Nits d'insomni i reflexions

Sempre he defensat que si cada nit sóc capaç d'anar a l'habitació, tancar el llum i dormir d'una manera relativament ràpida, significa que estic fent bé les coses com a representant polític. Significa que no tinc remordiments, que sóc conscient que si no s'ha fet prou bé alguna cosa ha estat simplement perquè no ha estat possible fer-ho millor tenint en compte totes les circumstàncies i tots els condicionants. Fem el que podem i ho fem el màxim de bé que ens és possible.

I de moment el meu raonament és vàlid: encara sóc capaç d'apagar el llum i dormir! El que passa és que a vegades després tens insomni, i no pas perquè la jornada hagi pogut resultar especialment esgotadora amb reunions de dues hores seguides de reunions de tres hores i tot el dia anant amb mal de caps d'aquí per allà. Simplement hi ha nits en que vas a dormir a la una de la matinada i a quarts de cinc ja estàs donant voltes pel llit intentant trobar la postura que et torni el son. I saps que no te'n sortiràs.

Doncs res: a llevar-se. Resulta que a la pràctica, la política és allò que tan innocentment definim com a "l'art de fer allò que és possible". Però resulta que a la pràctica el pitjor enemic de la política pot acabar esdevenint la mateixa democràcia... vaja... no em malentengueu: no la democràcia entesa com a "el govern del poble" sinó tal i com s'entén i exercita en aquest nostre país, com una autèntica partitocràcia on el que domina és l'interès de partit (sovint estretament vinculat o depenent del poder econòmic i financer) i on les majories legítimes (faltaria més!) s'utilitzen per esclafar les minories (també legítimes).

I la partitocràcia no és res més que una deformació de la democràcia on, per esgotament, els ciutadans deixen d'interessar-se en política i aquesta queda relegada a uns pocs que no sempre són capaços de pensar  en el "bé comú" i sovint es deixen endur pel "bé comú d'uns quants". Però no cal posar a tots els polítics al mateix sac: també hi ha gent que treballa i dedica molts esforços a defensar els seus ideals amb les més bones intencions... però en una partitocràcia aquests també es poden veure engolits dins d'una disciplina de partit de la qual és complicat sortir-ne si no es té molts principis i molta fortalesa mental.

Però més enllà d'aquesta tendència més que evident de desafecció política i pèrdua de confiança en els nostres polítics, hi ha un altre efecte pervers en aquesta deformació de la democràcia... i és que quan els polítics deixen de veure's com a uns gestors útils queden els tècnics. La partitocràcia pot derivar a una tecnocràcia: que governin els més capaços, "els millors" amb permís del Govern de la Generalitat de Catalunya. Quan els que prenen decisions polítiques no ens serveixen per governar és lògic pensar que aquells que es basen en la ciència o els números (sempre infal·libles) ens poden gestionar els afers públics d'una manera més neutral i eficient. Aquest pensament més o menys raonable és, en realitat, una fal·làcia: governar significa prendre decisions i per tant significa mullar-se i perjudicar a algú i beneficiar a algú o altre, molts o pocs. Si continuem desprestigiant als polítics, després cauran inevitablement aquests aristòcrates, aquests "els millors" que tenen el mèrit de saber utilitzar molt bé els números i les estadístiques al seu favor. I després? I després?

De les crisis profundes i dels governs ineficaços històricament n'ha sortit un messies que es fa passar per únic salvador i fa pensar a tothom que si se li dóna poder absolut podrà treure'ns del pou... Estem caminant per un camí perillós... ens cal incloure a tothom, ens cal escoltar, ens cal explicar, però sobretot ens cal decidir a nosaltres.

Formigues i gegants

No tinguis por,
no t'impacientis.
El moment és propici,
però no cal córrer per arribar.

La virtut és caminar sense parar,
la virtut és fer-ho amb el pas ferm:
a vegades a pas de formiga, a vegades a pas de gegant.

Arribarem lluny, tant com vulguem,
la meta és a prop encara que no la veiem.

Ja no vas: has arribat.

El metge del meu poble

Va de retallades. I aquesta vegada en sanitat que, junt amb el sistema educatiu català, és un dels grans pilars de la nostra societat i de l'estat del benestar. La cosa va començar quan el darrer divendres d'agost van avisar a l'Ajuntament que el dilluns següent l'Àrea Bàsica Sanitària de Besalú canviava d'horaris i deixava d'oferir el servei d'atenció nocturna. Teníem un dia per informar i tranquil·litzar a la població, tasca que no ens tocava fer precisament a nosaltres però que ens vàrem veure obligats a assumir per una qüestió de compromís amb els nostres veïns...

Els horaris de visita dels matins al dispensari del mateix poble no variaven, i de 8 a 21 es podia anar com sempre al Centre d'Atenció Primària de Besalú... Però si algú necessitava assistència sanitària fora d'aquest horari calia trucar al 061 o a Sanitat Respon al 902111444 o dirigir-se a l'Hospital Sant Jaume d'Olot.

D'entrada sobtava que en la informació facilitada es feia propaganda només dels telèfons de pagament del Departament de Salut i s'obviava el telèfon d'emergències gratuït del 112... També era curiós com no es feia cap esment al fet que el servei d'ambulàncies de dia desapareixia i el servei de nit perdia l'ambulància medicalitzada (molt important en cas d'accident de circulació, per exemple). Pel que fa a la resta, certament, no és que hi hagués una afectació massa important, però els procediments utilitzats feien mitja por per irresponsables: representaven una absoluta deslleialtat vers els ajuntaments, un menyspreu pels treballadors i un augment en l'angoixa dels usuaris...

Les mesures preses amb el pretext de racionalitzar la despesa del sistema sanitari català, en conjunt, dificulten el servei assistencial a les persones: és per això que els diferents alcaldes de la Vall del Llierca ens vam reunir el mateix dilluns en que es retirava el servei i vam constituir una comissió de seguiment que, juntament amb l'ajuda del personal sanitari, pretenia recollir queixes i fer-les arribar al responsable de Sanitat corresponent.

El cas és que fa una setmana vàrem rebre una carta en que el secretari d'Estratègia i Coordinació del Departament de Salut es congratulava per l'èxit de la decisió de pèrdua de servei pel nostre municipi o ho feia utilitzant unes estadístiques referents a l'aparent baixa activitat al CAP de Besalú. Com a alcalde he de defensar els interessos dels veïns i veïnes de Sant Jaume i em toca contestar enèrgicament la carta rebuda. A continuació us transcric la resposta que hem preparat des de l'Ajuntament:

"
Benvolgut Sr.,

Primerament li hem d’agrair l’interès mostrat en la seva carta del 6 d’octubre del 2011 amb registre d’entrada a aquest Ajuntament R.E.641 24/10/2011 davant la nostra preocupació al voltant de les mesures de reordenació de l’atenció continuada a l’Àrea Bàsica de Salut de Besalú.

Lamentem, però, no poder coincidir amb la valoració positiva de les mesures emprades i les decisions preses. Ja sap que un bon matemàtic li dirà que dos i dos sempre són quatre de la mateixa manera que un bon estadístic li dirà que també poden ser cinc o poden ser tres, segons convingui... On volem anar a parar? Doncs que considerem que les dades facilitades a aquest Ajuntament són parcials i no poden avalar cap millora significativa al servei per si soles.

Confiem en la seva sensibilitat com a professional del sector i com a alcalde de l’Ampolla (amb servei sanitari nocturn a Cambrils, l’Ametlla de Mar, Amposta o en dia festiu a l’Aldea) per tal que entengui les nostres queixes i entengui la nostra percepció basada menys en estadístiques i més en un anàlisi de proximitat i de realitats viscudes pels usuaris del servei.

D’acord amb aquest anàlisi d’experiències dels usuaris, les dades que ens facilita en la seva carta no serveixen per tranquil•litzar la població. Aquesta tasca, de tota manera, la varem haver d’assumir des de l’ens local que represento durant el cap de setmana del 29 de juliol en que se’ns van comunicar els canvis i el 1 d’agost en que aquests es van fer efectius. I ho varem fer de manera interina i sense estadístiques que ho avalessin ja que en el moment que era necessari un missatge tranquil•litzador per part del Departament de Salut aquest es caracteritzava per la desorientació i la falta d’estratègia en comunicació.

No entrarem a valorar “els rumors sense fonament en el sentit que aquest govern pretén conculcar els drets adquirits de la població”. Sí en canvi que ens pertoca a nosaltres fer-li arribar el malestar del municipi de Sant Jaume de Llierca amb la forma i els procediments seguits amb aquesta reordenació precipitada de l’ABS de Besalú.

Que el nostre sistema públic de salut universal és un sistema equitatiu que ha de garantir la qualitat assistencial i la gratuïtat d’allò essencial, defensant i garantint a la vegada el dret a la salut a totes les persones, creiem que ningú ho pot posar en dubte. També pensem que no podem posar en dubte la necessitat de tenir present la realitat social, territorial i històrica del nostre país: l’envelliment progressiu de la població, els fluxos migratoris i les característiques físiques dels territoris, amb espais sovint rurals i amb poblacions molt disseminades i a vegades mal comunicades.

Tampoc podem posar en dubte la necessitat de racionalització de la despesa per tal de garantir la sostenibilitat i l’eficiència del servei a les persones. Aquest procés, però, entenem que té un gran marge de maniobra per tal d’evitar que els canvis recaiguin directament sobre la qualitat assistencial, els usuaris o els professionals del sector. Ens fa por pensar que la forma com s’ha gestionat aquesta racionalització comportarà una privatització progressiva d’empreses públiques i la conseqüent regressió pel conjunt del país. I ens preocupa especialment veure com aquesta racionalització s’ha portat a terme sense escoltar als professionals i les administracions que coneixem des de la base el sistema, el territori i els usuaris: defensem que era més desitjable un pacte nacional per a la salut promogut i consensuat per totes les forces de l’arc parlamentari.
Molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya han vist minvats els seus drets assistencials i de salut amb aquesta racionalització del sistema: hem vist, per exemple, com s’han tancat alguns Centres d’Atenció Primària i altres han vist tancar el seu servei en horari nocturn (es calcula que més de 46 centres), o hem vist també com molts hospitals s’han vist empesos per diferents directrius a tancar quiròfans, a no poder subministrar pròtesis que fins ara subministraven, o a emprendre mesures que comporten un augment de les llistes d’espera a l’hora que havien d’assumir la concentració de serveis sense que això signifiqués, almenys a casa nostra, ni una major dotació de recursos ni una potenciació del servei de teleassistència.

Davant d’aquesta situació, estem convençuts que hem d’avançar per millorar les característiques de l’actual sistema i no pas retrocedir en la qualitat assistencial que s’hi dóna. Cal donar continuïtat al model sanitari públic català actual, contemplant els ajustos necessaris per fer-lo sostenible i racional, però evitant tendir cap a un model privatitzador i excloent que posa en perill un dels pilars bàsics de l’estat del benestar. Entenem que aquests ajustos han de cercar el màxim consens i diàleg entre professionals, usuaris i administracions a l’hora de prendre determinades decisions.

En consonància amb una moció aprovada recentment al nostre municipi, li mostrem el nostre rebuig a la manca d’informació que ha tingut aquest Ajuntament en tot el procés de racionalització del sistema sanitari públic, així com a la nova realitat assistencial:
• supressió del servei d’atenció nocturn al Centre d’Atenció Primària de Besalú del qual depenen l’Àrea Bàsica de Salut corresponent al nostre municipi,
• més enllà de les percepcions, pèrdua efectiva de dispositius davant la centralització del servei d’ambulàncies a Olot, amb el greuge que representa per una població rural disseminada i davant d’una realitat d’envelliment en el sí d’una comarca de muntanya,
• assumpció del paper informador davant dels ciutadans per part d’aquest consistori, entenent que aquest no correspon a l’ens local, per explicar uns canvis sense tenir ni la informació ni el marge de temps suficient com per comunicar-nos amb tota la població de forma eficient i eficaç,
• coordinació entre els diferents centres de salut encara no resolta en el moment de la racionalització del sistema ja que la utilització de dos sistemes informàtics diferents ha obligat a crear un tercer sistema pont que reculli la història clínica compartida i les urgències sanitàries per a cada usuari,
• augment de la pressió hospitalària a Olot en horari nocturn i risc de col•lapse del sistema d’urgències, i manca de recursos específics per reforçar l’atenció domiciliària com a alternativa,
• falta d’informació també als professionals del sector i augment del malestar entre el personal sanitari de l’Àrea Bàsica de Salut de Besalú.

Esperem que la nostra resposta els faci veure que a l’hora de valorar un servei públic no ens podem deixar guiar exclusivament per criteris econòmics ja que tenim la responsabilitat de garantir l’assistència als nostres ciutadans. En aquest sentit, entenem que és absolutament contraproduent pel país la batalla per convèncer la opinió pública que la gestió del sistema sanitari és sinònim de despesa irracional.

Esperem també que la nostra resposta serveixi per comunicar tant la percepció de deslleialtat institucional vers els ens locals, com l’aparent menyspreu als professionals del sector, com l’angoixa dels usuaris davant la manca d’una explicació acceptable.
"

En temps de crisi l'eficiència i la sostenibilitat sovint només és valorada en termes econòmics i no socials, territorials, geogràfics o històrics. I és perillós fer aquest anàlisi tant poc exhaustiu, perquè amb aquests mateixos arguments també es podrien arribar a tancar parcs de bombers, escoles, Ajuntaments, Parlaments, administracions autonòmiques... és clar que aquests no paguen campanyes electorals i els partits no estan en deute amb els agents privats del sector, tal i com sí passa amb la sanitat privada...  (¬_¬)

Quan l'streaming es fa fitxer...

Quan consumim productes multimedia (ja siguin d'audio o d'imatge) sense que això signifiqui finalitzar el procés de descàrrega al nostre ordinador, diem que estem fent streaming o aplicant una tècnica de flux de dades. Dit d'una altra manera, és el que fem quan mirem vídeos al Youtube, al Vimeo, al Veocine... o en qualsevol de les altres plataformes que operen a través d'Internet: consumim productes audiovisuals en línia sense acabar de descarregar un fitxer a casa nostra.

Però a vegades vivim en àrees rurals on la connexió és molt deficient com per visualitzar aquest contingut directament a la pròpia plataforma d'Internet, o passa que perdem l'enllaç al contingut que volem veure, o simplement volem conservar-ho en forma de fitxer per fer-ne un ús estrictament particular (cal recordar que a vegades aquest contingut audiovisual pot estar protegit pels respectius drets d'autoria). Llavors el que necessitem és finalitzar aquest procés d'streaming i descarregar-nos un fitxer perfectament localitzable al nostre ordinador i, per tant, executable fora de línia.

Tv3alacarta és el servei de vídeo sota demanda que utilitza el canal de televisió Tv3. Actualment hi ha molts sistemes per descarregar-nos els vídeos que aquesta plataforma ens ofereix: hi ha pàgines on introduir l'enllaç i on s'automatitza el procés, hi ha aplicacions específiques que actuen com a plug-in a diferents navegadors, o programes específics per Linux o Windows.

Podeu provar el que més us agradi, però heu de tenir en compte que Tv3 ha canviat en diverses ocasions els seus protocols i extensions de vídeos (mp3, flv, wmv) i això fa que no sempre funcioni qualsevol alternativa. La que jo us proposo avui és un xic complexa però veureu que és, en el fons, molt senzilla d'aplicar i no necessita d'instal·lar programes o extensions estranyes.

Aaah! Heu de tenir en compte que l'he provada a principis d'octubre del 2011, i desconec si en el moment de llegir aquest missatge encara és vàlida.

Anem al tema!

Posem que ens vàrem perdre l'adaptació del Terra Baixa d'Àngel Guimerà que es va emetre l'11de setembre 2011 i ens faria gràcia veure-ho aprofitant que passarem un cap de setmana perduts vés a saber on que no hi ha Internet.

1.- Doncs el primer que haurem de fer és des d'un ordenador amb connexió anar a la plana que ens ofereix el servei de Tv3alacarta:

http://www.tv3.cat/videos/3678630/Terra-baixa

2.- Ara haurem de prendre el número de vídeo (ressaltat en vermell). Podem copiar-lo de la barra de direccions seleccionant el text i prement la combinació de tecles CONTROL+C.

3.- A continuació escriurem el següent text a la barra de direccions i ens assegurarem que el número de ID del video (ressaltat en vermell) coincideix amb el que teníem pel vídeo a baixar (el podem enganxar amb la combinació de tecles CONTROL+V):

http://www.tv3.cat/su/tvc/tvcConditionalAccess.jsp?ID=3678630&QUALITY=H&FORMAT=MP4

En anar a la pàgina ens ha d'aparèixer un missatge a pantalla com aquest:

(Cliqueu la imatge per ampliar-la)

(en cas de no aparèixer aquesta pantalla haurem de provar a canviar el format que en l'exemple és "MP4" per "FLV" o "WMV" o "MP4GES" fins que ens aparegui el missatge)

4.- En la part central del cos d'aquest missatge hi ha una línia que comença per les lletres "rtmp:". Doncs ho seleccionem fins arribar just abans del text "?auth=" i copiem amb el CONTROL+C. En el nostre exemple:

rtmp://mp4-500-str.tv3.cat/ondemand/mp4:g/tvcatalunya/3/5/1315528037453.mp4

5.- Enganxarem aquesta direcció a la barra del navegador mitjançant la combinació de tectes CONTROL+V i haurem de fer tres petits passos: primer canviar el text "rtmp" (en verd) per "http"; segon canviar el text "mp4" (en verd) per "flv"; i tercer haurem de suprimir els camps que us ressalto (en groc). Així, en el nostre exemple, d'aquest text...

rtmp://mp4-500-str.tv3.cat/ondemand/mp4:g/tvcatalunya/3/5/1315528037453.mp4

...passarem a aquest altre:

http://flv-500.tv3.cat/g/tvcatalunya/3/5/1315528037453.mp4

En accedir a la pàgina s'iniciarà automàticament la descàrrega i podrem gaudir del vídeo encara que no tinguem Internet baixant l'arxiu al nostre ordinador.

Apa! Fins aquí aquest tutorial!

Sabeu què és un "NIMBY"? Una Planta de Triatge

Al món anglosaxó són capaços del millor i són capaços del pitjor. Sí, sí... d'acord! Ja sé que aquesta afirmació és si més no redundant. Aquesta vegada em refereixo a la capacitat que tenen d'inventar paraules noves del no res, d'inventar paraules sense sentit per sí soles però que són perfectes per explicar d'una manera planera algun concepte determinat. NIMBY és una paraula que en l'argot tècnic de l'urbanisme està de moda. I això que no és una paraula nova...

La portada del llibre "Aquí no!" del gran Oriol Nel·lo és molt il·lustrativa de què és un NIMBY. Us imagineu veure algun dia aquesta imatge? Què us semblaria si per potenciar les energies renovables ara plaguéssim de molins generadors d'energia eòlica la muntanya sagrada dels catalans? Una barbaritat, m'imagino! Però per altra banda tots som partidaris de potenciar les energies renovables per sobre d'altres que ens poden semblar més perilloses o més contaminants... On fiquem els generadors d'energia eòlica, doncs? Sempre quedaran a la vista d'algú o altre que se'n queixarà. A vegades es queixa el que hi viu a prop, a vegades el que només passa allà per casualitat i potser no hi tornarà a passar mai més.

NIMBY és un acrònim que va utilitzar per primera vegada un secretari de Medi Ambient britànic per referir-se a les protestes ciutadanes al voltant de les mesures de modernització del sistema dels ferrocarrils. Ve de les sigles de "Not in my back yard", és a dir "no al meu pati del darrera". En català podriem definir-lo com a SPAN: "Sí, però aquí no".

En tot cas ens referim a la reacció de molta gent quan sap que un projecte és necessari del bé comú (o no), però el volen com més lluny de casa seva millor... i si és al costat del veí, mentre no ho vegi o no ho olori ja li va bé. Hi ha un munt de conflictes territorials d'aquest tipus i no hem d'anar gaire lluny per trobar-los. Tothom entén la necessitat o l'ús social d'un abocador de deixalles, o d'una central d'energia, o d'un manicomi, o d'una presó... però ningú hi vol viure al costat. A vegades, aquests veïns enfadats s'organitzen en contra d'una infrastructura que consideren perillosa o simplement desagradable: fan protestes, s'encadenen, no deixen passar als camions que han d'executar unes obres, organitzen consultes populars, reclamen als seus representants polítics que defensin la seva visió del conflicte...

Pla de gestió de residus, transvasament de l'Ebre, Quart Cinturó de l'Àrea Metropolitana, túnel de Bracons, polígon industrial al límit del municipi, línea de molt alta tensió (la MAT) a les comarques gironines, autopistes de 3 carrils, antenes de telefonia mòbil... A vegades les protestes responen a un egoisme popular i a vegades a objeccions justificades de manera sincera. A vegades els defensors responen a motivacions subjectives recolzades per lleis i a vegades a interessos públics encara no previstos en cap normativa.

Anem a parlar doncs del nostre NIMBY particular.

El passat dijous 15 de setembre al Consell d'Alcaldes de La Garrotxa ens van presentar un informe tècnic on es desestimaven totes les al·legacions presentades en contra de l'Avanç del Pla que proposa ubicar un centre de gestió de residus (una planta de triatge de deixalles) en un terreny no urbanitzable que limita amb una extensa àrea industrial encara per desenvolupar, al municipi de Sant Jaume de Llierca. Els tràmits legals a seguir són aprovar aquest informe tècnic i remetre'l al Ple del Consell Comarcal per tal que aquest autoritzi l'encàrrec de la redacció del Projecte.

El Consell Comarcal defensa els interessos comarcals i els compromisos adquirits per la Generalitat de Catalunya i el mateix Consell Comarcal segons els quals al 2014 hauria d'haver-hi un equipament com aquest en funcionament a la comarca. L'alcalde de Sant Jaume de Llierca, en canvi, ha de defensar els interessos municipals i els interessos dels veïns que s'han manifestat d'una manera majoritària en contra del projecte, prescindint si cal dels informes tècnics que puguin avalar el projecte.

Es fa difícil entendre la crítica defensant el "no pel no" ja que en el context general de com funciona el model de gestió de residus a Catalunya aquest equipament és necessari (o canviem el model general, o aquest equipament es fa imprescindible per "comprar temps" i allargar la vida de l'abocador de Beuda alhora que contribueix a una millor gestió de la brossa que generem). Aquest fet, junt amb la por a que el punt de mira se situï després en algun altre municipi escollit (potser el seu) fa que la majoria d'alcaldes abaixin el cap i decideixin sacrificar Sant Jaume de Llierca. I ho ho fan parlant de "solidaritat" i de "bé comú". Curiós si més no...

La crítica s'ha de basar en plantejar alternatives i denunciar allò que no és just del procés, cercant beneficis per aquell territori que n'ha de patir les conseqüències de manera més directe. Arribats en aquest punt, la impossibilitat de negociar amb qui no té intenció de dialogar complica molt arribar a cap solució. Així, rebutjada la possibilitat d'arribar a acords, s'han d'intentar forçar: la realitat és que la ubicació seleccionada respon a una decisió merament política del Consell Comarcal al marge dels interessos generals del principal municipi afectat (que no l'únic). Qualsevol dels espais necessita d'una modificació de les normes urbanístiques i el projecte tindrà via verda des del punt de vista urbanístic i normatiu, de manera que l'elecció d'una o altra ubicació de les tres proposades és indiferent i només podem entendre que respon a una decisió merament política: escollir l'únic espai que es troba en una zona no urbanitzable que limita amb un ampli polígon industrial encara per desenvolupar, i que a més per accedir-hi s'ha de passar per un camí catalogat com a "rural" (no carrer o carreterra) és, sense cap mena de dubte, insòlit i injustificable (per molt que ho avalin les lleis i els informes)...

-DENUNCIA: procés polític del projecte. Ja l'he denunciat en els paràgrafs anteriors.
-ALTERNATIVA: si tal i com avalen els informes tècnics la ubicació ha de ser a Sant Jaume de Llierca sempre que es facin unes modificacions urbanístiques (en qualsevol de les tres propostes d'ubicació), entenem que l'alternativa més viable passa per no ocupar més terres mentre encara hi hagi terreny industrial pendent d'urbanitzar.
-BENEFICIS A CERCAR: garantia que la solidaritat que és previsible que haurà d'assumir Sant Jaume serà corresposta. D'entrada cal garantir que es faran bé les coses (tant l'obra com el funcionament de la planta). Els termes concrets de la negociació estan per definir, per bé que ja els tenim en ment i no es poden limitar a una qüestió purament econòmica.

A continuació us transcric el discurs que vaig fer per justificar el nostre rotund "no" a tramitar el projecte i a autoritzar a la Presidència del Consell a contractar la redacció del projecte. El que pretenia explicar és que el vot de Sant Jaume de Llierca (i dels altres municipis que decidissin donar-li suport moral) no tenia cap mena de transcendència i importància perquè la decisió respecte la ubicació ja està presa des de fa temps de la mateixa manera que s'ha decidit prescindir de la opinió del municipi també des de fa temps. Si de bon principi s'hagués intentat arribar a acords que beneficiessin a ambdues parts ens hauriem estalviat veure néixer i créixer un NIMBY, i és per això que entenem que hem de començar a pactar beneficis per tothom des de JA mateix. Mentre no sigui així no podem fer altra cosa que mostrar la nostra oposició als interessos polítics del Consell Comarcal respecte a la ubicació i a les formes del procés. Mentre no sigui així ens mostrarem inequívocament d'acord amb els veïns que així s'han expressat i d'acord als interessos generals i particulars del nostre municipi.

"PUNT 7 DE L'ACTA.- INFORME PRECEPTIU SOBRE LA PROPOSTA D’APROVACIÓ DEFINITIVA DE L’AVANÇ DEL PLA DEL CENTRE DE GESTIÓ DE RESIDUS DE LA GARROTXA, I ACORD DE TRAMITACIÓ SI S’ESCAU DEL PROJECTE

Quan se’ns va facilitar l’acta d’aquest Consell d’Alcaldes vàrem valorar la situació amb els regidors del nostre grup municipal al Consistori de Sant Jaume de Llierca i un dels regidors va definir aquesta reunió d’avui amb un “aquí tenim el principi del final”.

I en certa manera sembla que aquest projecte ja fa temps que està decidit i ben planificat i que estem assistint a les darreres escenes d’aquesta obra... Ja fa temps que per molta oposició que podem mostrar des del meu municipi, el poble ja no té res a dir i no compta per res en aquest assumpte. Ja fa temps que ens deixen parlar però tenim la sensació que no se’ns escolta.

Ens han convidat a interpretar el trist paper d’oposició minoritària i minoritzada. L’Ajuntament i el poble que represento se sent avui com una mosca collonera que només es pot permetre la llibertat de dir el que pensa conscient que les seves paraules cauran en l’oblit. Hi ha massa interessos generals i polítics com perquè aquesta planta de tractament de deixalles no es faci a Sant Jaume de Llierca i tots els informes diran que Sant Jaume és la millor i la única opció i la millor i la única ubicació possible: els compromisos polítics de la Generalitat de Catalunya i del Consell Comarcal avalaran sempre el projecte.

No ens demaneu que des de l’Ajuntament de Sant Jaume de Llierca també l’avalem. Cada dia som més conscients que ens hem d’oblidar de la idea d’aturar o canviar aquest projecte d’ubicació de la planta. Aquest Consell d’Alcaldes del dia 15 de setembre de 2011 no és només un anècdota. Ens entendrem amb molts aspectes amb tots als alcaldes de la comarca per treballar en benefici dels ciutadans i ciutadanes de La Garrotxa, i Sant Jaume sabrà ser generós quan convingui, però avui només ens entendrem per deixar-nos manifestar públicament la nostra indignació i la nostra resignació: no creiem que podem fer altra cosa.

Avancem, doncs? Comencem a parlar de compensacions? Comencem a negociar en favor dels veïns i veïnes que hauran d’assumir una infrastructura com la que estem qüestionant al seu municipi? I en terreny no urbanitzable i a tocar d’un espai protegit per la Xarxa Natura 2000! Som capaços d’entendre que la solidaritat ha de ser un camí de doble direcció i s’ha de preveure un retorn? I si es porta a terme, Sant Jaume hi aportarà massa a aquest projecte...

En definitiva: com a alcalde de Sant Jaume de Llierca i en nom del grup municipal que represento tenim el deure moral  i polític de respectar la opinió i la veu del nostre poble, i encara que uns informes diguin el contrari i rebutgin totes les al·legacions presentades i facin ulls clucs davant les protestes ciutadanes i les consultes populars nosaltres tindrem més respecte democràtic i menys respecte tècnic i jurídic: no podem de cap manera votar a favor d’aquesta proposta.

Primer cal assolir el consens convencent i dialogant, arribant a acords i contraprestacions, i no imposant.

No volem girar-nos d’esquena davant les inquietuds i les preocupacions dels nostres conciutadans.

No volem perquè no ens fa falta un nou polígon amb els accessos no resolts mentre encara hi hagi espai industrial pendent de desenvolupar. En aquest punt cal dir que ens hem sentit molt sols per part dels municipis veïns i per part del grup del PSC, que fins fa un any encara es mostrava favorable a planejar la planta de triatge en sòl industrial.

No podem donar carta verda a aquest procés d’aprovació de l’Avanç del Pla del Centre de Gestió de Residus de La Garrotxa mentre no tinguem clar si es tracta d’un Avanç de Pla motivat per raons tècniques o per  voluntats estrictament polítiques: què se n’ha fet del consens del 2006 respecte a l’emplaçament en un altre municipi?

No podem facultar al Consell de Presidència del Consell Comarcal a procedir en les gestions oportunes perquè no tenim encara gens clar que el Consell Comarcal és competent en la matèria, ja que es tracta d’una infrastructura d’interès públic o general. Per l’únic que podem facultar el Consell de Presidència és per ser l’interlocutor vàlid per iniciar les negociacions amb el principal municipi afectat. Insisteixo que hi ha molts punts d’encontre per cercar el consens: compartim la necessitat del Centre de Gestió de Residus de la comarca, però no podem compartir ni l’elecció de la ubicació ni les formes seguides per aquest Consell Comarcal.

No volem perquè considerem que per molt interès general que pugui tenir una planta de tractament de deixalles, el municipi directament afectat hauria de tenir la informació de primera mà. Perquè el Consell Comarcal és l’Ajuntament dels Ajuntaments, i com a tal té l’obligació de mantenir degudament informats als municipis que representa. Sant Jaume de Llierca s’ha sentit menyspreat i menystingut en aquest procés. És per aquests motius exposats que demanem al secretari que faci constar a l’acta de manera expressa la nostra oposició a l’aprovació d’aquest Avanç del Pla en aquest Consell d’Alcaldes i demanem que ho faci en els termes expressats".

Evidentment, em vaig quedar sol amb el meu "no". La solidaritat no és regalar res, la solidaritat és entendre als altres i ajudar-los proactivament per tal que totes les parts n'obtinguin beneficis (que no tenen perquè ser econòmics). I és que tampoc no estem tant lluny del món anglosaxó: nosaltres també som capaços del millor... i del pitjor.

Gerents, càrrecs de confiança i respecte a les persones

No són pocs els Ajuntaments que han decidit contractar un gerent per gestionar i coordinar el dia a dia de les administracions locals. Al meu entendre, i sobretot tenint en compte el context que ens ha tocat viure, és una figura si més no controvertida...

Que ens trobem en plena crisi econòmica és un fet que ningú posa ja en dubte. Tots els ciutadans la patim d'una manera o altra: hi ha qui no té feina estable i es troba en una situació límit, i hi ha qui es pot considerar més afortunat i "només" pateix unes  retallades que s'entesten a presentar-nos com a inevitables i que comporten la prestació deficient del serveis bàsics de l'educació i la sanitat pública catalana cap als ciutadans...

La desafecció política fa que molts ens mirem amb lupa la gestió que fan molts dels nostres  representants. I malgrat tot ens hem de mostrar esperançats d'aquest fet ja que gràcies a aquesta desconfiança en la política ara exigim més transparència, més comunicació i més participació! S'està produint d'una manera tímida però sense pausa una regeneració que va més enllà del canvi generacional de les persones ja que té conseqüències directes en les tècniques i metodologies polítiques del present i del futur.

Segurament instaurar la figura d'un gerent en una administració pública pugui ser considerat positiu pel fet de tenir un "especialista" a jornada completa encarregat de treballar amb l'objectiu de fer que tot funcioni. I que funcioni bé. Però a mi aquest càrrec de gerent també em genera una sèrie de dubtes...

En el camp econòmic és evident que hi ha molt a dir: aquest gerent és un càrrec de confiança que no ha escollit ningú per mitjà d'unes eleccions i que no es comptabilitza mai quan es parla del cost d'un govern (el seu salari no forma part de les estadístiques de retribucions i indemnitzacions dels càrrecs electes), de manera que quan es diu que "aquest govern costa entre un 15 i un 25% menys que l'anterior" en realitat s'està amagant de forma deliberada una part important i determinant d'informació a la ciutadania. I és que a vegades que dos persones cobrin el que abans cobraven entre quatre o sis no és precisament ni un motiu d'alegria ni una garantia de bona gestió... I prefereixo no entrar a valorar la duplicitat de càrrecs (i d'ingressos) d'aquests representants en altres administracions supramunicipals com ara Consells Comarcals o Diputacions...

En tot cas, quan he començat a escriure aquest bloggie em volia centrar una mica més en aquells aspectes més socials i funcionals de la figura d'un gerent a l'administració local. I seré rotund: plantejat en els termes que s'ha plantejat a molts pobles i ciutats és una falta de respecte important.

M'explico. La ciutadania que participa de la democràcia ho fa per escollir a les persones que considera més àptes i que poden ser millors gestors, i no ho fa o no ho hauria de fer mai només basant-se en aspectes de popularitat. Així, si aquells que han estat escollits per gestionar decideixen imposar a l'administració un gestor per fer allò pel que es van presentar a unes eleccions i pel que han estat escollits pel poble crec sincerament que estan faltant al conjunt dels ciutadans i especialment als seus votants.

Encara us diré més: també es pot considerar una falta de respecte cap als propis companys regidors. O és que ara hem de considerar que no són capaços de fer les tasques que s'havien compromès a fer? El gerent és potser una necessitat per suplir les mancances dels polítics? Malament anem si és així...

I finalment us vull plantejar una tercera lectura a tenir en compte. Potser la més perversa. I el personal laboral i funcionari de l'Ajuntament? Que potser el gerent és una necessitat davant les seves presumptes mancances? Que potser necessiten d'algú que els controli? Que el govern no s'acaba de fiar dels seus treballadors? I és que des del punt de vista d'una persona que ha hagut de fer unes oposicions o passar un concurs-oposició per guanyar-se el seu lloc de treball no deu ser gens agradable veure com col·loquen a algú a dit, dotant aquest nou càrrec d'atribucions i funcions que legítimament s'havia guanyat algú altre... Us imagineu ser un dia cap d'àrea i el dia següent convertir-vos en ajudant de direcció amb tasques més pròpies del personal administratiu?

Però reconec que el fet que un ens públic tingui un gerent és legítim i fins i tot pot ser positiu. És possible que de debó es consideri que pel bon funcionament de l'Ajuntament en qüestió sigui imprescindible la figura d'un gerent. Però el que entenc que no s'ha de fer és escollir algú que (per molt bo que pugui ser) et sigui pròxim. El que s'ha de fer si es considera una necessitat és crear el lloc de treball i convocar una plaça (i quan es tracta de llocs de responsabilitat opino que fins i tot seria convenient una promoció interna, ja que és millor que el nou càrrec directiu conegui bé la casa, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes).

Conec gerents i són excel·lents treballadors i alguns són bons amics, però quan els veig no puc evitar pensar que si treballen per un ens públic i a la vegada són càrrecs de confiança potser seria més convenient que haguessin format part d'una llista electoral o que s'haugessin presentat a unes oposicions: per confiança, per coherència, per respecte i, sobretot, per credibilitat.

Un cop més sóc allò que se'n diu políticament incorrecte amb les meves reflexions, de manera que acabaré amb un "en tot cas és la meva opinió". I la gent a vegades canvia d'opinió, però ara per ara penso fermament que els càrrecs de confiança i la contractació a dit a l'administració pública no són ni ètics ni morals més que pels amics i coneguts que se'n beneficien...

Per imperatiu legal...

A continuació us transcric el discurs que he pronunciat després de prometre "per imperatiu legal" fidelitat al Rei i a la Constitució Espanyola i després d'haver estat escollit alcalde de Sant Jaume de Llierca amb els vots favorables dels 4 regidors de JUNTS per Sant Jaume-Acord Municipal i els vots en blanc dels 3 regidors de Convergència i Unió.

"Benvolguts veïns i veïnes, benvolguts companys i companyes,

Amb aquest acte d’avui comença la legislatura i m’agradaria encoratjar-vos a tots a treballar des de primer dia per aquesta gran tasca de servei a les persones que fem des dels municipis.

Avui hem ratificat la voluntat d'uns votants que el passat 22 de maig van decidir la correlació de forces dins d’aquest consistori. La participació va ser alta i n’hem d’estar orgullosos perquè una part del mèrit és gràcies al treball constant i a l’esforç que hem fet entre tots.

Formar part d’una candidatura no és fàcil, demana molta implicació i moltes hores de feina, i és per aquest motiu que us vull donar les gràcies pel suport que m’heu mostrat en aquesta votació, per l’esforç i per la dedicació de tots plegats per construir un projecte comú, i per treballar sempre per millorar el nostre poble i per aconseguir una Catalunya millor. Us vull encoratjar en aquesta nova etapa que segur que afronteu amb molta il•lusió. 

Com bé sabeu, les eleccions municipals són la base de la nostra democràcia: la proximitat a la gent i el compromís de tots i totes per treballar pels nostres pobles i ciutats es reflexa de forma especial en la feina ben feta. Tots entenem que la política no és un fi, sinó un mitjà. Els que formem part de les candidatures sabem que la tasca als Ajuntaments, ja sigui des del govern o des de l’oposició, no serà fàcil ja que aquests són moments complicats en molts sentits.

Més que mai, però, pels nostres idearis, per les nostres conviccions, i sobretot pel nostre compromís de servei incansable per la feina ben feta i per treballar perquè els pobles i les ciutats siguin més justos socialment i més lliures, sabem que avui més que mai hi hem de ser presents.

És des dels Ajuntaments des d’on treballem per millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans i per la independència del nostre país. La nostra prioritat serà parlar amb la gent, captar les seves inquietuds, les necessitats i trobar-hi solucions. És des dels Ajuntaments, des del govern o des de l’oposició, on la nostra tasca serà primordial.
   
Per aquest motiu, dir-vos que el suport que tindreu des d’aquesta alcaldia serà el màxim possible: estem al vostre servei i estem a la vostra disposició per tot el que faci falta i pel que necessiteu.

M’agradaria acabar el meu discurs amb uns versos d’una cançó popularitzada per Lluis Llach i Pau Riba, una cançó basada en el poema d’un dels grans poetes grecs moderns que es deia Konstantinos Pétrou Kavafis. És una cançó que ens parla d’un viatge, un viatge on la riquesa no és un premi al final del camí, sinó que la riquesa la trobem mica en mica mentre anem fent amb paciència i constància aquest camí, com la vida, com la política:

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
has de pregar que el camí sigui llarg:
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades,
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven
i [que] vagis a ciutats a aprendre dels que saben.”



Gràcies a tots als assistents. Es declara acabada la sessió"

Som com som

(Article publicat a l'edició d'abril-maig del Magazine Vicolot)

L’Arnald i la Rita estan enamorats l’un de l’altra des del primer dia que es van veure. Però mai han gosat dir-se el que senten: l’Arnald pensa que és massa gros i corpulent per la Rita, a la vegada que la Rita pensa que és massa prima i baixeta per l’Arnald.

Davant la proximitat d’un ball de disfresses i en un intent per canviar radicalment el seu cos, l’Arnald decideix fer exercici físic per aprimar-se a la vegada que la Rita decideix engolir tot allò comestible que se li posi al davant per tal de guanyar pes i musculatura.

La història que ens explica aquest conte de Micheal Coleman ens parla de dos joves que encara no saben què senten l’un per l’altre, però sobretot que encara no saben allò que és cadascú. No han après a acceptar-se. L’acceptació és un sentiment pel qual una persona admet que una situació no es pot o no s’hauria de canviar a la lleugera. Simplement és com és, amb totes les limitacions i defectes.

Fer aquest pas suposa acceptar allò que considerem positiu en nosaltres mateixos, però sobretot suposa arribar a ser capaços d’admetre estats d’ànim com la impotència, la feblesa, la desesperació, el desànim, el dolor... El fet d'assumir les emocions que ens porten a aquests estats d'ànim implica sentir-les com a pròpies, permetent-nos superar i tolerar situacions complicades sense quedar-nos-hi atrapats.

Els esforços al gimnàs no són suficients i l’Arnald i la Rita s’adonen que no és gens senzill canviar allò que són. No se senten satisfets amb ells mateixos per por a no ser acceptats per la persona estimada. Així, l’Arnald decideix valdre’s d’una faixa per semblar més prim, i la Rita es posa coixins sota la roba fins a perdre gairebé la mobilitat per semblar més robusta. Abans de sortir de casa per anar a la festa tots dos es miren al mirall i no es reconeixen, però estan segurs que val la pena enganyar-se perquè així agradaran més als altres.

Però és un greu error pensar que l’acceptació és un sinònim de resignació. Qui es resigna pensa que d’una manera o altra tot està predestinat o predeterminat i que, en conseqüència, no val la pena esforçar-se per canviar res ni ningú. Tot sembla estàtic i inamovible. En aquest moment buscar en els altres la responsabilitat del propi malestar esdevé un autoengany, una solució fàcil a la vegada que fictícia.

En canvi, la persona que s’accepta a sí mateixa fa un pas més i veu al món com un tot canviable i canviant: es reconeix les febleses i aprèn a conèixer-se millor, és conscient d’allò que vol i es troba en disposició de lluitar activament per allò que vol arribar a ser.

La nit del ball de disfresses els nostres protagonistes es creuen i no es reconeixen. A mesura que passa la nit i augmenta la desesperació davant la possibilitat que la respectiva persona estimada no aparegui, encongits en un racó de la sala, comencen a parlar entre ells. “Esperes a algú?”, “És clar que espero a algú! Espero a una noia menuda i preciosa”, “Jo també espero a algú: un noi alt i forçut... però sembla que l’Arnald no ha vingut”. I quan es giren abatuts i disposats a tornar a casa s'adonen que aquell Arnald alt i forçut és també l'Arnald que es considera gros i corpulent, de la mateixa manera que la petita i baixeta Rita és als ulls de l‘Armand menuda i esvelta. En aquell moment es reconeixen tots dos i comencen a descobrir-se de debò cadascun d'ells mateixos. Han après a mirar-se amb una altra mirada i, inconscientment, han après a acceptar-se.

Existeix un vell proverbi que diu que qui estima allò que té, tindrà sempre allò que estima. Si no us estimeu prou a vosaltres mateixos, és necessari que aprengueu a mirar-vos amb uns altres ulls i a valorar-vos i respectar-vos.

_________________________________________________________

L’acceptació d’un mateix és el primer pas per conèixer qui som, per començar a cultivar la nostra autoestima d'una manera sana i positiva. Per acceptar-nos hem de:

• Acceptar als altres tal i com són i no com ens agradaria que fossin.
• Generar un ambient amorós, constructiu i de confiança evitant l'hostilitat i la desconfiança.
• Tenir el suport de la família i dels amics, i no tenir por a comunicar-nos d'una manera madura i creativa amb ells.
• No dependre emocionalment i moral de l'acceptació exterior, sinó que hem de procurar que no es doni un desajust excessiu entre el que sóc i el que voldria ser, entre com em veig i com em veuen els altres, i entre el que espero de mi i el que s'espera de mi.

_________________________________________________________

El secret de la felicitat

(Article publicat a l'edició de febrer-març del Magazine Vicolot)

Explica una vella llegenda hindú que quan els Déus es van adonar de l'enorme potencial de l'home per fer el bé però sobretot per fer el mal van decidir que no podien deixar-li tenir el secret de la felicitat: tenien por que l'ésser humà deixés de valorar cadascun dels petits tresors que els ofereix la vida i, encegat per l'arrogància, la prepotència i el desinterès, es dediqués només a satisfer l'afany de felicitat sense tenir ni res ni ningú en compte. Tenien por que l'home destruís el món que ells havien creat amb tants esforços.

Van pensar en amagar el secret de la felicitat al cim més alt del món i a les profunditats de l'oceà, al centre de la terra i per sobre dels núvols; però eren conscients que tard o d'hora algú hi arribaria i descobriria el secret. Els Déus estaven desesperats davant la possibilitat de veure desaparèixer tot allò que havien creat. Llavors un d'ells es va aixecar i va dir als altres que ja no havien de patir més perquè ell sabia on amagar la felicitat: “Jo tinc la solució. No seran capaços d'adonar-se que el secret per ser feliç el tenen dins seu, amagat dins del seu pensament, dormint al costat de la seva ànima. Mai sospitaran d'ells mateixos i per molt que busquin sempre buscaran molt lluny”.

Per sort, la força i l'energia que és capaç de despendre la felicitat fa que, encara que la guardem molt endins, de tant en tant aflora i ens permet gaudir de molts moments de felicitat. I és que són això: moments. Instants fugaços més o menys llargs. O més o menys curts...

Però, què és exactament la felicitat? Aparentment tots sabem que la felicitat és quelcom bo, però quan ens toca definir-la millor ens és inevitable acabar parlant de tristesa i de dolor per contraposar la sensació. Això ens porta a pensar que no podem conèixer de debò què és la felicitat si no hem patit abans misèries i sofriments. No hi ha un sense l'altre.

Allò que per uns és dolor, per algú altre pot resultar plaent. La felicitat també és un sentiment i una sensació personal i intransferible: abstracte, subjectiva i molt personal. La trobem en l'enamorament, la bellesa, l'amistat o la família. Però no hem de creure que la felicitat la trobem en els altres, perquè seria com voler responsabilitzar als altres de la nostra pròpia felicitat o de la nostra pròpia infelicitat.

El cert és que la felicitat és responsabilitat nostra. Però no ens hem d'obsessionar en buscar-la, sinó que hem d'entendre que la felicitat no és ni ha de ser la fita del nostre viatge, sinó que ha de ser el nostre camí permanent. Si ja hem argumentat que la felicitat és passatgera hem d'entendre també que buscar-la és un impossible idealitzat que no sorgeix ni d'un procés de recerca ni, encara menys, de l'atzar. Ser feliç no és gaudir d'una alegria constant, sinó veure'ns involucrats en cada detall de les nostres vides, connectats amb l'emoció que ens suscita cada moment, posant atenció al que ens passa, donant resposta a cada situació i sintonitzant amb el que ens envolta. En altres paraules, la felicitat és viure i gaudir el moment present i no és esperar un moment futur.

La vida és llarga, complexa i diversa i hi tenen lloc moments de fàstic, mal humor, preocupació, dolor, amor, alegria, plaer, goig... una llista interminable de sensacions, sentiments i emocions. Oblidem-nos d'una felicitat abstracte i concretem-la en el seu instant. Aconseguir assaborir-la depèn, com vèiem anteriorment, de la nostra actitud davant la vida. Té a veure amb la justícia i el complir el propi deure. Per això també podem dir que la felicitat és un estat d'equilibri físic i mental que podem assolir quan decidim viure en coherència amb el nostre sentit de la veritat i la justícia.

I per això hem de parlar de tenir una actitud positiva davant la vida. Patir i sofrir és inevitable, però si som capaços d'actuar eficaçment en la resolució dels problemes ens serà més fàcil ser feliç. Un esdeveniment negatiu no ens ha d'impedir de viure amb plenitud. Les preocupacions, el mal humor, la ràbia, les malalties pròpies o dels nostres éssers estimats, els problemes econòmics, la fatiga, les frustracions vocacionals, els conflictes amb la parella o amb els fills o amb la gent que s'entesta a amargar-nos la vida, sempre hi seran. Però si actuem amb un esperit positiu, podrem pensar i buscar solucions amb més probabilitats d'èxit. En definitiva, se suporta molt millor el conflicte.

Ser feliç significa viure amb passió allò que es fa i es viu, sentint les coses com a pròpies i aprenent a valorar-les i enorgullint-nos-en. Llavors, els Déus hindús no tindran cap recança en alliberar la nostra felicitat interior i en fer-nos-en partícips. La felicitat suma les emocions positives i les activitats positives. Aquestes emocions positives estan lligades al passat (que ha de provocar satisfacció i orgull), al present (pel que sentim plaer) i al futur (on dipositem esperances, optimisme i confiança). La persona que es considera feliç sap que la desgràcia és una possibilitat, mentre que la felicitat és una elecció.

_________________________________________________________

No existeix cap recepta màgica per ser feliç, ja que sovint és només el resultat subjectiu i íntim d'un diàleg entre la realitat i la interpretació que en fem. Però podríem definir l'actitud positiva que ens permetrà gaudir de la felicitat:

• Acceptar i confiar en nosaltres, valorant el present i apassionant-nos pel futur.
• Expressar i viure els sentiments i les emocions, cuidant la nostra aventura de viure.
• Tenir certes habilitats socials i comunicatives: jugar, estimar, riure, descobrir i saber transgredir allò convencional quan convé.

_________________________________________________________

La fi d'un segrest

Més d'un mes i deu dies desprès es pot dir que s'ha acabat el segrest. Finalment les coses han tornat a la seva normalitat aparent i els militars han tornat a les seves tasques habituals. El règim militar sota el qual el govern central havia posat els aeroports espanyols des del passat 4 de desembre avui s'ha acabat. Massa temps ha durat.

Tot va començar uns mesos abans quan el sindicat de controladors aeris i el govern van pactar un nombre màxim d'hores a treballar atenent a mesures de seguretat davant la possible fatiga dels controladors en cas de fer masses hores. Tot va començar quan en arribar a aquesta xifra d'hores treballades el col·lectiu de controladors va amenaçar amb una vaga encoberta sense serveis mínims. Tot va començar quan el govern de l'Estat es va tapar els ulls tot dient "a veure si us atreviu", i va aprofitar l'estat de crisi imminent per fer un decretàs i privatitzar una part important del sector. Tot va començar a les portes d'un pont llarg que molts ciutadans volien aprofitar per fer turisme o visitar a aquells familiars que només es poden veure una vegada a l'any.


Un error de càlculs enorme per part dels controladors de tirar endavant la vaga. Un error de càlculs enorme no complir ni amb els serveis mínims. Un error garrafal posar-se l'opinió pública en contra. Un encert maquiavelicament calculat per part del govern haver deixat que tot passés: malgrat els indicis d'una possible protesta aprofitant el pont, i malgrat el greu problema de seguretat i imatge internacional, i malgrat el greu problema de seguretat nacional i les conseqüències en el dia dia de molts ciutadans.


No m'he ni molestat a llegir la web del sindicat de controladors perquè considero que és llegir un "panfletó" polític manipulat i manipulador. Sí que he llegit algunes noticies a la premsa sobre la negociació i sobre la "vaga" mateixa.


1er. Fer una vaga encoberta i fer-la a l'entrada d'un pont és delicte, oportunista i vil! Quan fer una vaga comporta no complir amb uns serveis mínims d'un servei tant essencial per l'Estat, se segresten milers de ciutadans i es posa en perill el transit aeri no només d'EspaNYa sinó de mig sud d'Europa. Per mi, durant el pont de desembre del 2010, els controladors es van convertir en terroristes.

2on. La imatge que s'ha donat de república bananera permetent als vols civils aterrar en aeroports militars i ocupant algunes torres de control d'aeroports civils posa en perill la imatge democràtica del país i la imatge de país seriós i estable: si sóc un turista m'ho penso dues vegades abans de passar uns dies en un lloc així, si sóc empresari m'ho penso abans d'invertir i internacionalitzar la meva activitat aquí... S'ha causat un dany a curt termini, però sobretot es causarà un dany irreparable a llarg termini. Segur que moltes famílies que no arriben a final de mes estaran encantades que s'agreugi més i es dilati en el temps la situació...

3er. Estem en un període de crisi financera que ha contagiat la producció i, sobretot, la confiança dels consumidors i inversors. En aquest context tots hem hagut de fer molts sacrificis. Sabem molt bé que la major part de països occidentals tenen privatitzats els serveis dels aeroports i que EspaNYa compta amb la plantilla més privilegiada d'Europa, pagada per si sigués poc pel sector públic (és a dir, per tothom que paga impostos). No es pot parlar de privatització efectiva un sector o una empresa fins que l'Estat en perd el control, i això no ha passat. Sí s'han retallat privilegis, que no drets (això és la meva opinió subjectiva de propietari d'una pime i accepto que per altra gent puguin ser drets irrenunciables), després de fracassar la negociació amistosa d'equiparació laboral amb la dels controladors aeris dels països de l'entorn. La irresponsabilitat és fer les coses com s'han fet i quan s'han fet, sobretot quan sabem que els canvis que van motivar fer una vaga salvatge no entraven en vigor ni l'endemà ni uns dies més tard: hi havia temps de sobres per preparar mobilitzacions, vagues i mesures de protesta.


Molts podem estar d'acord amb les reivindicacions dels controladors de la mateixa manera que estàvem d'acord amb els arguments per fer una vaga general fa uns mesos. Però la responsabilitat i el sentit comú ens fan adonar que no era el moment de fer una vaga, i que en tot cas ens podíem manifestar de moltes altres maneres que no afectessin la imatge i la situació del país. Escriure en un bloc és una opció, però no és l´única.

La culpa tampoc no va ser tota dels controladors: el govern en té una part important, però qualsevol govern que hi hagués hagut s'hauria vist obligat a acceptar les "recomanacions" econòmiques de la UE i del FMI i cercar ingressos de sota les pedres fent polítiques més propies d'un govern de dretes, engegant privatitzacions i retallant drets als ciutadans. Però la situació en que ens vam trobar durant el pont de desembre de 2010 sí que és responsabilitat dels controladors: per mi terroristes i segrestadors de molts innocents, responsables de posat en perill la nostra (deficient) democràcia...

És legítim i sovint recomanable fer vaga, però quan es té la responsabilitat (i el sou i la seguretat laboral) de treballar en un sector públic de vital importància pel dia a dia d'un país s'ha de fer amb uns serveis mínims pactats per afectar el mínim possible el bon funcionament del país i per afectar el mínim possible als ciutadans que no tenen cap culpa d'un discutible greuge laboral. I sobretot s'ha de fer de forma civilitzada i amb corresponsabilitat amb la situació. La vaga com a mesura de protesta ha d'estar a l'alçada d'allò que es reclama, ni per sobre amb aldarulls innecessaris ni per sota amb mobilitzacions que se sap que no seran multitudinaries.

A EspaNYa, els controladors tenen sous i condicions laborals (i retribucions en espècies) més importants que els països del voltant. Però com en tots els col·lectius hi ha gent que està molt per sota de la mitjana i uns pocs que estan molt per sobre. El seguiment massiu i contagiós (perquè us recordo que no van ser tots els aeroports de cop) de la vaga il·legal encoberta em permet ficar-los a tots al mateix sac, però sóc molt conscient que cada persona és diferent i hi havia qui defensava els seus drets de forma més o menys responsable i hi havia qui volia malmetre a un Govern que considero nefast i que volia malmetre al màxim al país a qualsevol preu... i això és inacceptable i no es pot cedir a un xantatge tant barroer. Però mantenir durant més d'un mes la gestió de les torres de control dels aeroports sota jurisdició militar és exagerat.

Segurament, si haguéssim de buscar una explicació als privilegis actuals dels controladors espaNYols, podríem buscar-la en una altra anomalia que mai s'ha corregit: us recordo que fins no fa masses anys l'espai aeri espaNYol era un monopoli... i la gestió aeroportuària encara ho és per part d'un organisme poc eficaç i menys eficient anomenat AENA i que està entestat en la suposada bondat del centralisme i de les estructures radials i jeràrquiques... quan la resta  del món es mou en xarxa i potencia el joc de la competència directa: potser els espaNYols hauríem d'explicar a França, Alemanya, Estats Units, Regne Unit, Japó i altres que s'està equivocant de model..

A qui sancionar, ara? Cal enviar als vaguistes a la presó? Qui faria de controlador aeri en el cas d'empresonament massiu? D'entrada només s'hauria de sancionar severament als organitzadors dels aldarulls perquè molts controladors s'han vist coaccionats a fer vaga per no ser acusats d'esquirols, altres l'han feta enganyats... cada cas és diferent, m'imagino.

Juguem: Potser si comencessin a empresonar controladors el govern es veuria obligat a fer un concurs públic per decidir quina empresa es queda la gestió del servei de controladors aeris i llavors sí que haurien aconseguit privatitzar de veritat el sector... Així podria treure'n encara més diners (a curt termini), s'hauria tret de sobre un seguit de funcionaris conflictius i els seus sous, deixaria en mans privades la gestió d'un organisme d'enorme complexitat, hauria llançat un senyal d'avís a altres col·lectius del sector públic que a vegades també s'han mobilitzat contra el govern...


Ara, que consti que no hi ha cap empresa espaNYola capaç de guanyar aquest hipotètic concurs de gestió aeroportuària... però ja sabem que a Madrid prefereixen deixar els sectors claus de l'Estat en mans del mercat exterior: "Endesa, antes italiana (o alemana) que catalana!" deien...


I és que fer de controlador aeri no és gens senzill. Jo he estat una estoneta fent de controlador i us asseguro que és una feina molt complicada i de molta responsabilitat... Demà al igual faig vaga. Ho voleu provar vosaltres i guanyar-vos un bon sou mensual?


http://www.juegospara.com/controlador-aereo/