Ja abans que els romans adoptessin el cristianisme com a religió imperial l’any 325, els ibers que habitaven aquestes terres i els seus avantpassats ja celebraven l'arribada d'aquestes dates. Però no ho feien per motius estrictament religiosos, sinó que es tractava de celebrar el solstici d'hivern: la situació del sol respecte la Terra fa que al voltant del 21 de desembre tinguem el dia més curt i la nit més llarga de l'any. A partir d'aquestes dates cada dia més llum i cada nit menys foscor.
La tradició del tió, aquell tronc que piquem per tal d'accelerar-li la digestió i fer-lo “cagar” llaminadures i joguines pel gaudi dels més menuts de la casa, també prové d’una festa d'origen pagà. Cal tenir en compte que la fusta va ser durant molts i molts anys la principal font d'energia i calor a moltes llars; i no només això, sinó que també era la principal matèria primera per construir qualsevol tipus d'eina o objecte (mànecs per pales o destrals, bigues per aguantar les estructures de les cases, pals de paller per conservar el farratge pel bestiar, bastons per caminar, taules, cadires, llits, portes...). Per això calia fer una festa on l'arbre sigués el protagonista: en alguns llocs del món s'engalanaven els avets, en altres es cremaven troncs i s’atiava el foc tota la nit reunits en família, en altres llars es buidava el tronc i s'omplia joiosament de llaminadures, torrons o begudes dolces que s'anirien consumint de mica en mica a l'espera del bon temps i del poder tornar a feinejar la terra.
Caga-tió a casa nostra, olentzero-emborra a Euskadi, troncada o tizón a l'Aragó, lou cacho-fio a Provença, kef nedelek a Bretanya, chouque a Normandia, Christbrand a Westfàlia, Nadau tidún a la Val d'Aran... són molts els llocs arreu del món que s'han fet seva aquesta festa popular introduint-hi pintures, decoracions i cantarelles o caramelles pròpies de cada contrada.
Les religions també s'han encarregat de dotar a aquestes dates d’una profunditat moral i simbòlica important. Els cristians, practicants o no, honorem el naixement de Jesús, fill de Josep i Maria, fa més de dos mil anys en un fred estable de Natzaret. Aquest naixement representa, avui, l'esperança i la fe humana en un món més just, malgrat el patiment i el fred que ens envolta. La vida de Jesús vol fer-nos entendre com tot allò que fem en vida té un sentit; ens explica una història on el patiment i el perdó, on la injustícia i l'esperança, on la debilitat i la bondat esdevenen només una opció de vida que ens acompanyarà fins al final del nostre camí. Un “fes el bé i no el mal, que altra cosa no et cal”.
Això sí: al llarg de totes les festes i de les mil i una activitats on podem participar o assistir aquests dies, sempre hi ha un comú denominador que és la família i els amics. El Nadal és per sobre de tot una època de retrobament amb els nostres. És una època on val la pena fer un esforç i oblidar mals de cap i intentar tornar a començar molts projectes per fer-los el millor possible.
El pessebre és també, en aquest context, una bona excusa per fer quelcom en família o per sortir de casa plantant cara al fred. És tracta d’una tradició que és a la vegada un joc d’infantesa i cultura. Perquè els més petits s’ho passen d’allò més bé jugant i donant vida a les figures. I de pessebres n’hi ha molts tipus: des del pessebre que tothom pot fer en un racó de casa seva, fins als diorames artístics de les exposicions on cap detall es deixa a l’atzar... o les representacions de gran format: un pessebre vivent, ja sigui estàtic o en moviment o teatralitzat.
El primer pessebre vivent modern de Catalunya es creu que és el de Corbera de Llobregat, i data del 24 de desembre de 1962. Es van utilitzar vestits fets d’acord amb una mescla del costumari hebreu i català. Amb el temps s’hi va afegir música, nadales, narracions i il·luminació. I és aquesta tradició la que ha arribat als nostres dies i la que utilitzen la major part de pessebres vivents de Catalunya.
Les escultures i les pintures que trobem en molts temples i catedrals servien per explicar als fidels les creences cristianes i, així mateix, l’aparició del primer pessebre s’ha d’emmarcar en aquesta voluntat evangelitzadora. Tradicionalment es pren la figura de Francesc d’Assis i la data del 1223 a la població italiana de Greccio com a moment clau per explicar com aquestes representacions simbòliques del naixement de Jesucrist van començar a estendre’s entre les classes populars.
Diu la llegenda que mentre Sant Francesc predicava per aquelles terres pròximes a la ciutat de Roma, el va sorprendre el fred i es va refugiar en una cova propera a la població de Greccio. Les lectures de l’evangeli i l’ambient de pau i meditació d’aquella gruta li va fer venir la idea de reproduir fidelment i en viu el misteri del naixement de Jesús de Nazaret. No us penséssiu que va ser senzill de fer: va haver de demanar permís al Papa perquè en aquella època tal empresa era una excentricitat, però la seva avançada edat i la seva constant dedicació a la religió cristiana va ajudar-lo a aconseguir el beneplàcit papal. Llavors va pensar que per dotar l’escena encara de més realisme, a més de demanar la participació dels pagesos de la zona, calia fer portar palla, un ase i una vaca com si d’un estable autèntic es tractés. Amb els anys aquesta idea va tenir molt d’èxit i eren molts els pobles que escenificaven petites representacions de l’evangeli i molts els nobles i les famílies que tenien un pessebre a casa; la creença que tenir imatges de sants contribuïa a la protecció explica també la creixent indústria d’artesans i artistes religiosos que treballaven figures de fang i calç de diferents mides.
És per això que Francesc d’Assis és considerat per molts el pare del pessebre. La devoció cap a aquest Sant, ha convertit el 4 d’octubre en la diada del patró dels pessebristes, però també en la diada del benefactor dels animals i del medi ambient. En honor a Sant Francesc, els monjos seguidors de la Regla de Sant Francesc i les monges Clarisses prediquen una religiositat senzilla i austera, acostant-se a l’ideal d’un Jesús nascut en el sí d’una família pobra, envoltat de palla i animals de granja.
El nostre pessebre modern ha evolucionat, i quan no ha estat possible disposar d’un decorat natural que recreés fidelment el naixement, el suro s’ha convertit en muntanyes, els còdols en cabanyes, la molsa en conreus i prats i la sorra en forats. I a Catalunya i al País Valencià cal destacar molt especialment la figura del caganer, com a símbol de la fertilitat de la terra.
Façanes com la del Naixement al consagrat Temple de la Sagrada Família de Barcelona, també esdevenen pessebres. I és que la cultura del pessebre ens permet gaudir de moltes altres manifestacions artístiques i culturals, com per exemple Els Pastorets, una obra teatral escrita per Folch i Torres. O la figura de Sant Nicolau, que segons la llegenda va omplir d’or els mitjons d’una família pobra convertint-lo avui en un símbol pel consumisme desfrenat i en una imatge de refresc. O la Fira de Santa Llúcia el 13 de desembre, una de les fires més antigues del món amb una varietat i quantitat d’objectes de Nadal única. O el Betlem de Tirisiti a Alcoi, un muntatge teatral de titelles amb figures i escenes com el torero clàssic, el naixement de Jesús, l’arribada dels Reis Mags o la celebració de les festes de Moros i Cristians. O el drama litúrgic i cant gregorià de la Sibil·la a Mallorca i l’Alguer, que relata com serà la fi del Món i lo jorn del judici.
Tradició, cultura o llegenda, el Nadal és un temps per passar en companyia de la gent que més estimes. És un temps on l’escudella i la carn d’olla acompanyen el cava, els fruits secs i els torrons. On la família es reuneix per fer el pessebre o per anar a veure’n un de vivent a aquell poble tant pintoresc. On el dia 26 de desembre els canelons i el rostit permeten continuar la festa i aprofitar tot allò que va sobrar el dia abans. I pels que el temps fred de l’exterior fa entrar en un estat d’endormiscament permanent malgrat les festuoses llums de colors del carrer tenim els Sants Innocents, una festa de bojos que ens recorda que només falten prop de set setmanes pel Carnestoltes. El 31 de desembre, festa major de les bruixes, surt al carrer l’home dels nassos, un home amb tants nassos com dies li queden a l’any i que les criatures imaginen com a un monstre de cara desfigurada perquè no entenen el joc de paraules.
Amb l’any nou arriba la revisió d’allò fet, la penitència i els bons propòsits. I les bromes del “des de l’any passat que no ens veiem!”. Però encara no cal parlar d’apuntar-se tots en massa al gimnàs: esperarem a que acabi la cavalcada dels Reis Mags d’Orient, amb els carrers il·luminats pels fanalets de la quitxalla que camina agafant amb força unes cartes plenes d’il·lusions. L’endemà, a poques hores que tot torni a la normalitat, són ells els primers que es lleven aviat i desperten a tothom nerviosos per descobrir què els han deixat al peu de l’arbre de Nadal. Quina serà la joguina de moda, aquest any? A qui li tocarà la fava i a qui coronarem com a rei de la festa si li surt la figureta del Rei al tortell?
Bones festes a tothom!
