No hi busqueu sentit. No en té. És fer el ridicul, fer el boig sense importar gens ni mica el que pensin o deixin de pensar els altres. El fer pel fer. Potser, si us entesteu en saber el perquè de les coses, penseu que és entreteniment, experiència, gaudi personal o voler-se passar de modern.
Ara que hem descobert en Internet una nova forma de comunicar-nos, d’obtenir informació i d’expressar les nostres opinions, compartint imatges de les vacances i de l’última farra... ara que hi ha qui ha trobat la manera de comerciar, trobar parella o feina... ara ja podem dir que Internet s’ha convertit en un element catalitzador de pràcticament totes les activitats humanes. I és que si no està a la xarxa, no existeix.
I l’art, en qualsevol de les seves formes i disciplines, no en podia quedar al marge. L’art ha trobat en la xarxa la forma de innovar i portar a terme projectes desenvolupats o no on-line. La qualitat i la quantitat de la informació existent avui en dia han fet d’aquest univers cibernètic una realitat pràctica pel treball també en el món de l’art, fet que obliga, en certa mesura, a fer un replantejament en les formes de formació, metodologia i treball. És a dir, existeix tanta informació que necessitem conèixer i seleccionar aquella que ens és realment rellevant per assolir l’èxit en els nostres projectes.
Us podeu arribar a imaginar el poder que pot arribar a tenir la cultura que circula a Internet? Les grans indústires tradicionals com ara les discogràfiques o les productores audiovisuals en un primer moment van veure en aquest mitjà un dur competidor, una amanaça evident. Desprès, les que van ser capaces de ampliar el seu punt de vista i modernitzar la seva estructura s’han adonat que pot ser l’eina perfecte per desenvolupar el seu negoci fins a uns límits inimaginable fa uns anys: es pot arribar a un nombre major de usuaris amb uns costos de producció notablement menors. A casa nostra, l'excepció és l'estimadíssima SGAE, que ha vist les oportunitats però s'ha equivocat en la forma.
Hi ha qui diu que amb l’Internet la gent ja no surt a carrer ni es queda amb els altres per prendre una copa o crear coses, que la gent es queda a casa i fa les seves creacions en el millor dels casos. Però el cert és que l’art a Internet és democràtic i la interactivitat és la seva clau de futur: tothom pot accedir a imatges, textos, moviments i sons, els pot modificar i crear muntatges multimedia que esdevenen altres productes artístics per si sols.
El nostre objectiu va més enlà de sortir en el mapa dels espais artístics connectats a la xarxa: amb Internet volem crear un producte artístic i, si s’escau, penjar-lo a la xarxa. Hem de demostrar que nosaltres sortim al carrer, quedem per fer activitats i, a més, les volem compartir amb el món. Agafem un pessic d’art, ho barrejem en una coctelera plena de teatre en fresc i ho aboquem a Internet. La nostra proposta és crear un flashmob.
I tornem al principi del text. Què és un flashmob? És una acció organitzada a través de xarxes telemàtiques (mòbils, xat, facebook, mail...) i que pretén reunir a un grup de persones en un moment concret i en un espai públic per fer algo inusual i després dispersar-se com si no hagués passat res. Normalment no té cap finalitat més enllà del pur sentit de l’entreteniment, però quan es convoca amb finalitats polítiques o reivindicatives també s’anomena smartmob. A vegades, els convocats no saben quina activitat es realitzarà i se’ls comunica en el mateix lloc de trobada o en un punt pròxim.
Així, l’únic que cal és una idea, una convocatòria i prou sentit de l’humor per fer el ridícul encara que l’experiència resulti un fracàs. De fet, les primeres convocatòries acostumen a reunir poca gent i, dels que apareixen, no tothom s’atreveix a seguir el joc. El més important és passar-ho bé un mateix i no allò que pensi la resta.
I el 22 de març d’enguany resulta que coincideix la XVI Fira de Sant Josep a Sant Jaume de Llierca i el dia mundial de la guerra de coixins... I no només això, coincideix també que a Sant Jaume de Llierca hi ha un jove grup de teatre amateur que té energia, que té ganes i motivació! Però com més gent siguem més bé ens ho passarem: és per això que us volem demanar un “passa-ho”, fer anar el boca-orella i que la gent vingui i si li ve de gust hi participi.
A continuació us ensenyarem alguns dels flashmobs més sonats que podem trobar a la xarxa.
Congelats o freeze a París.
Congelats a l'estació d'Atocha, Madrid:
Congelats en un supermercat a Manchester.
Congelats a Ikea.
Congelats a Londres.
Guerra espartana.
Més guerra espartana.
Una altra guerra.
Guerra de coixins o pillow fight.
Morts vivents o zombies a San Francisco.
Més zombies a Texas.
Cursa o flash running.
Efecte domino a Colònia.
Dormint en una biblioteca.
Fent la gallina.
Aplaudint.
També en publicitat.
Obra mestra, flashmob fet programa de televisió... americana, és clar:
No li busqueu sentit. Ja veieu que es tracta de fer el ridícul sense donar-li importància.
És una proposta, la decisió és vostra.
dijous, 12 de febrer del 2009
dissabte, 7 de febrer del 2009
“Roma, París, Nueva York...
...tú sigues siendo la mejor!”. Sí, de Duncan Dhu. Però aquest blog avui no va de música. Resulta que al febrer fem dues setmanes de vacances i com que aquest any estem intentant estalviar i ja tenim prou despesa prevista (obres a casa, bateig a Romania, comiat de solters i casament, potser projecte empresarial a la vista...) vaig aconseguir pactar amb la meva parella que no aniríem enlloc. La negociació va ser molt dura... al final vam dir que com a molt un dia podríem anar a Ikea, un dia a la costa i un altre vés a saber on.
Doncs fa un parell de dies se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan l’Anna em va etzibar un “ja que no anem enlloc, espero que hagis preparat pel teu compte una escapada de cap de setmana”.
...
Fuuuu!
Ja no em posaré a analitzar la coherència de la frase ni la lògica de la situació tenint en compte el que ja havíem parlat perquè, sincerament, no sabria ni com ficar-m’hi. I la veritat és que uns dies abans tant ella com jo havíem visitat cadascú pel seu compte la plana de Ryanair i de Rumbo, però pensava que havia quedat clar que durant aquestes vacances calia fer certs sacrificis. I potser ja no recorda que el dissabte venia tota la família a sopar i que serem més de quinze persones?
Ella ja sap que he deixat de banda momentàniament algun dels meus projectes per fer-li costat, per passar un segon més al seu costat. I sé que sona a tòpic, però ja sap que aconseguir un somriure seu cada matí pot fer que el dia valgui la pena, malgrat la resta. Vull que es contagiï d’optimisme perquè és la millor manera d’afrontar la vida, però també hem de ser conscients que ens calen les dosis justes de realisme que ens han de permetre no perdre la perspectiva.
Ni Roma, ni París, ni New York! El primer destí perquè m’acusaria de poc original ja que fa poc hi ha estat l’Edu i la Cristina, la segona possibilitat fa disparar els preus sobretot pel que fa a l’allotjament i, per tant, de travessar l’Atlàntic ja no cal que en digui res més.
El que no entenc és que hagi posat en dubte la meva capacitat de fer el que em doni la gana, de trencar pactes no escrits, de passar del que em diguin i acabar fent el més convenient... De debò pensava que no havia preparat res?
M’havia plantejat anar al Marroc perquè és un viatge que tenim pendent, Egipte i de meravella en meravella i tiro perquè em toca, Dinamarca per saludar a la Mercè, Granada per saludar a la Paula... però m’he decantat per un viatge que de tant en tant surt en les converses i que també ens feria il•lusió de fer. Hem començat amb música, no? Acabem amb música, doncs!
Pereza:
El Barrio:
Ei... Ssssshhhht! Però tots callats, que ella encara no en sap res i se n'adonarà quan vegi l'aeroport davant dels nassos!
Doncs fa un parell de dies se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan l’Anna em va etzibar un “ja que no anem enlloc, espero que hagis preparat pel teu compte una escapada de cap de setmana”.
...
Fuuuu!
Ja no em posaré a analitzar la coherència de la frase ni la lògica de la situació tenint en compte el que ja havíem parlat perquè, sincerament, no sabria ni com ficar-m’hi. I la veritat és que uns dies abans tant ella com jo havíem visitat cadascú pel seu compte la plana de Ryanair i de Rumbo, però pensava que havia quedat clar que durant aquestes vacances calia fer certs sacrificis. I potser ja no recorda que el dissabte venia tota la família a sopar i que serem més de quinze persones?
Ella ja sap que he deixat de banda momentàniament algun dels meus projectes per fer-li costat, per passar un segon més al seu costat. I sé que sona a tòpic, però ja sap que aconseguir un somriure seu cada matí pot fer que el dia valgui la pena, malgrat la resta. Vull que es contagiï d’optimisme perquè és la millor manera d’afrontar la vida, però també hem de ser conscients que ens calen les dosis justes de realisme que ens han de permetre no perdre la perspectiva.
Ni Roma, ni París, ni New York! El primer destí perquè m’acusaria de poc original ja que fa poc hi ha estat l’Edu i la Cristina, la segona possibilitat fa disparar els preus sobretot pel que fa a l’allotjament i, per tant, de travessar l’Atlàntic ja no cal que en digui res més.
El que no entenc és que hagi posat en dubte la meva capacitat de fer el que em doni la gana, de trencar pactes no escrits, de passar del que em diguin i acabar fent el més convenient... De debò pensava que no havia preparat res?
M’havia plantejat anar al Marroc perquè és un viatge que tenim pendent, Egipte i de meravella en meravella i tiro perquè em toca, Dinamarca per saludar a la Mercè, Granada per saludar a la Paula... però m’he decantat per un viatge que de tant en tant surt en les converses i que també ens feria il•lusió de fer. Hem començat amb música, no? Acabem amb música, doncs!
Pereza:
El Barrio:
Ei... Ssssshhhht! Però tots callats, que ella encara no en sap res i se n'adonarà quan vegi l'aeroport davant dels nassos!
divendres, 6 de febrer del 2009
Pels amants dels gats!
Espero que em calmi una mica i deixi de publicar tonteries aviat i em dediqui a allò que m'he de dedicar... a veure quan em passa la dèria del blog!
Però és evident que avui tampoc toca. El que toca avui és fer un petit homenatge als que pensem que els gats són, sense cap mena de dubte, les mascotes ideals! Perquè són àgils i s’enfilen als armaris i a les estanteries per tirar-ho tot, perquè destrueixen totes les plantes que intentes que donin més vida i alegria a la casa, perquè només venen a tu quan tenen gana o necessiten que els acariciïs i tu ja els pots anar cridant que ni fu, perquè destrossen tots els cables sense importar-los si tens el mòbil sense bateria o si aquell cable alimenta el portàtil... i un sense fi de virtuts que ara no em venen el cap!
Però és evident que avui tampoc toca. El que toca avui és fer un petit homenatge als que pensem que els gats són, sense cap mena de dubte, les mascotes ideals! Perquè són àgils i s’enfilen als armaris i a les estanteries per tirar-ho tot, perquè destrueixen totes les plantes que intentes que donin més vida i alegria a la casa, perquè només venen a tu quan tenen gana o necessiten que els acariciïs i tu ja els pots anar cridant que ni fu, perquè destrossen tots els cables sense importar-los si tens el mòbil sense bateria o si aquell cable alimenta el portàtil... i un sense fi de virtuts que ara no em venen el cap!
Ja sabem que aquests felins no deixen de ser animals i que malgrat estan domesticats sempre han conservat cert instint caçador i certa necessitat territorial, però els que tenim gats els considerem un més de la família, i ens costa imaginar casa nostra sense ells i els trobem a faltar tant el dia que falten...
Sí, ja sé que els que sou més de gossos podeu apropiar-vos de la major part de paraules que he utilitzat fins ara, però el Simon’s Cat ens demostra que hi ha coses que només els humans que som propietat d'un gat podem entendre:
Sofas destroçats i tranquiles vetllades davant la tele:
Obrir, tancar, obrir, tancar, obrir i tancar portes:
I despertars amb un encant especial:
dimecres, 4 de febrer del 2009
La culpa és de l'Adriana
Doncs sí! És seva! Si ella no hagués publicat la cançó Chariots of Fire de Vangelis no m'hauria vist immers dins del YouTube, saltant de banda sonora en banda sonora i buscant aquelles grans cançons d'aquelles grans pel·lícules! Grans senzillament perquè ho son, algunes perquè ens expliquen històries de ficció excelents, i altres perquè ens permeten fer una segona lectura i reflexionar sobre la mateixa humanitat, les seves atrocitats i el seu enorme potencial per fer el bé.
Va, no ens fiquem malencòlics, perquè aquesta setmana ja està resultant prou nostàlgica i plena de records! D'això ja en parlaré d'aqui uns dies, quan ho hagi digerit. Aqui no pretenc parlar del missatge de les pelis ni d'algunes de les reflexions que m'inspiren les coses que hi passen. Potser se me n'escaparà alguna, però només serà un apunt.
Li deia a l'Adriana que la seva cançó públicada representa un autèntic leit-motiv perquè jo no recordo haver vist la pel·lícula, però si tanco els ulls i sento l'electrònica m'imagino un atleta corrent en càmera lenta per un camí sense final i amb una posta de sol que ho tenyeix tot d'un taronja intens. A veure si potser l'he vista, la peli...
Una altra cançó de cine que em ve al cap només de sentir Vangelis és la de la trilogia Regreso al Futuro, del compositor Alan Silvestri. És una altra cançó que em situa de seguida dins un De Lorean viatjant ara endavant ara enrera en el temps, coneixent els meus pares quan eren joves, cantant el "Johnny be good" i fent la guitza al Biff Tannen perquè a mi... "ningú... em diu... gallina!".
I encara lligant-ho amb Vangelis, perquè l'autor del següent melodia ha composat les músiques oficials de quatre olimpíades, m'ha vingut al cap una altra gran cançó que inevitablement em porta a pensar en una altra gran trilogia, la del dinosaures del Jurassic Park.
I és que el toc màgic de John Williams l'ha portat a col·laborar amb grans directors de la talla de George Lucas o Steven Spielberg (és el seu compositor de capçalera) i en grans films: Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones, La llista de Shindler, Siete años en el Tibet... i fins i tot en la sèrie de Harry Potter.
Jo aqui només us vull destacar l'obra mestra que representa la Marxa Imperial de la saga Star Wars. Em sembla una música al·lucinant! Trepidant, imponent, solemne... em ve la imatge del Dark Vader amb el seu casc negre i la seva llarga capa mentre imposa el poder del costat obscur arreu de l'univers. A mi em sembla que em tira més el costat obscur de la força... La sentiu??
Val, val: mirem en positiu! Sempre! I quina pel·lícula pot ser més positiva que la que viuen els protagonistes de La Vida es Bella quan, per protegir al seu fill de la terrible realitat que els ha tocat viure, el jueu Guido s'inventa una espècie d'història romàntica , mig com un joc, a l'espera que algun dia s'acabi el malson de l'holocaust i la bogeria nazi.
"Mi mamá dice que tonto es el que hace tonterias", i qui recorda com sonava de cançó esperençadora de Forrest Gump??? O per cançó que ens fa pensar en la por... què us sembla Psicosis de Alfred Hitchcock??? Ens sona a tots, però quans l'heu vista??
Ei, tranquils: The End!
Va, no ens fiquem malencòlics, perquè aquesta setmana ja està resultant prou nostàlgica i plena de records! D'això ja en parlaré d'aqui uns dies, quan ho hagi digerit. Aqui no pretenc parlar del missatge de les pelis ni d'algunes de les reflexions que m'inspiren les coses que hi passen. Potser se me n'escaparà alguna, però només serà un apunt.
Li deia a l'Adriana que la seva cançó públicada representa un autèntic leit-motiv perquè jo no recordo haver vist la pel·lícula, però si tanco els ulls i sento l'electrònica m'imagino un atleta corrent en càmera lenta per un camí sense final i amb una posta de sol que ho tenyeix tot d'un taronja intens. A veure si potser l'he vista, la peli...
Una altra cançó de cine que em ve al cap només de sentir Vangelis és la de la trilogia Regreso al Futuro, del compositor Alan Silvestri. És una altra cançó que em situa de seguida dins un De Lorean viatjant ara endavant ara enrera en el temps, coneixent els meus pares quan eren joves, cantant el "Johnny be good" i fent la guitza al Biff Tannen perquè a mi... "ningú... em diu... gallina!".
I encara lligant-ho amb Vangelis, perquè l'autor del següent melodia ha composat les músiques oficials de quatre olimpíades, m'ha vingut al cap una altra gran cançó que inevitablement em porta a pensar en una altra gran trilogia, la del dinosaures del Jurassic Park.
I és que el toc màgic de John Williams l'ha portat a col·laborar amb grans directors de la talla de George Lucas o Steven Spielberg (és el seu compositor de capçalera) i en grans films: Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones, La llista de Shindler, Siete años en el Tibet... i fins i tot en la sèrie de Harry Potter.
Jo aqui només us vull destacar l'obra mestra que representa la Marxa Imperial de la saga Star Wars. Em sembla una música al·lucinant! Trepidant, imponent, solemne... em ve la imatge del Dark Vader amb el seu casc negre i la seva llarga capa mentre imposa el poder del costat obscur arreu de l'univers. A mi em sembla que em tira més el costat obscur de la força... La sentiu??
Val, val: mirem en positiu! Sempre! I quina pel·lícula pot ser més positiva que la que viuen els protagonistes de La Vida es Bella quan, per protegir al seu fill de la terrible realitat que els ha tocat viure, el jueu Guido s'inventa una espècie d'història romàntica , mig com un joc, a l'espera que algun dia s'acabi el malson de l'holocaust i la bogeria nazi.
"Mi mamá dice que tonto es el que hace tonterias", i qui recorda com sonava de cançó esperençadora de Forrest Gump??? O per cançó que ens fa pensar en la por... què us sembla Psicosis de Alfred Hitchcock??? Ens sona a tots, però quans l'heu vista??
Ei, tranquils: The End!
diumenge, 1 de febrer del 2009
Sopar d'exalumnes de l'IES Bosc de La Coma
Quin divendres! Quina il·lusió veure aquella gent de qui no en sabia ben res des de feia gairebé deu anys! I com hem canviat! I que iguals estem, també!
Primer de tot hem de felicitar a l'Ivan Gòmez per haver tingut la iniciativa d'haver buscat a la gent, ficar-s'hi en contacte i haver organitzat la trobada! Qui més qui menys a tots ens havia passat pel cap la idea de retrobar-nos amb algun o altre company perdut, però qui s'hi fica???
Pels que us va fer mandra o pànic venir (ja us val) o els que teníeu realment un compromís ineludible perquè estàveu a Nova York o perquè teniu un sopar per conèixer els sogres, a continuació us feré una minicrònica de com va anar tot plegat:
Quan vaig plegar de treballar me'n vaig anar directament cap a casa, a la dutxa, a ficar-me ben guapo, a mirar com em quedava aquella camisa que estrenava i cap a Olot altra vegada. Vaig quedar amb la colla al Sidru (on sinó?) per marxar tots plegats cap a La Veranda. Com sempre, quan va ser l'hora de sortir del bar n'hi va haver un que es va quedar enganxat a la "traga"... Encara que tingués la sort de cara i en un moment es va poder finançar el sopar s'ha de dir que no teniu remei!!!
Així que quan vàrem arribar a l'entrada del restaurant ja hi havia mig batxillerat. Mentre esperàvem allà a fora, tot atapeïnt l'estreta vorera, entre broma i broma, entre "vindràn els profes?" i "on estàs ficat?" va anar arribant tothom.
Ja a dins al restaurant, ens esperava una taula perfectament parada en forma de ú, una taula imperial en argot hostaler. La gent va anar seient allà on li va semblar i, quines coses!, a la dreta s'hi va concentrar el gruix dels nois i a l'esquerra i al centre de la taula s'hi van concentrar les noies... bé, les noies i en Sergi! Aquest sí que va saber triar seient!
El cas és que d'una manera més o menys esporàdica es van acabar fent aquells grupets que tots podem recordar. I va estar molt bé. Perquè quan els fumadors van anar a passar fred a fora els que quedàvem a dins vàrem començar a fer canvis de cadires i a informar-nos de què era de la vida de cadascú.
Penso que ens va quedar fer una mínima presentació en veu alta, com quan ens feien sortir a la pissarra, però sense pissarra. Res, dues o tres frases per resumir: "Em dic Ferran Puig i visc a Sant Jaume de Llierca. Fa un any i mig que em vaig casar i tot i que he acabat la Llicenciatura de Geografia treballo en un lloc que no té res a veure: en un magatzem de productes de lamipisteria". Però els nois em van amenaçar si proposava alguna cosa semblant! I ara no hem pogut saciar la nostra xafarderia i no sabem qui és solter, qui està casat, quans fills, quants astronàutes, quants pilots de fòrmula ú, quants presidents de holdings internacionals...
També hagués estat bé repartir una espècie de qüestionari del tipus "el millor profe", "el pitjor profe", "l'alumne més popular", "el més lligón", "el més aplicat"... i fer una posada en comú. Bé, jo llenço aquestes idees per les següents trobades! I si algú vol proposar, endavant!
Ei! Tornem al tema!
En resum: al sopar va estar molt bé, els cambrers es van liar amb els plats i al final ens van tornar a demanar el menú a tots, ningú va fer cap "sinpa", algun sapastre va vessar les copes plenes de cava i vi (però que consti que a aquella taula li feia falta una falca), vàrem recordar-nos dels escrits de les agendes, ens en vam recordar de qui era la persona que va seure al costat i que havíem esborrat absolutament de la memòria (perdoneu), ens vam ficar amb l'escot de la Laura, vàrem alucinar amb els amainadats, ens vàrem adonar que l'edat no perdona, vàrem parlar de xarxes socials per internet i de linux i de windows, de què volem ser quan siguem grans...
Ja sabeu com va! El cas és que quan a les dues de la matinada la gent del restaurant ens va convidar a marxar uns quants van tornar a casa i els més valents varem anar al dNit. La veritat és que el punxadiscs tenia una nit bastant inspirada: malgrat algun canvi brusc d'estil musical va estar molt encertat. I no va ficar la cançó de l'Arale! El més destacable és que una noia se'm va llençar a sobre i em va donar el seu nom del Messenger, em va dir on aniria sortint del local i ens vàrem fer alguna foto... amb això no vull dir que m'assatgéssin, no, no: el que vull dir és que moralment vaig convertir-me en el triomfador de la nit, modèstia a part! Per cert, petons, Cristina!
Quan van obrir les llums i van ficar la cançoneta de comiat, els que encara aguantàvem, vàrem seguir cap al City Arms. Aquella nit tocava la nit techno maquinera, però de tant en tant en sonava alguna mig ballable... Va ser el moment de la clàssica màquina del trivial i de cercar les diferències! L'Adriana encertava les preguntes de xamba (n'hi va haver unes quantes que sí, i tu ho saps!), la Monste va encertar a quin artista estava dedicat un famòs museu de Figueres, ens vam equivocar en dir que entre Alaska i la resta d'Estats Units hi ha Canadà (aquella pantalla tàctil ens la va jugar)... i tot fins que vàrem decidir ficar fi a la nit quan eren prop de les cinc.
La meva crònica acaba aqui!
Pel que fa a les fotos: ja vàreu veure que vaig tirar-ne a tort i a dret, com un franctirador o un paparazzi de premsa rosa. I encara bo que em vaig quedar sense bateria (i la bateria de recanvi estava descàrregada, quina falta de previsió!). He mirat de seleccionar prou fotos per tal que hi sortíssim tots. Aqui el video amb les fotos "aprofitables"... a veure si apreneu a no tancar els ulls quan us tiren la foto! :-P
I aqui el video del youtube:
Ei, si algú té més fotos i ens les vol fer arribar es pot ficar en contacte amb mi!
Primer de tot hem de felicitar a l'Ivan Gòmez per haver tingut la iniciativa d'haver buscat a la gent, ficar-s'hi en contacte i haver organitzat la trobada! Qui més qui menys a tots ens havia passat pel cap la idea de retrobar-nos amb algun o altre company perdut, però qui s'hi fica???
Pels que us va fer mandra o pànic venir (ja us val) o els que teníeu realment un compromís ineludible perquè estàveu a Nova York o perquè teniu un sopar per conèixer els sogres, a continuació us feré una minicrònica de com va anar tot plegat:
Quan vaig plegar de treballar me'n vaig anar directament cap a casa, a la dutxa, a ficar-me ben guapo, a mirar com em quedava aquella camisa que estrenava i cap a Olot altra vegada. Vaig quedar amb la colla al Sidru (on sinó?) per marxar tots plegats cap a La Veranda. Com sempre, quan va ser l'hora de sortir del bar n'hi va haver un que es va quedar enganxat a la "traga"... Encara que tingués la sort de cara i en un moment es va poder finançar el sopar s'ha de dir que no teniu remei!!!
Així que quan vàrem arribar a l'entrada del restaurant ja hi havia mig batxillerat. Mentre esperàvem allà a fora, tot atapeïnt l'estreta vorera, entre broma i broma, entre "vindràn els profes?" i "on estàs ficat?" va anar arribant tothom.
Ja a dins al restaurant, ens esperava una taula perfectament parada en forma de ú, una taula imperial en argot hostaler. La gent va anar seient allà on li va semblar i, quines coses!, a la dreta s'hi va concentrar el gruix dels nois i a l'esquerra i al centre de la taula s'hi van concentrar les noies... bé, les noies i en Sergi! Aquest sí que va saber triar seient!
El cas és que d'una manera més o menys esporàdica es van acabar fent aquells grupets que tots podem recordar. I va estar molt bé. Perquè quan els fumadors van anar a passar fred a fora els que quedàvem a dins vàrem començar a fer canvis de cadires i a informar-nos de què era de la vida de cadascú.
Penso que ens va quedar fer una mínima presentació en veu alta, com quan ens feien sortir a la pissarra, però sense pissarra. Res, dues o tres frases per resumir: "Em dic Ferran Puig i visc a Sant Jaume de Llierca. Fa un any i mig que em vaig casar i tot i que he acabat la Llicenciatura de Geografia treballo en un lloc que no té res a veure: en un magatzem de productes de lamipisteria". Però els nois em van amenaçar si proposava alguna cosa semblant! I ara no hem pogut saciar la nostra xafarderia i no sabem qui és solter, qui està casat, quans fills, quants astronàutes, quants pilots de fòrmula ú, quants presidents de holdings internacionals...
També hagués estat bé repartir una espècie de qüestionari del tipus "el millor profe", "el pitjor profe", "l'alumne més popular", "el més lligón", "el més aplicat"... i fer una posada en comú. Bé, jo llenço aquestes idees per les següents trobades! I si algú vol proposar, endavant!
Ei! Tornem al tema!
En resum: al sopar va estar molt bé, els cambrers es van liar amb els plats i al final ens van tornar a demanar el menú a tots, ningú va fer cap "sinpa", algun sapastre va vessar les copes plenes de cava i vi (però que consti que a aquella taula li feia falta una falca), vàrem recordar-nos dels escrits de les agendes, ens en vam recordar de qui era la persona que va seure al costat i que havíem esborrat absolutament de la memòria (perdoneu), ens vam ficar amb l'escot de la Laura, vàrem alucinar amb els amainadats, ens vàrem adonar que l'edat no perdona, vàrem parlar de xarxes socials per internet i de linux i de windows, de què volem ser quan siguem grans...
Ja sabeu com va! El cas és que quan a les dues de la matinada la gent del restaurant ens va convidar a marxar uns quants van tornar a casa i els més valents varem anar al dNit. La veritat és que el punxadiscs tenia una nit bastant inspirada: malgrat algun canvi brusc d'estil musical va estar molt encertat. I no va ficar la cançó de l'Arale! El més destacable és que una noia se'm va llençar a sobre i em va donar el seu nom del Messenger, em va dir on aniria sortint del local i ens vàrem fer alguna foto... amb això no vull dir que m'assatgéssin, no, no: el que vull dir és que moralment vaig convertir-me en el triomfador de la nit, modèstia a part! Per cert, petons, Cristina!
Quan van obrir les llums i van ficar la cançoneta de comiat, els que encara aguantàvem, vàrem seguir cap al City Arms. Aquella nit tocava la nit techno maquinera, però de tant en tant en sonava alguna mig ballable... Va ser el moment de la clàssica màquina del trivial i de cercar les diferències! L'Adriana encertava les preguntes de xamba (n'hi va haver unes quantes que sí, i tu ho saps!), la Monste va encertar a quin artista estava dedicat un famòs museu de Figueres, ens vam equivocar en dir que entre Alaska i la resta d'Estats Units hi ha Canadà (aquella pantalla tàctil ens la va jugar)... i tot fins que vàrem decidir ficar fi a la nit quan eren prop de les cinc.
La meva crònica acaba aqui!
Pel que fa a les fotos: ja vàreu veure que vaig tirar-ne a tort i a dret, com un franctirador o un paparazzi de premsa rosa. I encara bo que em vaig quedar sense bateria (i la bateria de recanvi estava descàrregada, quina falta de previsió!). He mirat de seleccionar prou fotos per tal que hi sortíssim tots. Aqui el video amb les fotos "aprofitables"... a veure si apreneu a no tancar els ulls quan us tiren la foto! :-P
I aqui el video del youtube:
Ei, si algú té més fotos i ens les vol fer arribar es pot ficar en contacte amb mi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
