"Ya está en el aire girando mi moneda..."

...i que sigui el que sigui! Ja ho deia en Drexler en una de les seves cançons! De moment he llençat la moneda a l'aire conscient que el més probable és que surti creu i perdi la jugada i potser la partida.



Però no passa res. No passa res perquè no ha de passar res. Quan vaig decidir que em volia presentar al concurs públic que organitzava el Servei de Joventut del Consell Comarcal de La Garrotxa, ja coneixia les poques possibilitats que tenia d'aconseguir la feina. A tothom a qui li he explicat li he dit que hi anava per allò de "si sona la flauta", perquè a mi ja m'agrada la música que s'hi toca i sóc capaç de tocar la flauta i la guitarra i el que faci falta; però sobretot hi anava per descobrir com funciona un concurs públic.

Quinze persones presenten sol·licitud, nou són convocades. Vuit creuen que existeixen possibilitats d'aconseguir l'èxit i decideixen presentar-se el dilluns al matí. Si qualsevol dels meus companys de viatge llegeix aquest blog ha de saber que això ja és un èxit: que tots els que estàvem a les nou del matí a fora veient passar els cotxes i amb un estat de nerviosisme interior perfectament dissimulat ja som guanyadors. Jo dilluns vaig conèixer a una gent amb il·lusions, amb voluntat i amb una valentia enorme. Ànims!

Però malgrat tot, ja sabeu que a vegades la vida és més complexe del que sembla i sovint les coses no surten tal i com voldríem. Després de la primera prova, la informàtica, ja només en vam quedar cinc.

La veritat és que el fet de ser pocs va ajudar a que ens coneguéssim un xic millor i a mesura que passaven les hores anàvem compartint impresions i preocupacions. Quan van "saltant" els primers companys et sap greu encara que saps molt bé que és un procés inevitable, i que el més probable és que tu passis a ser el següent. "Ferran, estàs nominat!"

Després vàrem passar a fer la segona prova, una espècie d'examen escrit amb una primera part de preguntes curtes i una segona on havíem de desenvolupar un cas pràctic. Mentre es corregia aquesta segona prova ens anaven cridant d'un a un per fer una entrevista personal, que junt amb la valoració del curriculum era la darrera part del concurs. Després tots a casa i a esperar un parell de dies mentre el neguit se't menja de mica en mica per dins.

Molt bé... voleu saber si va sortir cara o creu? Doncs la veritat és que encara no n'estic segur. Segurament es pot dir que és una creu com la que portava Jesucrist de camí al mont del Calvari, però també es pot interpretar com a extraordinari ja que la moneda es va quedar en aquella posició que només passa una de cada tantíssimes vegades que es tira al terra: borratxo! La situació és tan divertida com desconcertant! Quan m'ho van dir em vaig sentir com el pianista del gueto de Varsòvia, tocant per ningú, perdut i sense saber què dir o què fer.

Resulta que ningú va ser capaç de superar el cas pràctic i el concurs s'ha declarat desert! Avui en parlava amb l'Anna i jo li deia mig en broma i mig seriosament que si decideixen contractar a algú dels cinc que quedàvem abans de fer la prova del cas pràctic no serà per ser el millor, sinó per ser el menys dolent.

Però no us penseu que em vaig rebotar ni empipar ni res d'això: m'ho vaig agafar amb tranquilitat, que ja sabeu que sóc així. No m'he fet mai més il·lusions de les que em toquen, no hi ha hagut ni excés d'expectatives ni frustració; i, a més, penso que vaig competir amb gent preparadíssima que es mereix tota la sort del món i més.

Aquesta és la mentalitat! Tot es transforma i el neguit se'n va, se'n va... se n'ha anat!

Més tard, ja al vespre, en parlava amb unes altres persones i vam arribar a una visió ben diferent dels fets: això demostra que no hi havia enxufat i que la plaça no estava assignada abans de començar; això demostra que el nivell d'exigència dels responsables del concurs públic és alt i això sempre és positiu; i això demostra que si al final es decideix contractar a algú dels que ens vam presentar al concurs s'ho ha hagut de treballar i s'ho mereix perquè ha sabut demostrar al tribunal que és capaç d'aprendre i superar-se fins a assolir el nivell d'exigència que es demanava a un professional com el que es busca.

Agafeu-vos a la versió que us faci més gràcia. De moment, avui divendres, encara no sabem del cert com s'encararà la situació. La moneda segueix girant incansable i juga dibuixant un va i ve amb l'aire. No és cap secret que vivim en la incertesa del dia a dia.

Jo m'he divertit i m'he obligat a devorar llibres i informació web durant unes setmanes i m'ho he passat molt bé: m'agrada la pressió, m'agrada tenir objectius a curt termini. Ja us he dit que tinc la sort de tenir feina i de trobar-m'hi bé. No gens menys: m'hi trobo molt a gust i treballo amb bona gent. Això és important, però penso que abans encara són més importants les meves inquietuds personals i em veig en la necessitat de provar de respondre a aquestes inquietuds mentre em vegi capaç. I aquesta experiència no la considero gens inoportuna.

Potser ara no, potser d'aquí a un temps: tornarem a tirar una moneda esperant una espècie de reacció de causa i efecte.

Un desig? Que llavors surti cara.

Els joves: futur?... frustració?...

Aquest és el títol de la taula rodona que ha organitzat Càritas Garrotxa i l'Arxiprestat de l’Alt Fluvià aquesta nit al Casal Marià d’Olot. La veritat és que ha estat bé: hi havia molta gent, sobretot gent gran, però també molt de jovent. Més tard, parlant amb alguns dels assistents, m’he assabentat que molta de la jovenalla que hi havia hi era perquè estava fent el curset per la primera confirmació. Però se’ls ha de felicitar igualment perquè fins i tot hi ha hagut alguna intervenció. Alguna molt bona intervenció.



El moderador, l’Enric Puiggròs, ens ha introduït a la realitat de la joventut al nostre país i seguidament ha donat pas a les intervencions dels participants a la taula i als assistents a l’auditori. S’ha parlat de joves com a part d’una societat que és, com ells mateixos, complexa, diversa i canviant; de la necessitat de conèixer; de la il•lusió i l’energia; de l’optimisme desbordat i desbordant que tenen i tenim els que encara ens sentim joves malgrat la nostra edat; del consumisme desfrenat que hem viscut fins fa uns dies i de la crisi que tindrem uns dies més; de la motivació per moure’s avant les injustícies; de les actituds sovint massa emotives i poc racionals i de la necessitat que, en certs moments, sigui així; de la incertesa del futur; de la necessitat de tenir companys i família per reforçar els nostres projectes; del pessimisme i de l’optimisme; de les condicions de la joventut i també de les enormes possibilitats; i dels valors dels joves i de la societat en general.

Les meves reflexions personals, encara en fresc, precisament van en relació a la crisi de valors que travessem com a membres d’aquesta societat i com a joves. Més que crisi de valors penso que hauríem de parlar de canvi de valors: vull dir que aquests valors sempre hi han estat i sempre seran allà, davant nostre. El que sí, que aquests valors són més bons o més dolents en dependència del moment històric en que ens ha tocat viure, però tots són vàlids i s’han d’acceptar com a tals. La bondat, la família, el treball, l’amistat, el cooperativisme, la competitivitat, l’individualisme, la reivindicació en els seus diferents graus d’intensitat pel que fa a l’agressivitat (física o no), l’egoisme, el compartir, el dir-ho en veu alta, el callar-nos-ho per nosaltres... tots en conjunt formen part de nosaltres i la valoració més positiva o més negativa que en fem dependrà de les nostres circumstàncies. Però són, abans que res, valors reals i presents en l’actualiat.

Ara bé, per entendre la manera com aquests valors són interpretats per cadascú de nosaltres, crec que podríem classificar-los segons una noció d’escala i de temps. Si em permeteu fer aquesta categorització tan sui generis, penso que podria ser alguna cosa així:

Escala gran o del passat: aquells valors adquirits gràcies a l’educació formal a les escoles o als instituts; però personalment també hi inclouria els valors que hem adquirit dels nostres pares i la seva experiència de la vida. Són els valors que aprenem de la història personal dels altres i de la història col•lectiva al llarg dels temps: tal faràs tal trobaràs, la violència genera violència, per assolir la pau és necessari el respecte...

Escala mitjana o de present: aquells valors que adquirim nosaltres per la nostra pròpia experiència del nostre dia a dia; els que adquirim en el nostre viatge per aquesta societat de manera pràcticament automàtica sense ni adonar-nos que són també valors: que si hem d’estudiar una carrera de futur, que si hem de tenir una feina ben pagada, que si ens hem de vendre als altres com un producte d’èxit, que si només si som bons tindrem reconeixement...

Petita escala o de futur: penso que, en el fons, esdevenen els més importants i aquells que requereixen haver fet una reflexió interna més acurada. Són els que adquirim amb els nostres èxits i fracassos de forma indirecte, mitjançant un viatge al nostre subconscient més personal. M’explico: les meves fites aconseguides m’han ajudat a estar segur de mi mateix i a tenir una autoestima prou rellevant com per seguir lluitant per noves fites; però de la mateixa manera que els meus intents fallits d’aconseguir allò o el qui també formen part de mi els he d’aprofitar per generar en mi valors com la justícia social, la preocupació pel medi ambient, el respecte cap als animals, la dignitat humana...

Ufff... Reconduïm-ho... A on vull arribar? Penso que són molt importants els valors que adquirim de l’educació i de la nostra família, penso que són molt importants aquells valors que adquirim de manera gairebé inconscient i que sovint no ens adonem que hem convertit en valors, però penso que és especialment important que parem el ritme frenètic en que ens veiem presos i cultivem aquells valors que aconseguiran realment fer de nosaltres persones humanes amb una vida interior immensa.

El dia que aconseguim mirar la vida des d’una certa perspectiva descobrirem quins són aquells valors que fan de nosaltres persones felices, emocionalment estables, amb ganes de contagiar el món d’aquesta pau interior.

Ara ve l’apunt de crítica. Penso que la nostra societat i el nostre sistema educatiu (i la majoria de famílies i amics) no ens ensenyen a descobrir aquesta part de nosaltres mateixos en els fracassos. Només es centren en els èxits. Ens ensenyen a ser el número ú i ens diuen que el numero dos sempre és el primer dels perdedors. Ens diuen que el més important és participar i nosaltres interioritzem aquest consell com si fos un mal menor, una excusa de mal perdedor. Ens ensenyen a aprendre dels èxits i a imitar-los en gairebé tots els camps de la vida. Però qui ens ensenya a aprendre dels errors, de la frustració???

Penso que existeix una falta de formació i educació, hi ha una manca de democratització pel que fa a la informació sobre els fracassos. I no vull dir que s’hagi de caure en el pessimisme per ser positius en el nostre tarannà. Vull dir que entestar-se a amagar els problemes no els resol. Crido que cal que tinguem la informació necessària per saber si és o no convenint tenir una certa conducta o consumir vés a saber què. Crido que hem d’agafar els fracassos i convertir-los en oportunitats. Llavors aprendrem uns valors nous que molts de vosaltres potser desconeixeu. La solidaritat, la justícia social, l’associacionisme, la preocupació pel medi ambient... són valors que només interioritzem (de debó) si fem una reflexió profunda i sincera davant la violència, la injustícia del món, la competència ferotge i sense escrúpols, la pèrdua de biodiversitat i biotops...

No cal que consumeixi drogues per decidir per mi mateix que no m’interessa prendre-les de la mateixa manera que no vull que em faci falta viure un episodi traumàtic en la meva vida per descobrir els valors positius d’allò perdut. Si ens volen ensenyar a dir no a les drogues també ens han d’ensenyar a aprendre dels errors i a reconduir les situacions adverses.

Si aquest pas no es fa des d’una escala més gran a través de l’educació, la família o el dia a dia... és imprescindible que siguem capaços de fer-lo per nosaltres mateixos a petita escala, des del nostre interior i la reflexió personal. En aquest sentit hem d’aprendre a ser autodidactes.

Ufff...Genial: el segon “uff” del text...

Ei... felicitats per haver aguantat aquesta pallissa... ja veieu que deixar-me escriure en aquest estat d’embriaguesa cultural és molt perillós. En tot cas, si heu llegit fins aquí us he de felicitar. I si aquesta reflexió personal que potser només té sentit per mi ha aconseguit que reflexioneu alguna cosa dins vostre, només llavors, us podeu felicitar a vosaltres mateixos.

Ufff...

D. It is written.

Sí, sí, sí. Està escrit. El primer cop que vaig veure la pel•lícula ja vaig començar a martiritzar a l’Anna amb “és molt bona!”. I n’han seguit més, però m’heu d’entendre: és que és molt bona! Encara ahir ho vam mig parlar amb la Mercè i més tard amb un company de la colla! És molt bona!



Estic parlant del film “Slumdog Millionaire”. A la cerimònia dels Oscar va endur-se vuit estatuetes incloent-hi la de millor pel•lícula i la millor direcció. I cal destacar-ne també la música i la fotografia. Ja era hora que una peli que anava més o menys de tapada rebés el reconeixement que es mereixia! Va passar-li la mà per la cara a un “Benjamin Button” que deixava força a desitjar: la primera hora és tan lenta, hi passen tantes coses i no hi passa res a la vegada que va aconseguir que m’adormís... després aconsegueix ser un film senzillament passable. Tornant a “Slumdog Millionaire”, penseu que des de La “Llista d’Shnider” no hi havia cap pel•lícula que triomfés als Oscar, als Globus d’Or i a la cerimònia dels BAFTA britànics.

La història potser no és res de l’altre món i podem mig intuir com s’acaba. De fet, la major part de les crítiques van per aquest camí. Però malgrat la simplicitat d’aquesta, la forma com tracten el context i la manera com descobrim una ciutat que creix a ritmes forçats, al meu entendre, converteixen la pel•lícula en gairebé una obra d’art.

Jamal Malik participa a la versió índia del programa “Quiéres ser millonario” i encerta pregunta rere pregunta. De fet, ho fa tant bé que aixeca les sospites del presentador i de les autoritats de Mombai. A través del brutal interrogatori descobrim el perquè de saber les respostes fent un viatge a la infantesa i l’adolescència de Jamal fins a arribar a la darrera pregunta per valor de 20 milions de rúpies.



Això deu ser molta pasta! De fet, ho he buscat i estem parlant d’uns 480.000 dòlars, més que al concurs a Espanya on només pots guanyar 300.000€. I és que aquí som uns pelacanyes: als Estats Units opten a un premi d’un milió de dòlars i a Alemanya a una catalana li varen donar mig milió d’euros! Però és que no tothom val per participar a aquests concursos...

Ei, que ja em torno a desviar!

La casualitat i la sort (o les desgràcies i la mala sort en la vida del protagonista) permeten a Malic arribar a aquesta darrera pregunta a la vegada que permeten a l’espectador descobrir el món ple de contrastos i la realitat social i econòmica d’un país. Certament al final és un autèntic “cant a l’amor”, un viatge pels últims 20 anys d’història de la Índia i de Mombai, l’antiga ciutat colonial de més de 19 milions d’habitants i que coneixíem com a Bombai.

I el títol? “Slumdog” seria alguna cosa així com gos de barri baix, de barraques, de xaboles... i “millionaire” és millonari. Ui... amb això ja m’imaginava la típica pel•lícula de superació personal, com un llibre d’autoajuda d’aquells de “com convertir-se en ric”... Però no. Res més lluny d’això. Si bé tot el món de Malic gira al voltant dels diners i el poder, ell només busca l’amor de Latika i la pau personal! La crítica més extensa que ens ha arribat d’aquesta pel•lícula prové des de la mateixa Índia, on es queixen pel fet de retratar un món de misèria on les persones esdevenen gossos de carrer: al cinema Bollywood rarament es veu la pobresa i les autoritats Índies no semblen reconèixer cap problema. Així, amb una mica de sort, ha arribat el moment de reconèixer que aquest problema existeix i és ben real; i s’ha d’afrontar la realitat per trobar-hi solucions. I és que després de la borratxera de la cerimònia dels Oscar, el petit Jamal també ha de tornar a la realitat i, encara que ell sap que li pagaran els estudis fins a la majoria d’edat, aquest retorn serà de segur traumàtic. Ja veurem d’aquí a uns anys com li va...



Si alguns de vosaltres heu pogut veure “Ciudad de Dios” us diré que es veu la part terrible del món dels suburbis de faveles brasilenys però amb un missatge més pròxim al món multicolor de Bollywood: tres cullerades de misèria, dues dosis de somni d’adolescent, sigueu generosos a l’hora d’afegir-hi el record inesborrable d’aquell amor d’infantesa, tres quartes parts d’espectacle televisiu, un pessic de dansa i una música enganxosa. Tot en una coctelera i barrejat durant dues hores. La mescla és molt bona, ja ho he dit quatre vegades! Però quan sortim del cine o quan el reproductor haurà acabat amb prous feines haurem notat que també hi havia dosis de màfia, d’explotació infantil i mutilació, explotació sexual, tortura per part de les autoritats “competents”, corrupció urbanística, enfrontaments religiosos, turistes que només volen tornar a casa com aquell que no ha vist res, la cruesa de la globalització i una dotzena d’escenes brutals que ens passen gairebé desapercebudes a causa del ritme trepidant del combinat! El periodista d’El País Jordi Costa va escriure que Boyle havia aconseguit que els vistosos arbres del film no deixessin veure el bosc. Hi estic absolutament d’acord.

I és que l’obra de Boyle és irregular: és un director amb films de la talla de “Trainspotting” (considero que s’hauria de fer veure als instituts per veure la realitat de les drogues... i segurament la millor direcció que ha fet Boyle) o “28 días después” (tinc debilitat pel cinema de zombies), però també pífies de la talla de “La Playa” (que només en salvaria el Porcelain dels Moby i les imatges paradisíaques) o la gairebé desconeguda “Sunshine”. Aquí, centrant-me en la pel•lícula que ja coneixeu, n’he de destacar que està farcida de segones lectures, de contrastos, de realitat, d’alegria i dolor, de vida i mort.

Em recorda també a "Juno". En teoria ens estan venent una comèdia, però esdevé també un drama i esdevé també molt més que això. Aquí no ens parlen d’avortament, sinó que ens hauríem de preguntar sobre el destí, la justícia, la cobdícia i fins i tot, l’expansió sense límits (ni físics ni morals) de les ciutats. En definitiva: les injustícies del món que ens ha tocat viure.

Però a diferència de "Juno", que només va guanyar un Oscar al millor guió, aquesta pel•lícula ha tingut el reconeixement que es mereix. I espero que gràcies a aquest reconeixement podem tractar el problema d’una realitat social complicada. Ara només falta que quan torneu a veure el film el sapigueu veure amb uns altres ulls, llegint entre línies i mirant més enllà de la història principal.



Sí, la història de Jamal Malik estava escrita, però jo penso que el destí entès com a aquell final inevitable no està escrit. Sí que morirem, però l’espai de temps que va des que naixem fins que deixem de respirar el fem nosaltres. Nosaltres i els nostres. Com més preguntes ens fem i, sobretot, com més preguntes intentem respondre més conscienciats estarem i, potser, el món canviarà sense que ens n’adonem. Abandonem els bolígrafs, tanquem els ordinadors, sortim al carrer a escriure amb majúscules el nostre destí. Malgrat tot, sempre som capaços de trobar la felicitat si realment ho volem. I ho hem de voler. Sense que ningú ho escrigui.