Sopar d'exalumnes de l'IES Bosc de La Coma

Quin divendres! Quina il·lusió veure aquella gent de qui no en sabia ben res des de feia gairebé deu anys! I com hem canviat! I que iguals estem, també!

Primer de tot hem de felicitar a l'Ivan Gòmez per haver tingut la iniciativa d'haver buscat a la gent, ficar-s'hi en contacte i haver organitzat la trobada! Qui més qui menys a tots ens havia passat pel cap la idea de retrobar-nos amb algun o altre company perdut, però qui s'hi fica???

Pels que us va fer mandra o pànic venir (ja us val) o els que teníeu realment un compromís ineludible perquè estàveu a Nova York o perquè teniu un sopar per conèixer els sogres, a continuació us feré una minicrònica de com va anar tot plegat:

Quan vaig plegar de treballar me'n vaig anar directament cap a casa, a la dutxa, a ficar-me ben guapo, a mirar com em quedava aquella camisa que estrenava i cap a Olot altra vegada. Vaig quedar amb la colla al Sidru (on sinó?) per marxar tots plegats cap a La Veranda. Com sempre, quan va ser l'hora de sortir del bar n'hi va haver un que es va quedar enganxat a la "traga"... Encara que tingués la sort de cara i en un moment es va poder finançar el sopar s'ha de dir que no teniu remei!!!

Així que quan vàrem arribar a l'entrada del restaurant ja hi havia mig batxillerat. Mentre esperàvem allà a fora, tot atapeïnt l'estreta vorera, entre broma i broma, entre "vindràn els profes?" i "on estàs ficat?" va anar arribant tothom.

Ja a dins al restaurant, ens esperava una taula perfectament parada en forma de ú, una taula imperial en argot hostaler. La gent va anar seient allà on li va semblar i, quines coses!, a la dreta s'hi va concentrar el gruix dels nois i a l'esquerra i al centre de la taula s'hi van concentrar les noies... bé, les noies i en Sergi! Aquest sí que va saber triar seient!

El cas és que d'una manera més o menys esporàdica es van acabar fent aquells grupets que tots podem recordar. I va estar molt bé. Perquè quan els fumadors van anar a passar fred a fora els que quedàvem a dins vàrem començar a fer canvis de cadires i a informar-nos de què era de la vida de cadascú.

Penso que ens va quedar fer una mínima presentació en veu alta, com quan ens feien sortir a la pissarra, però sense pissarra. Res, dues o tres frases per resumir: "Em dic Ferran Puig i visc a Sant Jaume de Llierca. Fa un any i mig que em vaig casar i tot i que he acabat la Llicenciatura de Geografia treballo en un lloc que no té res a veure: en un magatzem de productes de lamipisteria". Però els nois em van amenaçar si proposava alguna cosa semblant! I ara no hem pogut saciar la nostra xafarderia i no sabem qui és solter, qui està casat, quans fills, quants astronàutes, quants pilots de fòrmula ú, quants presidents de holdings internacionals...

També hagués estat bé repartir una espècie de qüestionari del tipus "el millor profe", "el pitjor profe", "l'alumne més popular", "el més lligón", "el més aplicat"... i fer una posada en comú. Bé, jo llenço aquestes idees per les següents trobades! I si algú vol proposar, endavant!

Ei! Tornem al tema!

En resum: al sopar va estar molt bé, els cambrers es van liar amb els plats i al final ens van tornar a demanar el menú a tots, ningú va fer cap "sinpa", algun sapastre va vessar les copes plenes de cava i vi (però que consti que a aquella taula li feia falta una falca), vàrem recordar-nos dels escrits de les agendes, ens en vam recordar de qui era la persona que va seure al costat i que havíem esborrat absolutament de la memòria (perdoneu), ens vam ficar amb l'escot de la Laura, vàrem alucinar amb els amainadats, ens vàrem adonar que l'edat no perdona, vàrem parlar de xarxes socials per internet i de linux i de windows, de què volem ser quan siguem grans...

Ja sabeu com va! El cas és que quan a les dues de la matinada la gent del restaurant ens va convidar a marxar uns quants van tornar a casa i els més valents varem anar al dNit. La veritat és que el punxadiscs tenia una nit bastant inspirada: malgrat algun canvi brusc d'estil musical va estar molt encertat. I no va ficar la cançó de l'Arale! El més destacable és que una noia se'm va llençar a sobre i em va donar el seu nom del Messenger, em va dir on aniria sortint del local i ens vàrem fer alguna foto... amb això no vull dir que m'assatgéssin, no, no: el que vull dir és que moralment vaig convertir-me en el triomfador de la nit, modèstia a part! Per cert, petons, Cristina!

Quan van obrir les llums i van ficar la cançoneta de comiat, els que encara aguantàvem, vàrem seguir cap al City Arms. Aquella nit tocava la nit techno maquinera, però de tant en tant en sonava alguna mig ballable... Va ser el moment de la clàssica màquina del trivial i de cercar les diferències! L'Adriana encertava les preguntes de xamba (n'hi va haver unes quantes que sí, i tu ho saps!), la Monste va encertar a quin artista estava dedicat un famòs museu de Figueres, ens vam equivocar en dir que entre Alaska i la resta d'Estats Units hi ha Canadà (aquella pantalla tàctil ens la va jugar)... i tot fins que vàrem decidir ficar fi a la nit quan eren prop de les cinc.

La meva crònica acaba aqui!

Pel que fa a les fotos: ja vàreu veure que vaig tirar-ne a tort i a dret, com un franctirador o un paparazzi de premsa rosa. I encara bo que em vaig quedar sense bateria (i la bateria de recanvi estava descàrregada, quina falta de previsió!). He mirat de seleccionar prou fotos per tal que hi sortíssim tots. Aqui el video amb les fotos "aprofitables"... a veure si apreneu a no tancar els ulls quan us tiren la foto! :-P

I aqui el video del youtube:



Ei, si algú té més fotos i ens les vol fer arribar es pot ficar en contacte amb mi!