Estic parlant del film “Slumdog Millionaire”. A la cerimònia dels Oscar va endur-se vuit estatuetes incloent-hi la de millor pel•lícula i la millor direcció. I cal destacar-ne també la música i la fotografia. Ja era hora que una peli que anava més o menys de tapada rebés el reconeixement que es mereixia! Va passar-li la mà per la cara a un “Benjamin Button” que deixava força a desitjar: la primera hora és tan lenta, hi passen tantes coses i no hi passa res a la vegada que va aconseguir que m’adormís... després aconsegueix ser un film senzillament passable. Tornant a “Slumdog Millionaire”, penseu que des de La “Llista d’Shnider” no hi havia cap pel•lícula que triomfés als Oscar, als Globus d’Or i a la cerimònia dels BAFTA britànics.
La història potser no és res de l’altre món i podem mig intuir com s’acaba. De fet, la major part de les crítiques van per aquest camí. Però malgrat la simplicitat d’aquesta, la forma com tracten el context i la manera com descobrim una ciutat que creix a ritmes forçats, al meu entendre, converteixen la pel•lícula en gairebé una obra d’art.
Jamal Malik participa a la versió índia del programa “Quiéres ser millonario” i encerta pregunta rere pregunta. De fet, ho fa tant bé que aixeca les sospites del presentador i de les autoritats de Mombai. A través del brutal interrogatori descobrim el perquè de saber les respostes fent un viatge a la infantesa i l’adolescència de Jamal fins a arribar a la darrera pregunta per valor de 20 milions de rúpies.
Això deu ser molta pasta! De fet, ho he buscat i estem parlant d’uns 480.000 dòlars, més que al concurs a Espanya on només pots guanyar 300.000€. I és que aquí som uns pelacanyes: als Estats Units opten a un premi d’un milió de dòlars i a Alemanya a una catalana li varen donar mig milió d’euros! Però és que no tothom val per participar a aquests concursos...
Ei, que ja em torno a desviar!
La casualitat i la sort (o les desgràcies i la mala sort en la vida del protagonista) permeten a Malic arribar a aquesta darrera pregunta a la vegada que permeten a l’espectador descobrir el món ple de contrastos i la realitat social i econòmica d’un país. Certament al final és un autèntic “cant a l’amor”, un viatge pels últims 20 anys d’història de la Índia i de Mombai, l’antiga ciutat colonial de més de 19 milions d’habitants i que coneixíem com a Bombai.
I el títol? “Slumdog” seria alguna cosa així com gos de barri baix, de barraques, de xaboles... i “millionaire” és millonari. Ui... amb això ja m’imaginava la típica pel•lícula de superació personal, com un llibre d’autoajuda d’aquells de “com convertir-se en ric”... Però no. Res més lluny d’això. Si bé tot el món de Malic gira al voltant dels diners i el poder, ell només busca l’amor de Latika i la pau personal! La crítica més extensa que ens ha arribat d’aquesta pel•lícula prové des de la mateixa Índia, on es queixen pel fet de retratar un món de misèria on les persones esdevenen gossos de carrer: al cinema Bollywood rarament es veu la pobresa i les autoritats Índies no semblen reconèixer cap problema. Així, amb una mica de sort, ha arribat el moment de reconèixer que aquest problema existeix i és ben real; i s’ha d’afrontar la realitat per trobar-hi solucions. I és que després de la borratxera de la cerimònia dels Oscar, el petit Jamal també ha de tornar a la realitat i, encara que ell sap que li pagaran els estudis fins a la majoria d’edat, aquest retorn serà de segur traumàtic. Ja veurem d’aquí a uns anys com li va...
Si alguns de vosaltres heu pogut veure “Ciudad de Dios” us diré que es veu la part terrible del món dels suburbis de faveles brasilenys però amb un missatge més pròxim al món multicolor de Bollywood: tres cullerades de misèria, dues dosis de somni d’adolescent, sigueu generosos a l’hora d’afegir-hi el record inesborrable d’aquell amor d’infantesa, tres quartes parts d’espectacle televisiu, un pessic de dansa i una música enganxosa. Tot en una coctelera i barrejat durant dues hores. La mescla és molt bona, ja ho he dit quatre vegades! Però quan sortim del cine o quan el reproductor haurà acabat amb prous feines haurem notat que també hi havia dosis de màfia, d’explotació infantil i mutilació, explotació sexual, tortura per part de les autoritats “competents”, corrupció urbanística, enfrontaments religiosos, turistes que només volen tornar a casa com aquell que no ha vist res, la cruesa de la globalització i una dotzena d’escenes brutals que ens passen gairebé desapercebudes a causa del ritme trepidant del combinat! El periodista d’El País Jordi Costa va escriure que Boyle havia aconseguit que els vistosos arbres del film no deixessin veure el bosc. Hi estic absolutament d’acord.
I és que l’obra de Boyle és irregular: és un director amb films de la talla de “Trainspotting” (considero que s’hauria de fer veure als instituts per veure la realitat de les drogues... i segurament la millor direcció que ha fet Boyle) o “28 días después” (tinc debilitat pel cinema de zombies), però també pífies de la talla de “La Playa” (que només en salvaria el Porcelain dels Moby i les imatges paradisíaques) o la gairebé desconeguda “Sunshine”. Aquí, centrant-me en la pel•lícula que ja coneixeu, n’he de destacar que està farcida de segones lectures, de contrastos, de realitat, d’alegria i dolor, de vida i mort.
Em recorda també a "Juno". En teoria ens estan venent una comèdia, però esdevé també un drama i esdevé també molt més que això. Aquí no ens parlen d’avortament, sinó que ens hauríem de preguntar sobre el destí, la justícia, la cobdícia i fins i tot, l’expansió sense límits (ni físics ni morals) de les ciutats. En definitiva: les injustícies del món que ens ha tocat viure.
Però a diferència de "Juno", que només va guanyar un Oscar al millor guió, aquesta pel•lícula ha tingut el reconeixement que es mereix. I espero que gràcies a aquest reconeixement podem tractar el problema d’una realitat social complicada. Ara només falta que quan torneu a veure el film el sapigueu veure amb uns altres ulls, llegint entre línies i mirant més enllà de la història principal.
Sí, la història de Jamal Malik estava escrita, però jo penso que el destí entès com a aquell final inevitable no està escrit. Sí que morirem, però l’espai de temps que va des que naixem fins que deixem de respirar el fem nosaltres. Nosaltres i els nostres. Com més preguntes ens fem i, sobretot, com més preguntes intentem respondre més conscienciats estarem i, potser, el món canviarà sense que ens n’adonem. Abandonem els bolígrafs, tanquem els ordinadors, sortim al carrer a escriure amb majúscules el nostre destí. Malgrat tot, sempre som capaços de trobar la felicitat si realment ho volem. I ho hem de voler. Sense que ningú ho escrigui.
