El moderador, l’Enric Puiggròs, ens ha introduït a la realitat de la joventut al nostre país i seguidament ha donat pas a les intervencions dels participants a la taula i als assistents a l’auditori. S’ha parlat de joves com a part d’una societat que és, com ells mateixos, complexa, diversa i canviant; de la necessitat de conèixer; de la il•lusió i l’energia; de l’optimisme desbordat i desbordant que tenen i tenim els que encara ens sentim joves malgrat la nostra edat; del consumisme desfrenat que hem viscut fins fa uns dies i de la crisi que tindrem uns dies més; de la motivació per moure’s avant les injustícies; de les actituds sovint massa emotives i poc racionals i de la necessitat que, en certs moments, sigui així; de la incertesa del futur; de la necessitat de tenir companys i família per reforçar els nostres projectes; del pessimisme i de l’optimisme; de les condicions de la joventut i també de les enormes possibilitats; i dels valors dels joves i de la societat en general.
Les meves reflexions personals, encara en fresc, precisament van en relació a la crisi de valors que travessem com a membres d’aquesta societat i com a joves. Més que crisi de valors penso que hauríem de parlar de canvi de valors: vull dir que aquests valors sempre hi han estat i sempre seran allà, davant nostre. El que sí, que aquests valors són més bons o més dolents en dependència del moment històric en que ens ha tocat viure, però tots són vàlids i s’han d’acceptar com a tals. La bondat, la família, el treball, l’amistat, el cooperativisme, la competitivitat, l’individualisme, la reivindicació en els seus diferents graus d’intensitat pel que fa a l’agressivitat (física o no), l’egoisme, el compartir, el dir-ho en veu alta, el callar-nos-ho per nosaltres... tots en conjunt formen part de nosaltres i la valoració més positiva o més negativa que en fem dependrà de les nostres circumstàncies. Però són, abans que res, valors reals i presents en l’actualiat.
Ara bé, per entendre la manera com aquests valors són interpretats per cadascú de nosaltres, crec que podríem classificar-los segons una noció d’escala i de temps. Si em permeteu fer aquesta categorització tan sui generis, penso que podria ser alguna cosa així:
Escala gran o del passat: aquells valors adquirits gràcies a l’educació formal a les escoles o als instituts; però personalment també hi inclouria els valors que hem adquirit dels nostres pares i la seva experiència de la vida. Són els valors que aprenem de la història personal dels altres i de la història col•lectiva al llarg dels temps: tal faràs tal trobaràs, la violència genera violència, per assolir la pau és necessari el respecte...
Escala mitjana o de present: aquells valors que adquirim nosaltres per la nostra pròpia experiència del nostre dia a dia; els que adquirim en el nostre viatge per aquesta societat de manera pràcticament automàtica sense ni adonar-nos que són també valors: que si hem d’estudiar una carrera de futur, que si hem de tenir una feina ben pagada, que si ens hem de vendre als altres com un producte d’èxit, que si només si som bons tindrem reconeixement...
Petita escala o de futur: penso que, en el fons, esdevenen els més importants i aquells que requereixen haver fet una reflexió interna més acurada. Són els que adquirim amb els nostres èxits i fracassos de forma indirecte, mitjançant un viatge al nostre subconscient més personal. M’explico: les meves fites aconseguides m’han ajudat a estar segur de mi mateix i a tenir una autoestima prou rellevant com per seguir lluitant per noves fites; però de la mateixa manera que els meus intents fallits d’aconseguir allò o el qui també formen part de mi els he d’aprofitar per generar en mi valors com la justícia social, la preocupació pel medi ambient, el respecte cap als animals, la dignitat humana...
Ufff... Reconduïm-ho... A on vull arribar? Penso que són molt importants els valors que adquirim de l’educació i de la nostra família, penso que són molt importants aquells valors que adquirim de manera gairebé inconscient i que sovint no ens adonem que hem convertit en valors, però penso que és especialment important que parem el ritme frenètic en que ens veiem presos i cultivem aquells valors que aconseguiran realment fer de nosaltres persones humanes amb una vida interior immensa.
El dia que aconseguim mirar la vida des d’una certa perspectiva descobrirem quins són aquells valors que fan de nosaltres persones felices, emocionalment estables, amb ganes de contagiar el món d’aquesta pau interior.
Ara ve l’apunt de crítica. Penso que la nostra societat i el nostre sistema educatiu (i la majoria de famílies i amics) no ens ensenyen a descobrir aquesta part de nosaltres mateixos en els fracassos. Només es centren en els èxits. Ens ensenyen a ser el número ú i ens diuen que el numero dos sempre és el primer dels perdedors. Ens diuen que el més important és participar i nosaltres interioritzem aquest consell com si fos un mal menor, una excusa de mal perdedor. Ens ensenyen a aprendre dels èxits i a imitar-los en gairebé tots els camps de la vida. Però qui ens ensenya a aprendre dels errors, de la frustració???
Penso que existeix una falta de formació i educació, hi ha una manca de democratització pel que fa a la informació sobre els fracassos. I no vull dir que s’hagi de caure en el pessimisme per ser positius en el nostre tarannà. Vull dir que entestar-se a amagar els problemes no els resol. Crido que cal que tinguem la informació necessària per saber si és o no convenint tenir una certa conducta o consumir vés a saber què. Crido que hem d’agafar els fracassos i convertir-los en oportunitats. Llavors aprendrem uns valors nous que molts de vosaltres potser desconeixeu. La solidaritat, la justícia social, l’associacionisme, la preocupació pel medi ambient... són valors que només interioritzem (de debó) si fem una reflexió profunda i sincera davant la violència, la injustícia del món, la competència ferotge i sense escrúpols, la pèrdua de biodiversitat i biotops...
No cal que consumeixi drogues per decidir per mi mateix que no m’interessa prendre-les de la mateixa manera que no vull que em faci falta viure un episodi traumàtic en la meva vida per descobrir els valors positius d’allò perdut. Si ens volen ensenyar a dir no a les drogues també ens han d’ensenyar a aprendre dels errors i a reconduir les situacions adverses.
Si aquest pas no es fa des d’una escala més gran a través de l’educació, la família o el dia a dia... és imprescindible que siguem capaços de fer-lo per nosaltres mateixos a petita escala, des del nostre interior i la reflexió personal. En aquest sentit hem d’aprendre a ser autodidactes.
Ufff...Genial: el segon “uff” del text...
Ei... felicitats per haver aguantat aquesta pallissa... ja veieu que deixar-me escriure en aquest estat d’embriaguesa cultural és molt perillós. En tot cas, si heu llegit fins aquí us he de felicitar. I si aquesta reflexió personal que potser només té sentit per mi ha aconseguit que reflexioneu alguna cosa dins vostre, només llavors, us podeu felicitar a vosaltres mateixos.
Ufff...
