La culpa és de l'Adriana

Doncs sí! És seva! Si ella no hagués publicat la cançó Chariots of Fire de Vangelis no m'hauria vist immers dins del YouTube, saltant de banda sonora en banda sonora i buscant aquelles grans cançons d'aquelles grans pel·lícules! Grans senzillament perquè ho son, algunes perquè ens expliquen històries de ficció excelents, i altres perquè ens permeten fer una segona lectura i reflexionar sobre la mateixa humanitat, les seves atrocitats i el seu enorme potencial per fer el bé.

Va, no ens fiquem malencòlics, perquè aquesta setmana ja està resultant prou nostàlgica i plena de records! D'això ja en parlaré d'aqui uns dies, quan ho hagi digerit. Aqui no pretenc parlar del missatge de les pelis ni d'algunes de les reflexions que m'inspiren les coses que hi passen. Potser se me n'escaparà alguna, però només serà un apunt.

Li deia a l'Adriana que la seva cançó públicada representa un autèntic leit-motiv perquè jo no recordo haver vist la pel·lícula, però si tanco els ulls i sento l'electrònica m'imagino un atleta corrent en càmera lenta per un camí sense final i amb una posta de sol que ho tenyeix tot d'un taronja intens. A veure si potser l'he vista, la peli...

Una altra cançó de cine que em ve al cap només de sentir Vangelis és la de la trilogia Regreso al Futuro, del compositor Alan Silvestri. És una altra cançó que em situa de seguida dins un De Lorean viatjant ara endavant ara enrera en el temps, coneixent els meus pares quan eren joves, cantant el "Johnny be good" i fent la guitza al Biff Tannen perquè a mi... "ningú... em diu... gallina!".



I encara lligant-ho amb Vangelis, perquè l'autor del següent melodia ha composat les músiques oficials de quatre olimpíades, m'ha vingut al cap una altra gran cançó que inevitablement em porta a pensar en una altra gran trilogia, la del dinosaures del Jurassic Park.



I és que el toc màgic de John Williams l'ha portat a col·laborar amb grans directors de la talla de George Lucas o Steven Spielberg (és el seu compositor de capçalera) i en grans films: Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones, La llista de Shindler, Siete años en el Tibet... i fins i tot en la sèrie de Harry Potter.

Jo aqui només us vull destacar l'obra mestra que representa la Marxa Imperial de la saga Star Wars. Em sembla una música al·lucinant! Trepidant, imponent, solemne... em ve la imatge del Dark Vader amb el seu casc negre i la seva llarga capa mentre imposa el poder del costat obscur arreu de l'univers. A mi em sembla que em tira més el costat obscur de la força... La sentiu??



Val, val: mirem en positiu! Sempre! I quina pel·lícula pot ser més positiva que la que viuen els protagonistes de La Vida es Bella quan, per protegir al seu fill de la terrible realitat que els ha tocat viure, el jueu Guido s'inventa una espècie d'història romàntica , mig com un joc, a l'espera que algun dia s'acabi el malson de l'holocaust i la bogeria nazi.



"Mi mamá dice que tonto es el que hace tonterias", i qui recorda com sonava de cançó esperençadora de Forrest Gump??? O per cançó que ens fa pensar en la por... què us sembla Psicosis de Alfred Hitchcock??? Ens sona a tots, però quans l'heu vista??

Ei, tranquils: The End!