràtica del nostre país ja és un gran èxit. El primer. N'hi haurà més.
Dit això, cal dir que els referèndums celebrats a més de cent seixanta municipis del nostre país probablement no representaven cap plebiscit sobre el dret a decidir o sobre la independència del país ja que les comissions organitzadores locals sabien molt bé que no es tractava d’una consulta popular vinculant sinó purament informativa, però sí que s’impregnava de simbolisme en representar un cop de puny ferm sobre la taula i com a toc d’alerta per aquells que no volen escoltar ni entendre la ciutadania del nostre país. Es va convertir en una crida pel respecte i la dignitat d’un poble.
A més, des de l’organització de les consultes no s’ha promogut mai l’independentisme i sempre s’ha estat, s’és i es serà neutral en les seves tasques. Si alguna de les entitats que s’han adherit a la iniciativa ciutadana ha volgut fer campanya en un o altre sentit sempre ha estat a títol individual i mai a nivell col·lectiu en nom de LA GARROTXA DECIDEIX. Així, anar a votar no és anar a favor de la independència sinó a favor del respecte, de la tolerància, de la pau i de la participació activa en la democràcia com a mitjà de regeneració del país i la societat.
Ens hem entristit molt cada vegada que un demòcrata ha dit que no pensa anar a votar perquè, amb aquestes paraules, ha dit també que no vol sentir què pensa la població que volgut confiar en ell i li dóna feina i salari. No sabem si ha estat un acte d’ignorància o d’hipocresia: quan la política es gira d’esquena a la societat, la política perd sentit i el polític es queda sense credibilitat davant la nostra democràcia. Segurament és aquest allunyament d’alguns pocs polítics de la realitat allò que ens ha portat a un estat general de desafecció política: aquells partits polítics que no mostren més que menyspreu vers una iniciativa ciutadana perden la legitimitat de representar-nos i de viure del sector públic, perden la legitimitat de demanar-nos que participem en un referèndum per un estatut d’autonomia o en unes eleccions europees que en molts municipis van tenir menys participació que al referèndum celebrat el 13D.
Certament resulta molt senzill deslegitimar una iniciativa ciutadana que s’ha organitzat des de la neutralitat i des de la transversalitat (nosaltres no hem menystingut ni hem ignorat a ningú que ha volgut dir-hi la seva), una iniciativa cívica que no ha gaudit del suport econòmic que tenen els partits per fer les seves campanyes i que sovint ha hagut de lluitar amb el soterrament informatiu per part d’alguns mitjans de comunicació. És més senzill deslegitimar tot el moviment social que ha comportat la consulta que dir obertament allò que es pensa: s’ha de ser molt valent per dir en veu alta que es vol decidir el propi futur i el del país.
Alguns van tenir la oportunitat única de votar pel sí. Altres van votar en contra d’allò que ningú abans s’havia atrevit a preguntar-los. Hi va haver qui va decidir votar en blanc. I no es va ignorar tampoc als que van decidir emetre un vot nul. La veritat és que ens preocupa l’abstenció, perquè potser significa que no ham sabut organitzar-nos prou bé o que no hem sabut motivar prou bé a la ciutadania. Però amb els pals a la rodes que ens han ficat des de l’ombra aquells que diuen “jo no penso anar a votar” en un acte de baix nivell democràtic i de nul nivell argumentatiu, nosaltres podem sentir-nos molt satisfets. Tant com a ciutadans com també com a organitzadors.
A partir d’ara ens queda animar a la gent a participar i a fer campanya per allò que creguin convenient. Des del nacionalisme, des del federalisme, des de la societat civil, des de les entitats cíviques, des de les converses de bar, des de l’empresariat, des dels mitjans de comunicació... Callar i marginar-se és massa senzill. I si a més ens queixem que no se'ns té en compte, no participar és de covards.
Qui no se senti convidat a aquesta festa ha de saber que se’ls convida a participar. Però li fem saber també que ja ho estava abans de fer-ho oficial en aquest text: aquesta és ja la seva festa. La de tots.
També volem capacitat de legislar, d’autogovern, volem solidaritat, volem respecte, volem ser allò que decidim entre tots i no allò que uns quants han decidit per nosaltres. La sobirania l’ha d’exercir el poble i no els partits. Em sembla això que ho afirma fins i tot la Constitució del 1978.
El conflicte cívic, l’intercanvi d’arguments, el canvi d’opinió, l’escoltar i parlar, la participació activa en un projecte comú... mai són dolents si s’exerceixen des del respecte, la tolerància i la pau. Més aviat és convenient que hi hagi diferència ja que sempre resulta enriquidor i es dota a la societat d’una vitalitat i una serenor que ens fa sentir membres d’un col·lectiu comú, d’una democràcia més saludable. El pensament únic ens allunya d’un sistema de valors i d’un sistema polític que funcioni i que, sobretot, funcioni millor. Si voler això radicalitza els que no volen formar part d’aquest col·lectiu pensem que no hem de permetre que els nostres objectius i els nostres somnis a curt o llarg termini es frenin, s’aturin, s’oblidin o es trepitgin. Els crits dels altres mai ens han de impedir pensar en veu baixa.
Els arguments econòmics sovint s’utilitzen a favor i en contra de la independència del país. Uns diuen que aniríem millor sols ja que es reduiria la pressió fiscal, els altres argumenten que el nostre mercat està a l’oest. Nosaltres pensem que si alguna cosa hem après darrerament d’aquesta economia globalitzada és que no hi ha regla que la pugui predir i controlar: el funcionament del mercat financer no ha pogut ser desxifrat encara per cap economista. El que tothom està d’acord en afirmar és que les nostres empreses han de lluitar per ser més professionals i competitives si volen internacionalitzar-se i guanyar-se un lloc en aquest procés global. Dit d’altra manera, els monopolis de mercats desapareixeran per molt que les empreses s’hi vulguin aferrar i la millor alternativa és aconseguir que siguin aquests mercats madurs els que es vulguin aferrar-se al nostre teixit empresarial. L’economia té molt a veure amb l’independentisme, certament, però és el potencial i la voluntat de l’empresa el que en determina l’èxit o el fracàs.
El bon govern té l’obligació d’escoltar al poble i respectar-lo; no es fa el sord i el menysprea. El bon govern no defensa ideals per majories, sinó que defensa la majoria d’ideals. Amb aquesta iniciativa nosaltres no pretenem entendre-hi d’electoralisme, de política ni de tribunals constitucionals: només pretenem que la democràcia funcioni millor, sigui més participativa i més representativa. No ens oblidem de la nostra història i la coneixem bé, però n’hem aprés que allò que val la pena no oblidar és que sempre hi ha un futur pel que val la pena lluitar pacíficament. D’entrada, que aquestes consultes i les que es faran d’acord sempre amb la legalitat vigent serveixin perquè la gent reflexioni sobre la qualitat democràtica del nostre país ja és un gran èxit. El primer. N'hi haurà més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
