“Roma, París, Nueva York...

...tú sigues siendo la mejor!”. Sí, de Duncan Dhu. Però aquest blog avui no va de música. Resulta que al febrer fem dues setmanes de vacances i com que aquest any estem intentant estalviar i ja tenim prou despesa prevista (obres a casa, bateig a Romania, comiat de solters i casament, potser projecte empresarial a la vista...) vaig aconseguir pactar amb la meva parella que no aniríem enlloc. La negociació va ser molt dura... al final vam dir que com a molt un dia podríem anar a Ikea, un dia a la costa i un altre vés a saber on.

Doncs fa un parell de dies se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan l’Anna em va etzibar un “ja que no anem enlloc, espero que hagis preparat pel teu compte una escapada de cap de setmana”.

...

Fuuuu!

Ja no em posaré a analitzar la coherència de la frase ni la lògica de la situació tenint en compte el que ja havíem parlat perquè, sincerament, no sabria ni com ficar-m’hi. I la veritat és que uns dies abans tant ella com jo havíem visitat cadascú pel seu compte la plana de Ryanair i de Rumbo, però pensava que havia quedat clar que durant aquestes vacances calia fer certs sacrificis. I potser ja no recorda que el dissabte venia tota la família a sopar i que serem més de quinze persones?

Ella ja sap que he deixat de banda momentàniament algun dels meus projectes per fer-li costat, per passar un segon més al seu costat. I sé que sona a tòpic, però ja sap que aconseguir un somriure seu cada matí pot fer que el dia valgui la pena, malgrat la resta. Vull que es contagiï d’optimisme perquè és la millor manera d’afrontar la vida, però també hem de ser conscients que ens calen les dosis justes de realisme que ens han de permetre no perdre la perspectiva.

Ni Roma, ni París, ni New York! El primer destí perquè m’acusaria de poc original ja que fa poc hi ha estat l’Edu i la Cristina, la segona possibilitat fa disparar els preus sobretot pel que fa a l’allotjament i, per tant, de travessar l’Atlàntic ja no cal que en digui res més.

El que no entenc és que hagi posat en dubte la meva capacitat de fer el que em doni la gana, de trencar pactes no escrits, de passar del que em diguin i acabar fent el més convenient... De debò pensava que no havia preparat res?

M’havia plantejat anar al Marroc perquè és un viatge que tenim pendent, Egipte i de meravella en meravella i tiro perquè em toca, Dinamarca per saludar a la Mercè, Granada per saludar a la Paula... però m’he decantat per un viatge que de tant en tant surt en les converses i que també ens feria il•lusió de fer. Hem començat amb música, no? Acabem amb música, doncs!

Pereza:


El Barrio:


Ei... Ssssshhhht! Però tots callats, que ella encara no en sap res i se n'adonarà quan vegi l'aeroport davant dels nassos!