Sí, en aquest bloggie nadalenc seré ben poc original. D'entrada us adjunto una cançó d'en Lluís Llach cantada per una gran veu, en Dani Flaco. Què ho fa que tingui poques cançons en català, aquest artista?? La lletra expressa d'una manera tan sincera i tan senzilla tot allò que ens hem de desitjar per aquestes festes que, malgrat no ser nova, avui la considero molt adequada.
I us adjunto un video del Simon's Cat, també en homenatge a la neu, al passar-ho bé i a tot aquest període de festes en familia.
Bones Festes, Bon Nadal i bona entrada al 2010 a tothom!!
divendres, 25 de desembre del 2009
dijous, 12 de novembre del 2009
Reflexions al voltant de les consultes per la independència!!
A poques hores que la plataforma ciutadana La Garrotxa decideix se'ns presenti a Sant Jaume de Llierca de la mà del seu jove promotor, Jordi Gasulla (entre d'altres), em venen al cap unes quantes reflexions.
D'entrada, estic convençut que l'Ajuntament de Sant Jaume s'adherirà a l'iniciativa: per mi, no sumar-s'hi seria una sorpresa i un error! Ho dic pel convenciment que tinc que qualsevol consulta popular és un acte que dignifica la democràcia perquè la fa no només representativa cada quatre anys sinó també participativa en el seu dia a dia en les qüestions que mereixen ser consultades. A més, el poc caràcter i la poca personalitat de l'actual govern municipal farà que, donat que a la reunió hi assistirem sobretot aquells que pensem que val la pena provar l'experiència, cedeixi a la pressió popular sense donar-hi gaires voltes.
Sí, jo penso que si una entitat civil vol prendre part de la lluita tranquila i no violenta cap a l'independentisme i ho vol fer mostrant davant els poders polítics el seu èxit de convocatòria i el seu suport popular, se li ha de facilitar la feina. Tres-cents anys de convivència per construir plegats un Estat amb una o diverses nacionalitats no han servit per res més que per provocar boicots i fòbies cap a tot allò que sembla català. En aquest sentit, en trenta anys de democràcia moderna sovint sembla que no s'ha fet gaire feina des del vessant polític (i se n'ha fet molta!) i és per això que celebro que la iniciativa civil, el voluntariat i l'associacionisme, es plantegin prendre el relleu a les iniciatives polítiques. El simple fet que des de Madrid es vulguin prohibir aquestes iniciatives m'anima més a participar-hi: ningú té dret a escapçar la meva llibertat sempre que exercir-la no faci mal a ningú.
Sí, jo vull consultes populars obertes a tothom per part d'entitats privades sempre que les dades recollides (les meves dades personals) no s'utilitzin per finalitats diferents a les que jo he donat permís. I sí, en aquesta consulta, amb una pregunta tan ambiciosa com ambigua com la que es va presentar a Arenys, la meva resposta és "sí".
Però cal aclarir alguns punts. Primer. La meva participació no és incondicional: la plataforma, tot i les evidents vinculacions amb els cercles repúblicans, s'ha de mantenir allunyada dels partits polítics per assegurar la seva pròpia independència d'acció. Si donar suport a la plataforma vol dir també significar-se de forma directe cap a alguna tendència política concreta més o menys pròxima deixarà d'interessar-me. Polititzar la plataforma significarà dividir-ne la força.
Segon. Cal tenir clar que l'única organització política que d'acord amb la Constitució actual pot convocar consultes populars és el Govern de l'Estat Espanyol. La Llei autonòmica de consultes populars encara es troba encallada al Parlament de Catalunya i els Ajuntaments només poden convocar-les per consultar en aquells afers estrictament locals. Per tant, les entitats privades s'escapen de la legislació i poden convocar referèndums. Però les organitzi qui les organitzi, els resultats obtinguts no tenen cap validesa ni cap vinculació legal. La victòria del "sí" no significa la independència ni dels Països Catalans ni del Principat de Catalunya. Pot semblar una tonteria dir-ho, però parlant amb algun company m'he adonat que aquest pensava que s'estava votant una iniciativa real de secessió.
Tercer. Això no serveix de res, doncs? En el nostre Estat de Dret no. Servirà per copsar la salut de l'independentisme català, com a mínim. Però també és cert que l'aflorament de l'independentisme a provincies pot contribuir a l'ascens també a poblacions més grans on no està tan clara la victòria d'un hipotètic sí. És a dir, si el "sí" guanya a Arenys, Manresa, Banyoles, Ripoll, Sant Jaume de Llierca... s'allisarà el camí perquè el "sí" guanyi força a Girona (que ho celebraran més tard), Tarragona, l'Hospitalet i Barcelona! Així, l'interès d'aquestes convocatòries als municipis d'aparent menor importància estratègica és crear tendències i sinèrgies en municipis més grans i centrals.
Resumint: no m'importa el que pogueu votar o deixeu de votar. No m'importa el vostre color polític ni la descomfiança que us produeixi la política davant l'allau de noticies de corrupció i poca ètica. El que sí que m'agradaria és que la gent tingués una mica de criteri, una mica d'opinió. Teniu la llibertat de decidir: Decidiu! Participeu encara que ja sabem que a priori no servirà de res, perquè ningú té dret a trepitjar ni la nostra llibertat ni els nostres drets.
D'entrada, estic convençut que l'Ajuntament de Sant Jaume s'adherirà a l'iniciativa: per mi, no sumar-s'hi seria una sorpresa i un error! Ho dic pel convenciment que tinc que qualsevol consulta popular és un acte que dignifica la democràcia perquè la fa no només representativa cada quatre anys sinó també participativa en el seu dia a dia en les qüestions que mereixen ser consultades. A més, el poc caràcter i la poca personalitat de l'actual govern municipal farà que, donat que a la reunió hi assistirem sobretot aquells que pensem que val la pena provar l'experiència, cedeixi a la pressió popular sense donar-hi gaires voltes.
Sí, jo penso que si una entitat civil vol prendre part de la lluita tranquila i no violenta cap a l'independentisme i ho vol fer mostrant davant els poders polítics el seu èxit de convocatòria i el seu suport popular, se li ha de facilitar la feina. Tres-cents anys de convivència per construir plegats un Estat amb una o diverses nacionalitats no han servit per res més que per provocar boicots i fòbies cap a tot allò que sembla català. En aquest sentit, en trenta anys de democràcia moderna sovint sembla que no s'ha fet gaire feina des del vessant polític (i se n'ha fet molta!) i és per això que celebro que la iniciativa civil, el voluntariat i l'associacionisme, es plantegin prendre el relleu a les iniciatives polítiques. El simple fet que des de Madrid es vulguin prohibir aquestes iniciatives m'anima més a participar-hi: ningú té dret a escapçar la meva llibertat sempre que exercir-la no faci mal a ningú.
Sí, jo vull consultes populars obertes a tothom per part d'entitats privades sempre que les dades recollides (les meves dades personals) no s'utilitzin per finalitats diferents a les que jo he donat permís. I sí, en aquesta consulta, amb una pregunta tan ambiciosa com ambigua com la que es va presentar a Arenys, la meva resposta és "sí".
Però cal aclarir alguns punts. Primer. La meva participació no és incondicional: la plataforma, tot i les evidents vinculacions amb els cercles repúblicans, s'ha de mantenir allunyada dels partits polítics per assegurar la seva pròpia independència d'acció. Si donar suport a la plataforma vol dir també significar-se de forma directe cap a alguna tendència política concreta més o menys pròxima deixarà d'interessar-me. Polititzar la plataforma significarà dividir-ne la força.
Segon. Cal tenir clar que l'única organització política que d'acord amb la Constitució actual pot convocar consultes populars és el Govern de l'Estat Espanyol. La Llei autonòmica de consultes populars encara es troba encallada al Parlament de Catalunya i els Ajuntaments només poden convocar-les per consultar en aquells afers estrictament locals. Per tant, les entitats privades s'escapen de la legislació i poden convocar referèndums. Però les organitzi qui les organitzi, els resultats obtinguts no tenen cap validesa ni cap vinculació legal. La victòria del "sí" no significa la independència ni dels Països Catalans ni del Principat de Catalunya. Pot semblar una tonteria dir-ho, però parlant amb algun company m'he adonat que aquest pensava que s'estava votant una iniciativa real de secessió.
Tercer. Això no serveix de res, doncs? En el nostre Estat de Dret no. Servirà per copsar la salut de l'independentisme català, com a mínim. Però també és cert que l'aflorament de l'independentisme a provincies pot contribuir a l'ascens també a poblacions més grans on no està tan clara la victòria d'un hipotètic sí. És a dir, si el "sí" guanya a Arenys, Manresa, Banyoles, Ripoll, Sant Jaume de Llierca... s'allisarà el camí perquè el "sí" guanyi força a Girona (que ho celebraran més tard), Tarragona, l'Hospitalet i Barcelona! Així, l'interès d'aquestes convocatòries als municipis d'aparent menor importància estratègica és crear tendències i sinèrgies en municipis més grans i centrals.
Resumint: no m'importa el que pogueu votar o deixeu de votar. No m'importa el vostre color polític ni la descomfiança que us produeixi la política davant l'allau de noticies de corrupció i poca ètica. El que sí que m'agradaria és que la gent tingués una mica de criteri, una mica d'opinió. Teniu la llibertat de decidir: Decidiu! Participeu encara que ja sabem que a priori no servirà de res, perquè ningú té dret a trepitjar ni la nostra llibertat ni els nostres drets.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
The Lord of the Rings: cinema on-line!
Ja fa cert temps que abunden per la xarxa planes que aprofiten l'ambigüetat de la legislació nacional i, sobretot, la internacional per distribuir cinema, sèries i documentals de manera legal. Legal mentre ningú digui el contrari...
La majoria de webs acostumen a ser planes on tothom pot penjar i despenjar els videos que vulgui. Al pur estil YouTube. Els continguts que hi trobem no són responsabilitat dels propietaris de la plana web ja que aquests diuen explícitament que ells només cedeixen l'espai i que, en tot cas, es comprometen a retirar aquells videos que puguin atemptar contra la propietat intelectual dels autors reals dels videos. A més, mai es fa negoci amb els videos que es pugen o baixen: el negoci d'aquests sites només depèn del nombre de visites, és a dir, els responsables de la plana només cobren pels anuncis que apareixen a la web i no pels videos en sí mateixos.
Personalment estic molt d'acord amb la lliure circulació de la cultura de forma físca o virtual ja sigui de forma gratuïta o amb preus gairebé simbòlics. És evident que les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació han aconseguit canviar el món i que aquestes evolucionen a un ritme molt més ràpid que la pròpia societat. Però parlant amb algun defensor de la "genuïna" SGAE, m'argumentava que fer un llibre, un disc o una peli té uns costos i s'han de cobrir d'alguna manera i que no era viable una "suposada gratuïtat o democratizació de la cultura".
Bons arguments... és cert que l'artista, l'escriptor, el guionista, l'operador de càmera, el tipus aquell del maquillatge, el publicista i tothom que intervé en la producció i distribució d'un bé cultural tenen dret a cobrar alguna cosa per la seva feina i pel seu temps (i tenen dret a menjar i a arribar a final de mes). I el defensor de l'SGAE creia que la xarxa era el dimoni que acabaria amb la cultura! Que es deixarien de fer llibres i es deixarien de fer pel·lícules i crear música per culpa de l'Internet...
I si fos veritat? Bufff... ara em sento culpable...
Reflexionant penso que el meu company, que sembla ser amic íntim d'en Ramoncín, no ha reflexionat prou el tema. Primer: l'SGAE cobra gairebé per tot i no només per la comercialització de la cultura... o és que si jo compro una impresora per imprimir els dibuixos "abstractes" que el meu nebot fa amb l'ordinador és lògic que se'n endugui una part??? És normal que quan jo compro un DVD per gravar-hi les fotos de les meves vacances i els meus documents personals ells també cobrin??? Que sàpiga no estic comercialitzant ni m'estic enriquint ni amb els dibuixos del meu nebot ni amb les meves fotos o els meus textos! D'entrada penso que s'està vulnerant el meu dret a la presumpció d'innocència.
Segona: l'organització actual de les grans productores i distribuidores no pretén distribuir cultura sinó perpetuar una situació en que uns pocs tenen accés a la cultura (i sempre en dependència del seu nivell d'ingressos) i encara molts menys tenen guanys (sinó ets un top vendes de l'SGAE només cobres misèria i mig i si no pertanys a l'SGAE no cobres res de res). Els anomenats cànons digitals que cobra aquesta associació a tort i a dret són més propis d'un monopoli en mans de pocs que no pas d'un impost per promocionar i protegir la cultura.
Tercera. L'Univers Google no es pot equivocar: fiqueu "ladrones" al google. ;-D
Quart. I últim... el més perillòs és l'immobilisme carca i la nula voluntat de renovar-se i innovar. A la xarxa trobem exemples de com es pot comercialitzar un bé cultural i obtenir-ne beneficis, com ara aquestes webs... O exemples que ens demostren que produïr un bé cultural no implica parlar de xifres astronòmiques. La democratització de la cultura, si va acompanyada d'una educació i d'una ètica per part del consumidor, ha de contribuïr a crear sinèrgies: la gent estarà disposada a participar de manera altruista en la cultura, a informar-se del perquè de les coses, a mostrar interès per la formació personal i professional, a innovar i descobrir sense por... i la gent no deixarà de comprar un DVD o un llibre si aquest ho mereix.
Anem al tema? Tots coneixem la saga de cinema d'El senyor dels Anells, oi? Gairebé 300 milions de dòlars en producció que han aconseguit gairebé 3000 milions de dòlars de recaudació mundial. Doncs a l'espera que Peter Jackson i Guillermo del Toro desencallin els problemes legals que no aconsegueixen desencallar la gravació de "El hobbit", resulta que aquest estiu s'ha estrenat una pel·lícula feta per una productora independent i per fans de la saga.
Es tracta d'un curtmetratge de prop menys de quaranta minuts dirigida per Cris Bouchard que es titula "La caça d'en Gollum" i ens explica la història prèvia a la Triologia cinematogràfica: Gandalf demana a Aragorn (o Trancos en la llengua dels Elfos) que vagi a la recerca d'una criatura que coneix el molt bé el secret de l'anell únic i l'alerta que les tropes de Mordor han començat també la recerca.
Es tracta d'un film sense autorització feta només amb un propòsit: la diversió i el gaudi dels seus autors i col·laboradors, on els participants van treballar sense cobrar res. El fet de ser un bé cultural sense ànim de lucre ha permès als seus autors treballar en una àrea legal confusa: mentre es respetin els drets dels propietaris de l'obra original, la peli només és l'expressió de l'entusiasme d'uns fans vers l'univers de Tolkien.
I, finalment, pel que fa als costos de producció d'una feina tan acurada: estem parlant d'unes 3000 lliures estarlines, és a dir, bastant menys de 6000 euros! Amb idees i ganes es pot fer una autèntica obra d'art! Ah! I de distribució gratuïta:
Mola? El Making of també està bé!
La majoria de webs acostumen a ser planes on tothom pot penjar i despenjar els videos que vulgui. Al pur estil YouTube. Els continguts que hi trobem no són responsabilitat dels propietaris de la plana web ja que aquests diuen explícitament que ells només cedeixen l'espai i que, en tot cas, es comprometen a retirar aquells videos que puguin atemptar contra la propietat intelectual dels autors reals dels videos. A més, mai es fa negoci amb els videos que es pugen o baixen: el negoci d'aquests sites només depèn del nombre de visites, és a dir, els responsables de la plana només cobren pels anuncis que apareixen a la web i no pels videos en sí mateixos.
Personalment estic molt d'acord amb la lliure circulació de la cultura de forma físca o virtual ja sigui de forma gratuïta o amb preus gairebé simbòlics. És evident que les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació han aconseguit canviar el món i que aquestes evolucionen a un ritme molt més ràpid que la pròpia societat. Però parlant amb algun defensor de la "genuïna" SGAE, m'argumentava que fer un llibre, un disc o una peli té uns costos i s'han de cobrir d'alguna manera i que no era viable una "suposada gratuïtat o democratizació de la cultura".
Bons arguments... és cert que l'artista, l'escriptor, el guionista, l'operador de càmera, el tipus aquell del maquillatge, el publicista i tothom que intervé en la producció i distribució d'un bé cultural tenen dret a cobrar alguna cosa per la seva feina i pel seu temps (i tenen dret a menjar i a arribar a final de mes). I el defensor de l'SGAE creia que la xarxa era el dimoni que acabaria amb la cultura! Que es deixarien de fer llibres i es deixarien de fer pel·lícules i crear música per culpa de l'Internet...
I si fos veritat? Bufff... ara em sento culpable...
Reflexionant penso que el meu company, que sembla ser amic íntim d'en Ramoncín, no ha reflexionat prou el tema. Primer: l'SGAE cobra gairebé per tot i no només per la comercialització de la cultura... o és que si jo compro una impresora per imprimir els dibuixos "abstractes" que el meu nebot fa amb l'ordinador és lògic que se'n endugui una part??? És normal que quan jo compro un DVD per gravar-hi les fotos de les meves vacances i els meus documents personals ells també cobrin??? Que sàpiga no estic comercialitzant ni m'estic enriquint ni amb els dibuixos del meu nebot ni amb les meves fotos o els meus textos! D'entrada penso que s'està vulnerant el meu dret a la presumpció d'innocència.
Segona: l'organització actual de les grans productores i distribuidores no pretén distribuir cultura sinó perpetuar una situació en que uns pocs tenen accés a la cultura (i sempre en dependència del seu nivell d'ingressos) i encara molts menys tenen guanys (sinó ets un top vendes de l'SGAE només cobres misèria i mig i si no pertanys a l'SGAE no cobres res de res). Els anomenats cànons digitals que cobra aquesta associació a tort i a dret són més propis d'un monopoli en mans de pocs que no pas d'un impost per promocionar i protegir la cultura.
Tercera. L'Univers Google no es pot equivocar: fiqueu "ladrones" al google. ;-D
Quart. I últim... el més perillòs és l'immobilisme carca i la nula voluntat de renovar-se i innovar. A la xarxa trobem exemples de com es pot comercialitzar un bé cultural i obtenir-ne beneficis, com ara aquestes webs... O exemples que ens demostren que produïr un bé cultural no implica parlar de xifres astronòmiques. La democratització de la cultura, si va acompanyada d'una educació i d'una ètica per part del consumidor, ha de contribuïr a crear sinèrgies: la gent estarà disposada a participar de manera altruista en la cultura, a informar-se del perquè de les coses, a mostrar interès per la formació personal i professional, a innovar i descobrir sense por... i la gent no deixarà de comprar un DVD o un llibre si aquest ho mereix.
Anem al tema? Tots coneixem la saga de cinema d'El senyor dels Anells, oi? Gairebé 300 milions de dòlars en producció que han aconseguit gairebé 3000 milions de dòlars de recaudació mundial. Doncs a l'espera que Peter Jackson i Guillermo del Toro desencallin els problemes legals que no aconsegueixen desencallar la gravació de "El hobbit", resulta que aquest estiu s'ha estrenat una pel·lícula feta per una productora independent i per fans de la saga.
Es tracta d'un curtmetratge de prop menys de quaranta minuts dirigida per Cris Bouchard que es titula "La caça d'en Gollum" i ens explica la història prèvia a la Triologia cinematogràfica: Gandalf demana a Aragorn (o Trancos en la llengua dels Elfos) que vagi a la recerca d'una criatura que coneix el molt bé el secret de l'anell únic i l'alerta que les tropes de Mordor han començat també la recerca.
Es tracta d'un film sense autorització feta només amb un propòsit: la diversió i el gaudi dels seus autors i col·laboradors, on els participants van treballar sense cobrar res. El fet de ser un bé cultural sense ànim de lucre ha permès als seus autors treballar en una àrea legal confusa: mentre es respetin els drets dels propietaris de l'obra original, la peli només és l'expressió de l'entusiasme d'uns fans vers l'univers de Tolkien.
I, finalment, pel que fa als costos de producció d'una feina tan acurada: estem parlant d'unes 3000 lliures estarlines, és a dir, bastant menys de 6000 euros! Amb idees i ganes es pot fer una autèntica obra d'art! Ah! I de distribució gratuïta:
Mola? El Making of també està bé!
dijous, 20 d’agost del 2009
Concentra't en el que fas! Mans al volant i mirada endavant!
Aquest bloggie serà molt curtet. No us deixaré anar gaires comentaris perquè em sembla que les imatges parlen per si soles. La curesa, el realisme, el desplegament de mitjans, la quotidianitat de la situació... ficció?
Es tracta d'un video que han cooproduït les autoritats del comtat de Gwent (a Gales) per tal de conscienciar especialment als més joves de no utilitzar el mòvil mentre estan conduint. Cada segon de distracció són una colla de metres recorreguts!
Ah... la Cassie també es pensava que "controlava", i la petita del segon cotxe implicat segurament encara demana als pares que es despertin...
Sí, aquest cop només és ficció...
Es tracta d'un video que han cooproduït les autoritats del comtat de Gwent (a Gales) per tal de conscienciar especialment als més joves de no utilitzar el mòvil mentre estan conduint. Cada segon de distracció són una colla de metres recorreguts!
Ah... la Cassie també es pensava que "controlava", i la petita del segon cotxe implicat segurament encara demana als pares que es despertin...
Sí, aquest cop només és ficció...
dimecres, 5 d’agost del 2009
Més música: de festa per Rumania!!
Ahir al matí al programa d'estiu que fan a RAC1 van fer una entrevista a una de les organitzadores i a un dels discjockeys convidats del Summer Week de Barcelona. Es tracta d'un festival de música electrònica i noves tendències que s'està fent aquesta setmana a la capital catalana i que preveu convocar a prop de 80.000 persones. Aquesta setmana la capital de la marxa discotequera no serà ni Sant Jaume de Llierca ni Eivissa.
Em va cridar l'atenció que la música que havíen decidit utilitzar per promocionar-se era un dels treballs de David Guetta, una melodia que no m'era desconeguda. Ja sabeu que jo no sóc precisament un assidu de les discoteques, però m'agrada estar al dia de les cançons que sonen "por ahí" i val a dir que les meves recents vacances a Rumania em van fer tornar a redescobrir el gènere de la música electrònica mesclada amb un toc... un toc... diguem-ne mig dance mig pop. I a la zona de la Bucovina rumanesa ens porten uns quants mesos d'avantatge pel que fa als hits dance.
A les radios que podíem escoltar al cotxe, entre visita de monestir i visita de monestir, o feien misses o ficaven "bum-bum" tot el dia. Però vam aconseguir trobar una emisora que malgrat passats uns dies es repetia gairebé tant com algunes emisores comercials de casa nostra, val a dir que oferia prou varietat musical. La seva web està prou bé.
La cançó que promociona el SummerWeek de Barcelona és el "When love takes over", però no era una de les cançons que sonaven més a Rumania. La veritat és que la cançó que més vaig escoltar encara no ha ni arribat (que sàpiga) i d'entrada, quan us digui qui és l'artista, us preguntareu si realment fa o no fa falta que arribi a les nostres contrades... però malgrat l'Enrique Iglesias no és un dels meus músics de capçalera reconec que aquesta cançó està molt bé! Enganxa!
Vaig escoltar cançons que estàven molt bé. Però grups com Hi-Q no crec que arribin a sonar a les nostres sales de ball. I és una pena perquè aquesta gent té ritme i en aquesta cançó té un videoclip que és molt senzill però que està molt ben fet. A mi m'agrada!!
Es veu que és una banda històrica a Rumania: són tretze anys d'activitat musical, cançons en anuncis de grans multinacionals de la talla de la Cocacola i nombroses col.laboracions amb finalitats benèfiques. Però per molts és el primer cop que en sentim a parlar i possiblement serà l'última cançó que en sentirem. Molt diferent és el viatge musical que ens proposa la Inna, que ha aconseguit travessar fronteres i sonar a mitja Europa... com l'holandès Armin van Buuren que també sonava bastant al llarg de les travessies per aquelles carreteres mal asfaltades.
Però no us pensessiu que tot era música discotequera, eh? També hi havia temps per música menys disco i més pop. Autèntiques joies d'art com la vencedora de l'Eurovision d'enguany: el "Fairytale" del joveníssim i talentòs Alexander Rybak és una de les cançons que més s'escolta a tota Europa... menys a Espanya que només ens empassem la nostra pròpia cançoneta tot l'estiu quan aconsegueix quedar en setena o sisena posició d'un concurs musical descaradament polititzat. Ni me'n recodo. Europe's living a celebration perquè aquest any la victòria ha estat merescuda.
Aqui som llatins i abans d'escoltar bona música (en l'idioma que sigui) preferim silenciar la qualitat de la música cantada en idiomes cooficials diferents al castellà i importar dubtosos èxits faltats de gràcia, amb rimes pròpies de pati de guarderia i on la imatge de la dona és dicil que sigui més degradant i rebaixada... Visca el reggeton d'aquest cubanoamericà!! Sí, jo també l'he ballada a la festa major del poble fins a les tantes, però perquè una festa és una festa i no és lloc per ficar-se de morros quan sents un "art" que no t'agrada.
I mira que hi ha aristes bons a l'Amèrica llatina! Hi ha grans cantautors i, sobretot, grans cantautores! De fet, no cal anar tan lluny: ara us citaré una de les millors cançons que he sentit en moooolt de temps i que, per tornar al tema d'aquest bloc, també vaig descobrir a Rumania.
Oceana és el nom que pren aquesta cantant alemanya d'origen caribeny de qui us vull parlar. Té un estil entre el jazz, el blues i el funk. La cançó "Cry, cry, cry" ens parla d'una amistat d'infància a qui li agradava jugar amb foc fins que un dia es va cremar sense ni adonar-se'n que ja feia molt que les flames la consumien. És un homenatge en record d'una amiga de l'artista que no va saber dir ni "no" ni "prou" a les drogues. Preciosa cançó per una trista història.
Em va cridar l'atenció que la música que havíen decidit utilitzar per promocionar-se era un dels treballs de David Guetta, una melodia que no m'era desconeguda. Ja sabeu que jo no sóc precisament un assidu de les discoteques, però m'agrada estar al dia de les cançons que sonen "por ahí" i val a dir que les meves recents vacances a Rumania em van fer tornar a redescobrir el gènere de la música electrònica mesclada amb un toc... un toc... diguem-ne mig dance mig pop. I a la zona de la Bucovina rumanesa ens porten uns quants mesos d'avantatge pel que fa als hits dance.
A les radios que podíem escoltar al cotxe, entre visita de monestir i visita de monestir, o feien misses o ficaven "bum-bum" tot el dia. Però vam aconseguir trobar una emisora que malgrat passats uns dies es repetia gairebé tant com algunes emisores comercials de casa nostra, val a dir que oferia prou varietat musical. La seva web està prou bé.
La cançó que promociona el SummerWeek de Barcelona és el "When love takes over", però no era una de les cançons que sonaven més a Rumania. La veritat és que la cançó que més vaig escoltar encara no ha ni arribat (que sàpiga) i d'entrada, quan us digui qui és l'artista, us preguntareu si realment fa o no fa falta que arribi a les nostres contrades... però malgrat l'Enrique Iglesias no és un dels meus músics de capçalera reconec que aquesta cançó està molt bé! Enganxa!
Vaig escoltar cançons que estàven molt bé. Però grups com Hi-Q no crec que arribin a sonar a les nostres sales de ball. I és una pena perquè aquesta gent té ritme i en aquesta cançó té un videoclip que és molt senzill però que està molt ben fet. A mi m'agrada!!
Es veu que és una banda històrica a Rumania: són tretze anys d'activitat musical, cançons en anuncis de grans multinacionals de la talla de la Cocacola i nombroses col.laboracions amb finalitats benèfiques. Però per molts és el primer cop que en sentim a parlar i possiblement serà l'última cançó que en sentirem. Molt diferent és el viatge musical que ens proposa la Inna, que ha aconseguit travessar fronteres i sonar a mitja Europa... com l'holandès Armin van Buuren que també sonava bastant al llarg de les travessies per aquelles carreteres mal asfaltades.
Però no us pensessiu que tot era música discotequera, eh? També hi havia temps per música menys disco i més pop. Autèntiques joies d'art com la vencedora de l'Eurovision d'enguany: el "Fairytale" del joveníssim i talentòs Alexander Rybak és una de les cançons que més s'escolta a tota Europa... menys a Espanya que només ens empassem la nostra pròpia cançoneta tot l'estiu quan aconsegueix quedar en setena o sisena posició d'un concurs musical descaradament polititzat. Ni me'n recodo. Europe's living a celebration perquè aquest any la victòria ha estat merescuda.
Aqui som llatins i abans d'escoltar bona música (en l'idioma que sigui) preferim silenciar la qualitat de la música cantada en idiomes cooficials diferents al castellà i importar dubtosos èxits faltats de gràcia, amb rimes pròpies de pati de guarderia i on la imatge de la dona és dicil que sigui més degradant i rebaixada... Visca el reggeton d'aquest cubanoamericà!! Sí, jo també l'he ballada a la festa major del poble fins a les tantes, però perquè una festa és una festa i no és lloc per ficar-se de morros quan sents un "art" que no t'agrada.
I mira que hi ha aristes bons a l'Amèrica llatina! Hi ha grans cantautors i, sobretot, grans cantautores! De fet, no cal anar tan lluny: ara us citaré una de les millors cançons que he sentit en moooolt de temps i que, per tornar al tema d'aquest bloc, també vaig descobrir a Rumania.
Oceana és el nom que pren aquesta cantant alemanya d'origen caribeny de qui us vull parlar. Té un estil entre el jazz, el blues i el funk. La cançó "Cry, cry, cry" ens parla d'una amistat d'infància a qui li agradava jugar amb foc fins que un dia es va cremar sense ni adonar-se'n que ja feia molt que les flames la consumien. És un homenatge en record d'una amiga de l'artista que no va saber dir ni "no" ni "prou" a les drogues. Preciosa cançó per una trista història.
diumenge, 12 de juliol del 2009
Waltzing Matilda o la música d'un anunci
Val, val... estic oblidant el blog, ja ho sé! Però és que estic molt enfeinat!! Us prometo que escriuré una minicrònica del viatge a Rumania en breu, però de moment parlarem de música. Per variar.
Ja fa bastants dies que s'està emetent un anunci de Orange sobre la seva promoció en tarifa plana d'internet. El fet és que la musiqueta de fons és una d'aquelles mig de músical on la veu esdevé protagonista i la part instrumental passa a un segon pla, una d'aquelles cançons amb les que ens venen ganes de ficar-nos a cantar i ballar. Vaja, ballar només els més atrevits. I tranquils, que no és el meu cas.
M'agrada la música. M'agrada la música de la publicitat. M'agrada saber d'on surt la música dels anuncis i què signifiquen les seves lletres.
Però tornem a l'anunci del qual parlàvem. Waltzing Matilda. Què n'hem de saber? Es tracta d'una cançó popular autraliana, pràcticament un himne nacional oficiòs que no oficial. Ens cal saber que Waltzing Matilda significa algo així com "caminar amb Matilda", on la Matilda és el nom femení que rep el farcell dels vagabunds: com en un intent de convèncer's que no es viatja sol, sinó que es va acompanyat sempre d'una dona molt a prop.
La cançó ens parla de la història de un rodamón que fa una parada a la vora d'un riu, entre els meandres d'aquest. Mentre canta "qui vindrà a voltar món amb la meva Matilda" s'acosta una ovella per beure aigua del riu i ell decideix capturar-la i amagar-la a la seva bossa. Però el terratinent que ha vist tota l'escena fa intervenir a uns soldats per recuperar la seva ovella: quan arriben les tropes i li pregunten per l'ovella ell decideix que és millor tirar-se al riu i morir ofegat abans que deixar-se capturar pel poder opresor sempre favorable als interessos dels més rics. Diu la cançó que vora el riu encara es pot sentir el vals del rodamón convidant als viatgers a unir-se al seu camí i al de la seva Matilda. "Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?".
Ja podeu intuir que el romanticisme de la història del vagabund i la resistència contra un poder més o menys opresor fa de la cançó un símbol de la lluita contra la desigualtat entre rics i pobres i un símbol de l'agermanament. Un crit a l'estil de "ningú podrà frenar el nostre camí!" sumant-hi un animat "em vols acompanyar en el meu viatge?". D'aqui la popularitat del tema, que tant s'ha utilitzat en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Sidney, en el repartoris de concerts i audicions o versionant-lo en sèries emeses a casa nostra ja fa uns quants anys.
I per avui ja està bé, no? Prou d'homenatges a Autràlia? Ja hem après una cosa nova. De fet, jo avui n'he aprés com a mínim dues: ja sé quatre coses de la cançó de l'anunci que fa dies que em ronda pel cap i, a més, he descobert que en Tom Waits fa por quan canta... Quina passió i quina por és capaç de transmetre a la vegada!
Ja fa bastants dies que s'està emetent un anunci de Orange sobre la seva promoció en tarifa plana d'internet. El fet és que la musiqueta de fons és una d'aquelles mig de músical on la veu esdevé protagonista i la part instrumental passa a un segon pla, una d'aquelles cançons amb les que ens venen ganes de ficar-nos a cantar i ballar. Vaja, ballar només els més atrevits. I tranquils, que no és el meu cas.
M'agrada la música. M'agrada la música de la publicitat. M'agrada saber d'on surt la música dels anuncis i què signifiquen les seves lletres.
Però tornem a l'anunci del qual parlàvem. Waltzing Matilda. Què n'hem de saber? Es tracta d'una cançó popular autraliana, pràcticament un himne nacional oficiòs que no oficial. Ens cal saber que Waltzing Matilda significa algo així com "caminar amb Matilda", on la Matilda és el nom femení que rep el farcell dels vagabunds: com en un intent de convèncer's que no es viatja sol, sinó que es va acompanyat sempre d'una dona molt a prop.
La cançó ens parla de la història de un rodamón que fa una parada a la vora d'un riu, entre els meandres d'aquest. Mentre canta "qui vindrà a voltar món amb la meva Matilda" s'acosta una ovella per beure aigua del riu i ell decideix capturar-la i amagar-la a la seva bossa. Però el terratinent que ha vist tota l'escena fa intervenir a uns soldats per recuperar la seva ovella: quan arriben les tropes i li pregunten per l'ovella ell decideix que és millor tirar-se al riu i morir ofegat abans que deixar-se capturar pel poder opresor sempre favorable als interessos dels més rics. Diu la cançó que vora el riu encara es pot sentir el vals del rodamón convidant als viatgers a unir-se al seu camí i al de la seva Matilda. "Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?".
Ja podeu intuir que el romanticisme de la història del vagabund i la resistència contra un poder més o menys opresor fa de la cançó un símbol de la lluita contra la desigualtat entre rics i pobres i un símbol de l'agermanament. Un crit a l'estil de "ningú podrà frenar el nostre camí!" sumant-hi un animat "em vols acompanyar en el meu viatge?". D'aqui la popularitat del tema, que tant s'ha utilitzat en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Sidney, en el repartoris de concerts i audicions o versionant-lo en sèries emeses a casa nostra ja fa uns quants anys.
I per avui ja està bé, no? Prou d'homenatges a Autràlia? Ja hem après una cosa nova. De fet, jo avui n'he aprés com a mínim dues: ja sé quatre coses de la cançó de l'anunci que fa dies que em ronda pel cap i, a més, he descobert que en Tom Waits fa por quan canta... Quina passió i quina por és capaç de transmetre a la vegada!
dimecres, 29 d’abril del 2009
Sant Jaume de Llierca surt al mapa dels Flashmob's!
Potser no va ser un èxit de convocatòria, però el primer flashmob que es va fer al nostre país tampoc es pot dir que fos per tirar violes. De fet, a nosaltres ens ha anat prou bé! Nosaltres sí que podem dir que el primer Flashmob de Sant Jaume de Llierca ha estat un èxit!!
Ens vam organitzar a través del grup de Teatre el Llumí de Sant Jaume de Llierca i ho vam fer en motiu de la Fira de Sant Josep que es va celebrar el passat 22 de març de 2009. Ens va semblar una idea prou interessant perquè la data coincidia amb el dia mundial de la guerra de coixins i vam pensar que acabar l'espectacle amb una autèntica "pillow fight" ens animaria a tots a participar. Es tractava de fer teatre al carrer per animar la fira d'una manera més o menys improvitzada. I la vergonya fora!
Ens vàrem reunir a les 12 del migdia al voltant de la plaça major amb l'objectiu de quedar-nos congelats. Hi havia una quinzena de persones que es van atrevir a col·laborar i quedar-se quiets quiets durant uns minuts enmig de la multitud. Us asseguro que no és senzill, però és molt divertit reviure el moment en video i veure la gent que ens mira amb cara d'estranys, veure coneguts que no se'n saben avenir que tinguem la mirada perduda no se sap ben bé on i no els fem ni cas.
Després ens vàrem atrevir a fer dos dominos: ens vàrem ficar en fila i al toc d'una sirena l'últim de la fila va empènyer a la persona que tenia davant, i així un cop i un altre fins a arribar al principi de la cua. El segon cop que ho vam provar, quan vam acabar, ens vàrem quedar parats i no sabiem ben bé com acabar l'espectacle. Qui desfà la cua? Qui marxa com si no hagi passat res?
La tercera prova consistia en fer un crit i senylar al cel com si passés vés a saber què. En anglès d'això en diuen fer un "screaming". Simplement cridar i observar la reacció de la gent. El primer "screaming" que vam fer va ser després que els Xerrics d'Olot fèssin un magnífic castell: vam decidir no fer-lo durant el muntatge del castell per no distreure'ls i evitar així el risc que algú prengués mal. A mi em va fer gràcia veure com quan vaig fer sonar la sirena els companys de la Creu Roja es van girar tots mirant l'ambulància. Es debien pensar que algú els robava el vehicle?
Finalment, la darrera prova era la que ens treuria tots els nervis de sobre, la que ens permetria deshinivir-nos i passar-ho bé entre cops de coixins. Vàrem anar al carrer major, just davant del bar del poble, i quan va sonar el megàfon els dos grups es van començar a barallar al mig del carrer, davant la mirada dels clients del bar i dels visitants de la fira. Va ser prou divertit.
Va ser un dia genial! I no preteníem que tothom entengués què estavem fent: aquell dia no estàvem representant cap obra de teatre ni volíem comunicar cap missatge en concret. Només volíem passar-ho bé.
Les associacions civils, com ara el grup de teatre el Llumí, són entitats dinamitzadores de la vida social de qualsevol poble. Les diferents associacions de qualsevol poble tenen per objectiu final fomentar el voluntariat, la solidaritat i la col·laboració entre els seus membres, ja sigui gent gran, gent jove o una barreja de tots. El motiu per organitzar-se sota qualsevol pretext és el menys important: coordinar la festa major, passar una bona estona junts, practicar un esport, fer trobades culinàries o qualsevol altra excusa que se'ns pugui acudir són les autèntiques resposables que un petit poble com Sant Jaume de Llierca segueixi viu i es mogui. Això sí és important. Per alguns això dels flashmob's són una autèntica bogeria. Segurament tenen tota la raó del món. I què? Avui, gràcies a prop d'una vintena de voluntaris, ja podem dir que Sant Jaume surt al mapa mundial dels Flashmob's!!
Felicitats a tots als que ens estimem la nostra terra.
Ens vam organitzar a través del grup de Teatre el Llumí de Sant Jaume de Llierca i ho vam fer en motiu de la Fira de Sant Josep que es va celebrar el passat 22 de març de 2009. Ens va semblar una idea prou interessant perquè la data coincidia amb el dia mundial de la guerra de coixins i vam pensar que acabar l'espectacle amb una autèntica "pillow fight" ens animaria a tots a participar. Es tractava de fer teatre al carrer per animar la fira d'una manera més o menys improvitzada. I la vergonya fora!
Ens vàrem reunir a les 12 del migdia al voltant de la plaça major amb l'objectiu de quedar-nos congelats. Hi havia una quinzena de persones que es van atrevir a col·laborar i quedar-se quiets quiets durant uns minuts enmig de la multitud. Us asseguro que no és senzill, però és molt divertit reviure el moment en video i veure la gent que ens mira amb cara d'estranys, veure coneguts que no se'n saben avenir que tinguem la mirada perduda no se sap ben bé on i no els fem ni cas.
Després ens vàrem atrevir a fer dos dominos: ens vàrem ficar en fila i al toc d'una sirena l'últim de la fila va empènyer a la persona que tenia davant, i així un cop i un altre fins a arribar al principi de la cua. El segon cop que ho vam provar, quan vam acabar, ens vàrem quedar parats i no sabiem ben bé com acabar l'espectacle. Qui desfà la cua? Qui marxa com si no hagi passat res?
La tercera prova consistia en fer un crit i senylar al cel com si passés vés a saber què. En anglès d'això en diuen fer un "screaming". Simplement cridar i observar la reacció de la gent. El primer "screaming" que vam fer va ser després que els Xerrics d'Olot fèssin un magnífic castell: vam decidir no fer-lo durant el muntatge del castell per no distreure'ls i evitar així el risc que algú prengués mal. A mi em va fer gràcia veure com quan vaig fer sonar la sirena els companys de la Creu Roja es van girar tots mirant l'ambulància. Es debien pensar que algú els robava el vehicle?
Finalment, la darrera prova era la que ens treuria tots els nervis de sobre, la que ens permetria deshinivir-nos i passar-ho bé entre cops de coixins. Vàrem anar al carrer major, just davant del bar del poble, i quan va sonar el megàfon els dos grups es van començar a barallar al mig del carrer, davant la mirada dels clients del bar i dels visitants de la fira. Va ser prou divertit.
Va ser un dia genial! I no preteníem que tothom entengués què estavem fent: aquell dia no estàvem representant cap obra de teatre ni volíem comunicar cap missatge en concret. Només volíem passar-ho bé.
Les associacions civils, com ara el grup de teatre el Llumí, són entitats dinamitzadores de la vida social de qualsevol poble. Les diferents associacions de qualsevol poble tenen per objectiu final fomentar el voluntariat, la solidaritat i la col·laboració entre els seus membres, ja sigui gent gran, gent jove o una barreja de tots. El motiu per organitzar-se sota qualsevol pretext és el menys important: coordinar la festa major, passar una bona estona junts, practicar un esport, fer trobades culinàries o qualsevol altra excusa que se'ns pugui acudir són les autèntiques resposables que un petit poble com Sant Jaume de Llierca segueixi viu i es mogui. Això sí és important. Per alguns això dels flashmob's són una autèntica bogeria. Segurament tenen tota la raó del món. I què? Avui, gràcies a prop d'una vintena de voluntaris, ja podem dir que Sant Jaume surt al mapa mundial dels Flashmob's!!
Felicitats a tots als que ens estimem la nostra terra.
divendres, 10 d’abril del 2009
"Doy por inaugurado este pantano"
No tenia intenció de dedicar-li un escrit al blog, però d’una manera o altra ha resultat massa temptador. Només fa una setmana que han obert el túnel que uneix Olot amb la capital d’Osona i està donant moooolt i mooolt a parlar. Què us ve al cap si us diuen “Túnel de Bracons”?
No pretenc fer un text més o menys elaborat sobre l’afer, sinó que faré un seguit de reflexions sempre en sintonia amb la filosofia del bloc: si voleu informació més detallada ja sabeu que la podeu trobar seguint alguns dels enllaços o buscant dins l’univers Google.
La veritat és que la gent ho comenta: són converses de bar, xerrades a la feina, el debat de la televisió, les tertúlies de la radio, el tema surt al llarg de les passejades dels avis i també enmig de les excursions per la Fageda d’en Jordà. “Ja has passat pel túnel?” o “quan l’estrenaràs?”. A més, el van inaugurar coincidint amb el cap de setmana de la Fira de Rams de Vic, fet que va comportar que qui no l’hagués provat el mateix divendres o el dissabte en hores intempestives, molt probablement ho acabaria fent el diumenge de rams. Jo, de moment no. Encara no.
És curiós com a Osona pràcticament no ens han arribat veus crítiques mentre que a la banda garrotxina el tema s’ha convertit en un debat plenament integrat a la població, gairebé en un blanc o negre, un a favor o en contra sense gaires matisos. A Vic estan ja massa acostumats a que una via de comunicació passi per on passi? Amb el temps tothom s’ha fet a la idea que el progrés ve íntimament lligat a les infrastructures de comunicació? No és que no s’estimin la terra, per descomptat que no és això, però potser ni la consciència col·lectiva ni el teixit associatiu està tant estretament arrelat al territori com a La Garrotxa.
Aquí som conscients que tenim un paisatge únic i sabem que la nostra aposta de futur passa per la conservació i l’explotació sostenible del medi natural que tenim. L’aïllament que durant molts anys hem patit ens ha ajudat a prendre consciència del valor real del paisatge: no és casualitat que la seu de l’Observatori del Paisatge de Catalunya estigui a Olot . Però amb això no n’hi ha prou. Penso que tenim prou esperit crític per plantejar-nos el perquè de les coses, per preguntar-nos si quan fem les coses les fem de la millor manera possible i de si és realment útil actuar com actuem.
Anem al tema. Què em ve a mi al cap quan penso en el Túnel de Bracons? Primer en l’associació Salvem les Valls, que tan enèrgicament s’ha encarregat de fer sentir les protestes a una i altra banda del túnel, que ha aconseguit canalitzar el descontentament civil i s’ha convertit en un interlocutor vàlid en el conflicte. Si bé és cert que penso que han perdut credibilitat quan han caigut en certa radicalització com quan van tallar la carretera el mateix dia de la inauguració sense l’autorització necessària, o quan van penjar algun vídeo amb un missatge encertat però amb una imatge exageradament alarmista i poc creïble del futur de la Vall d’en Bas.
Però ja he dit que el missatge és encertat: el perill que comporta que d’un eix d’aquestes característiques passi per un espai agrícola com la Vall d’en Bas és que de sobte comencin a aparèixer petites urbanitzacions, petits polígons industrials, petites àrees de serveis, senyores “fent cantonada”… I no us penseu que això no ha començat a passar: quan es va comprar l’emblemàtica masia de Can Trona se’ns van vendre que s’hi volia fer un equipament públic i un museu en homenatge a la pagesia, i encara no sabem ben bé com però ara hi trobem un fantàstic hotel i una petita urbanització de cases adossades. Precioses, això sí!
I és que malgrat ja fa uns anys que hem entrat de ple al segle XXI, els nostres polítics a vegades continuen actuant com si estiguéssim en plena Restauració. I no és precisament per ficar-nos a riure! I encara és l’hora que algú tingui temps i ganes de descobrir alguns canvis de titularitat d’algunes propietats a banda i banda del túnel, perquè potser hi descobriríem no el nom d’algun polític que ha “pipat” de les expropiacions, però sí d’algú bastant proper! Ei... ja he dit "potser"!
Però ara no cal culpar de tots els mals al tripartit. És una pràctica massa habitual per part dels que tenen una memòria històrica massa curta. El projecte no és nou i va significar una de les primeres crisis de govern del tripartit de Maragall. Però tampoc hem de pensar que l'eix el va idear el Govern Pujol quan es planificava l’Eix Transversal: ja molt abans, al 1935, la Generalitat Republicana proposava un eix que comuniqués les dues comarques; i encara abans, al 1816, són les Corts Espanyoles qui proposen la construcció d’una carretera, però el projecte mai es va arribar a aprovar.
En tot cas ara ens podem lamentar que, si no hi havia més remei que tirar endavant les obres perquè resultava més car parar-les, les suposades millores que tant enorgulleixen als ecosocialistes són vistes per la major part de la població com pals a les rodes de la dinàmica del temps i del progrés. I l’impacte ambiental continua sent enorme. No heu sentit durant la última setmana cap comentari de l’estil “ja que l’havien de fer, millor una autovia i fem les coses ben fetes” o “ja abans d’inaugurar-lo es veia que es quedaria petit”? Els mateixos comentaris es feien amb l’Eix Transversal i ara ja s’està estudiant el desdoblament.
Com a mínim l’Eix Transversal es va inaugurar amb totes les variants incorporades a la via. A La Garrotxa, les presses per aprovar i executar el projecte han fet que hagin aparegut com bolets el nous “semàfors de Bracons” i que tot just aquesta setmana s’ha publicat la proposta de la variant d’Olot, posada en servei prevista per d'aqui a quatre anys. Per cert: aquesta proposta ja ha topat amb les objeccions de les associacions ecologistes deu minuts abans de fer-se pública! Jo no nego que qui fa els projectes a vegades sembla tenir un dèria en fer grans obres d’infrastructures gairebé faraòniques, com si volguessin donar sortida a les seves ànsies de demostrar que han estudiat una enginyeria, però és millor esperar a saber què es vol fer per opinar i presentar alternatives.
Tornem-hi… que em torno a desviar!
Què ha de significar l’obertura d’aquesta carretera entre Vic i La Vall d’en Bas? D’entrada cal tenir clar que la nostra comarca té prop de 55.000 habitants mentre que Osona té uns 150.000 habitants: per tant està clar que el comerç olotí se’n beneficiarà perquè representa un augment de mercat importantíssim. Però, petit comerciant, no t’adormis perquè el comerç de Vic és molt més dinàmic i no és tant localista: si el comerç d’Olot no sap ser més eficient i competitiu (si us plau!) també podria significar una pèrdua de mercat. Hi ha un tipus de població, la més jove i la més vella, que continuarà comprant a la seva ciutat, però el gruix que estem al mig cada vegada ens importa menys anar a Girona, Figueres… o Vic. D’entrada ja podem notar els efectes positius en el comerç ja que aquest cap de setmana passat hi havia més viguetans a Olot dels que hi ha hagut mai: de moment només podem parlar de l'efecte novetat i hem de deixar passar el temps. Ara que, de tota manera, si l’economia de la comarca depèn de l’existència o no del túnel de Bracons malament anem!
També hi ha qui afirma que es rejovenirà la comarca, que sortiran noves oportunitats de feina aquí i a l’altra banda. Espero que el temps també doni la raó a aquests arguments. Ara per ara només us puc dir que la situació empresarial i laboral a Osona és més delicada que a La Garrotxa: la indústria és molt potent i els efectes de la crisi també es noten més, mentre que a la nostra comarca l'aïllament ha convertit l'economia comarcal en una economia més autàrtica, afectada per la crisi però en menor mesura que altres espais més connectats al món. Rejovenir la comarca? Depèn: si venen de l’àrea metropolitana de Barcelona a la recerca de segones residències potser els més joves haurem d’anar a viure a Balaguer. Que bonica que és La Noguera… i a quatre passes de Fraga!
I ara toca fer-nos la pregunta del milió: calia? Doncs no m’atreveixo a fer una resposta categòrica. Depèn dels interessos de cadascú. Qualsevol territori ha d’estar interessat en millorar la connexió amb els seus veïns. Cal que s’aprofitin les sinèrgies, cal aprofitar les potencialitats de cada territori, cal sumar esforços i treballar en equip per aconseguir el millor per tothom. Les millores en el trànsit de mercaderies, la complementarietat de les economies garrotxina i osoneca, un revifament de la construcció i del sector immobiliari i potser cert rejoveniment poblacional són bons arguments. Així, la resposta és sí: calia acostar La Garrotxa a Osona i calia acostar Osona a La Garrotxa.
Però calia fer-ho així? Calia per un túnel que uneixi Olot amb Vic per Bracons, travessant una de les valls agrícoles més fèrtils de Catalunya? La meva crítica al túnel de Bracons va en aquest sentit: penso que ens hem oblidat que el territori i el paisatge és el valor més sòlid de la nostra comarca, el seu element definidor i diferencial. Ernest Lluch va dir que els aïllaments podien ser positius i ho deia fent referència a la preservació de certs valors, tradicions i característiques dels territoris. Convertir La Garrotxa en “un lloc de pas” sense esdevenir un lloc central de parada, malmetent el paisatge i, potser, potenciant un creixement urbà amb cert descontrol són mals arguments. Així la resposta és no: no calia unir les comarques en aquest punt i calia valorar seriosament la possibilitat de buscar alternatives.
Quines alternatives? Calia potenciar la xarxa existent? Calia que les variants quedessin incorporades dins del projecte d’un eix Vic-Olot? La meva opinió és que ben aviat es va aparcar el projecte de desdoblament de l’Eix Olot-Sant Joan les Abadesses-Ripoll-Vic que significava només 10 minuts més que el de Olot-Vic per Bracons. 10 minuts no són gran cosa. A més, els 308 milions d’euros que ha costat comunicar la Vall de la Vola amb la Vall d’en Bas podien utilitzar-se per desenvolupar la indústria local, millorar la formació professional, potenciar les relacions associatives i civils entre les dues comarques. Crec que cal una nova cultura del paisatge on la ciutadania sigui part activa en les decisions que afecten el propi futur, la pròpia qualitat de vida i la de les generacions futures cercant un model de desenvolupament que no menystingui els aspectes socials i mediambientals i no n’infravalori els impactes.
El cert és que no hi ha cap justificació raonable que permeti afirmar que la construcció d'infrastructures és bona per a l'economia d’un territori i per a l'ocupació. Hi poden ajudar, però les infrastructures viàries per si mateixes no cohesionen els territoris: ho fan les activitats que es porten a terme des de la política i especialment des de la societat civil. Potser calia invertir en aquest camí.
L'eix Vic-Olot per Bracons és un projecte de via ràpida que uneix la capital d'Osona amb Olot. Un cop acabades les variants d’Olot i Les Preses es trobarem amb una via a través de la qual hi circularà el transport de mercaderies de llarg recorregut des de l'interior de Catalunya i de l'Estat espanyol cap a França i viceversa. La ciutadania de La Garrotxa hi haurà guanyat un estalvi de 35 minuts per arribar a Vic i una millor conexió amb Barcelona mentre que els ciutadans osonecs descobriran una comarca que aposta per un turisme actiu i sostenible amb el territori.
Que cadascú faci les valoracions que cregui convenients. Aquí van les meves conclusions: calia comunicar millor La Garrotxa i Osona, però es podia haver escollit reforçar les vies de comunicació existents ja que es podia incorporar el Ripollès al projecte i només tenia un cost de 10 minuts i un estalvi econòmic important en comparació amb l’actual Bracons. Segur que al Ripollès estarien encantats de veure reduït el seu aïllament i considerarien un mal menor el desdoblament de la carretera actual. Ja ens va passar aquí amb el primer i segon tram de l'actual A-26 entre Olot i Besalú.
D’acord, ara ja està fet. Bracons és genial! S’ha fet el més convenient (per algú que no m’atreveixo a dir qui pot ser)! Ara la lluita s’ha de centrar en exigir que no es facin més barbaritats manipulant i fent veure que s’escolta quan en realitat ja està tot decidit. L’administració pública és una bona especialista en fer sense escoltar. I per això també hem d’exigir que partir d’avui canviï l’actitud i s'actuï d’acord amb el que predica.
Espero que l'obertura de Bracons signifiqui el principi del final d’una manera de fer política d’esquena al ciutadà i ignorant el territori. Ha de significar la fi de la demagògia i l’arribada d’una política sincera, informant i explicant les alternatives i permetent a la ciutadania exercir el seu dret a opinar, tal i com jo faig en aquest bloc. La viabilitat de les opinions i la forma de portar-les a la pràctica no pot estar en mans exclusives dels polítics i s’ha d’actuar conjuntament amb els tècnics, prescindint d’interessos partidistes i prioritzant el sentit comú.
Tots hem de vetllar per tenir un creixement econòmic sostenible, i tant que si! I Bracons és sense cap mena de dubte una oportunitat per tots. Serem capaços de vetllar també per la sosteniblitat de la nostra democràcia? Podrem posar fi a la desmotivació en la política i podrem garantir la participació de la ciutadania en la gestió dels afers que ens influeixen en el dia a dia?
Ara em toca demanar-vos el vot. No, tranquils: potser en el següent post.
dilluns, 23 de març del 2009
"Ya está en el aire girando mi moneda..."
...i que sigui el que sigui! Ja ho deia en Drexler en una de les seves cançons! De moment he llençat la moneda a l'aire conscient que el més probable és que surti creu i perdi la jugada i potser la partida.
Però no passa res. No passa res perquè no ha de passar res. Quan vaig decidir que em volia presentar al concurs públic que organitzava el Servei de Joventut del Consell Comarcal de La Garrotxa, ja coneixia les poques possibilitats que tenia d'aconseguir la feina. A tothom a qui li he explicat li he dit que hi anava per allò de "si sona la flauta", perquè a mi ja m'agrada la música que s'hi toca i sóc capaç de tocar la flauta i la guitarra i el que faci falta; però sobretot hi anava per descobrir com funciona un concurs públic.
Quinze persones presenten sol·licitud, nou són convocades. Vuit creuen que existeixen possibilitats d'aconseguir l'èxit i decideixen presentar-se el dilluns al matí. Si qualsevol dels meus companys de viatge llegeix aquest blog ha de saber que això ja és un èxit: que tots els que estàvem a les nou del matí a fora veient passar els cotxes i amb un estat de nerviosisme interior perfectament dissimulat ja som guanyadors. Jo dilluns vaig conèixer a una gent amb il·lusions, amb voluntat i amb una valentia enorme. Ànims!
Però malgrat tot, ja sabeu que a vegades la vida és més complexe del que sembla i sovint les coses no surten tal i com voldríem. Després de la primera prova, la informàtica, ja només en vam quedar cinc.
La veritat és que el fet de ser pocs va ajudar a que ens coneguéssim un xic millor i a mesura que passaven les hores anàvem compartint impresions i preocupacions. Quan van "saltant" els primers companys et sap greu encara que saps molt bé que és un procés inevitable, i que el més probable és que tu passis a ser el següent. "Ferran, estàs nominat!"
Després vàrem passar a fer la segona prova, una espècie d'examen escrit amb una primera part de preguntes curtes i una segona on havíem de desenvolupar un cas pràctic. Mentre es corregia aquesta segona prova ens anaven cridant d'un a un per fer una entrevista personal, que junt amb la valoració del curriculum era la darrera part del concurs. Després tots a casa i a esperar un parell de dies mentre el neguit se't menja de mica en mica per dins.
Molt bé... voleu saber si va sortir cara o creu? Doncs la veritat és que encara no n'estic segur. Segurament es pot dir que és una creu com la que portava Jesucrist de camí al mont del Calvari, però també es pot interpretar com a extraordinari ja que la moneda es va quedar en aquella posició que només passa una de cada tantíssimes vegades que es tira al terra: borratxo! La situació és tan divertida com desconcertant! Quan m'ho van dir em vaig sentir com el pianista del gueto de Varsòvia, tocant per ningú, perdut i sense saber què dir o què fer.
Resulta que ningú va ser capaç de superar el cas pràctic i el concurs s'ha declarat desert! Avui en parlava amb l'Anna i jo li deia mig en broma i mig seriosament que si decideixen contractar a algú dels cinc que quedàvem abans de fer la prova del cas pràctic no serà per ser el millor, sinó per ser el menys dolent.
Però no us penseu que em vaig rebotar ni empipar ni res d'això: m'ho vaig agafar amb tranquilitat, que ja sabeu que sóc així. No m'he fet mai més il·lusions de les que em toquen, no hi ha hagut ni excés d'expectatives ni frustració; i, a més, penso que vaig competir amb gent preparadíssima que es mereix tota la sort del món i més.
Aquesta és la mentalitat! Tot es transforma i el neguit se'n va, se'n va... se n'ha anat!
Més tard, ja al vespre, en parlava amb unes altres persones i vam arribar a una visió ben diferent dels fets: això demostra que no hi havia enxufat i que la plaça no estava assignada abans de començar; això demostra que el nivell d'exigència dels responsables del concurs públic és alt i això sempre és positiu; i això demostra que si al final es decideix contractar a algú dels que ens vam presentar al concurs s'ho ha hagut de treballar i s'ho mereix perquè ha sabut demostrar al tribunal que és capaç d'aprendre i superar-se fins a assolir el nivell d'exigència que es demanava a un professional com el que es busca.
Agafeu-vos a la versió que us faci més gràcia. De moment, avui divendres, encara no sabem del cert com s'encararà la situació. La moneda segueix girant incansable i juga dibuixant un va i ve amb l'aire. No és cap secret que vivim en la incertesa del dia a dia.
Jo m'he divertit i m'he obligat a devorar llibres i informació web durant unes setmanes i m'ho he passat molt bé: m'agrada la pressió, m'agrada tenir objectius a curt termini. Ja us he dit que tinc la sort de tenir feina i de trobar-m'hi bé. No gens menys: m'hi trobo molt a gust i treballo amb bona gent. Això és important, però penso que abans encara són més importants les meves inquietuds personals i em veig en la necessitat de provar de respondre a aquestes inquietuds mentre em vegi capaç. I aquesta experiència no la considero gens inoportuna.
Potser ara no, potser d'aquí a un temps: tornarem a tirar una moneda esperant una espècie de reacció de causa i efecte.
Un desig? Que llavors surti cara.
Però no passa res. No passa res perquè no ha de passar res. Quan vaig decidir que em volia presentar al concurs públic que organitzava el Servei de Joventut del Consell Comarcal de La Garrotxa, ja coneixia les poques possibilitats que tenia d'aconseguir la feina. A tothom a qui li he explicat li he dit que hi anava per allò de "si sona la flauta", perquè a mi ja m'agrada la música que s'hi toca i sóc capaç de tocar la flauta i la guitarra i el que faci falta; però sobretot hi anava per descobrir com funciona un concurs públic.
Quinze persones presenten sol·licitud, nou són convocades. Vuit creuen que existeixen possibilitats d'aconseguir l'èxit i decideixen presentar-se el dilluns al matí. Si qualsevol dels meus companys de viatge llegeix aquest blog ha de saber que això ja és un èxit: que tots els que estàvem a les nou del matí a fora veient passar els cotxes i amb un estat de nerviosisme interior perfectament dissimulat ja som guanyadors. Jo dilluns vaig conèixer a una gent amb il·lusions, amb voluntat i amb una valentia enorme. Ànims!
Però malgrat tot, ja sabeu que a vegades la vida és més complexe del que sembla i sovint les coses no surten tal i com voldríem. Després de la primera prova, la informàtica, ja només en vam quedar cinc.
La veritat és que el fet de ser pocs va ajudar a que ens coneguéssim un xic millor i a mesura que passaven les hores anàvem compartint impresions i preocupacions. Quan van "saltant" els primers companys et sap greu encara que saps molt bé que és un procés inevitable, i que el més probable és que tu passis a ser el següent. "Ferran, estàs nominat!"
Després vàrem passar a fer la segona prova, una espècie d'examen escrit amb una primera part de preguntes curtes i una segona on havíem de desenvolupar un cas pràctic. Mentre es corregia aquesta segona prova ens anaven cridant d'un a un per fer una entrevista personal, que junt amb la valoració del curriculum era la darrera part del concurs. Després tots a casa i a esperar un parell de dies mentre el neguit se't menja de mica en mica per dins.
Molt bé... voleu saber si va sortir cara o creu? Doncs la veritat és que encara no n'estic segur. Segurament es pot dir que és una creu com la que portava Jesucrist de camí al mont del Calvari, però també es pot interpretar com a extraordinari ja que la moneda es va quedar en aquella posició que només passa una de cada tantíssimes vegades que es tira al terra: borratxo! La situació és tan divertida com desconcertant! Quan m'ho van dir em vaig sentir com el pianista del gueto de Varsòvia, tocant per ningú, perdut i sense saber què dir o què fer.
Resulta que ningú va ser capaç de superar el cas pràctic i el concurs s'ha declarat desert! Avui en parlava amb l'Anna i jo li deia mig en broma i mig seriosament que si decideixen contractar a algú dels cinc que quedàvem abans de fer la prova del cas pràctic no serà per ser el millor, sinó per ser el menys dolent.
Però no us penseu que em vaig rebotar ni empipar ni res d'això: m'ho vaig agafar amb tranquilitat, que ja sabeu que sóc així. No m'he fet mai més il·lusions de les que em toquen, no hi ha hagut ni excés d'expectatives ni frustració; i, a més, penso que vaig competir amb gent preparadíssima que es mereix tota la sort del món i més.
Aquesta és la mentalitat! Tot es transforma i el neguit se'n va, se'n va... se n'ha anat!
Més tard, ja al vespre, en parlava amb unes altres persones i vam arribar a una visió ben diferent dels fets: això demostra que no hi havia enxufat i que la plaça no estava assignada abans de començar; això demostra que el nivell d'exigència dels responsables del concurs públic és alt i això sempre és positiu; i això demostra que si al final es decideix contractar a algú dels que ens vam presentar al concurs s'ho ha hagut de treballar i s'ho mereix perquè ha sabut demostrar al tribunal que és capaç d'aprendre i superar-se fins a assolir el nivell d'exigència que es demanava a un professional com el que es busca.
Agafeu-vos a la versió que us faci més gràcia. De moment, avui divendres, encara no sabem del cert com s'encararà la situació. La moneda segueix girant incansable i juga dibuixant un va i ve amb l'aire. No és cap secret que vivim en la incertesa del dia a dia.
Jo m'he divertit i m'he obligat a devorar llibres i informació web durant unes setmanes i m'ho he passat molt bé: m'agrada la pressió, m'agrada tenir objectius a curt termini. Ja us he dit que tinc la sort de tenir feina i de trobar-m'hi bé. No gens menys: m'hi trobo molt a gust i treballo amb bona gent. Això és important, però penso que abans encara són més importants les meves inquietuds personals i em veig en la necessitat de provar de respondre a aquestes inquietuds mentre em vegi capaç. I aquesta experiència no la considero gens inoportuna.
Potser ara no, potser d'aquí a un temps: tornarem a tirar una moneda esperant una espècie de reacció de causa i efecte.
Un desig? Que llavors surti cara.
divendres, 13 de març del 2009
Els joves: futur?... frustració?...
Aquest és el títol de la taula rodona que ha organitzat Càritas Garrotxa i l'Arxiprestat de l’Alt Fluvià aquesta nit al Casal Marià d’Olot. La veritat és que ha estat bé: hi havia molta gent, sobretot gent gran, però també molt de jovent. Més tard, parlant amb alguns dels assistents, m’he assabentat que molta de la jovenalla que hi havia hi era perquè estava fent el curset per la primera confirmació. Però se’ls ha de felicitar igualment perquè fins i tot hi ha hagut alguna intervenció. Alguna molt bona intervenció.
El moderador, l’Enric Puiggròs, ens ha introduït a la realitat de la joventut al nostre país i seguidament ha donat pas a les intervencions dels participants a la taula i als assistents a l’auditori. S’ha parlat de joves com a part d’una societat que és, com ells mateixos, complexa, diversa i canviant; de la necessitat de conèixer; de la il•lusió i l’energia; de l’optimisme desbordat i desbordant que tenen i tenim els que encara ens sentim joves malgrat la nostra edat; del consumisme desfrenat que hem viscut fins fa uns dies i de la crisi que tindrem uns dies més; de la motivació per moure’s avant les injustícies; de les actituds sovint massa emotives i poc racionals i de la necessitat que, en certs moments, sigui així; de la incertesa del futur; de la necessitat de tenir companys i família per reforçar els nostres projectes; del pessimisme i de l’optimisme; de les condicions de la joventut i també de les enormes possibilitats; i dels valors dels joves i de la societat en general.
Les meves reflexions personals, encara en fresc, precisament van en relació a la crisi de valors que travessem com a membres d’aquesta societat i com a joves. Més que crisi de valors penso que hauríem de parlar de canvi de valors: vull dir que aquests valors sempre hi han estat i sempre seran allà, davant nostre. El que sí, que aquests valors són més bons o més dolents en dependència del moment històric en que ens ha tocat viure, però tots són vàlids i s’han d’acceptar com a tals. La bondat, la família, el treball, l’amistat, el cooperativisme, la competitivitat, l’individualisme, la reivindicació en els seus diferents graus d’intensitat pel que fa a l’agressivitat (física o no), l’egoisme, el compartir, el dir-ho en veu alta, el callar-nos-ho per nosaltres... tots en conjunt formen part de nosaltres i la valoració més positiva o més negativa que en fem dependrà de les nostres circumstàncies. Però són, abans que res, valors reals i presents en l’actualiat.
Ara bé, per entendre la manera com aquests valors són interpretats per cadascú de nosaltres, crec que podríem classificar-los segons una noció d’escala i de temps. Si em permeteu fer aquesta categorització tan sui generis, penso que podria ser alguna cosa així:
Escala gran o del passat: aquells valors adquirits gràcies a l’educació formal a les escoles o als instituts; però personalment també hi inclouria els valors que hem adquirit dels nostres pares i la seva experiència de la vida. Són els valors que aprenem de la història personal dels altres i de la història col•lectiva al llarg dels temps: tal faràs tal trobaràs, la violència genera violència, per assolir la pau és necessari el respecte...
Escala mitjana o de present: aquells valors que adquirim nosaltres per la nostra pròpia experiència del nostre dia a dia; els que adquirim en el nostre viatge per aquesta societat de manera pràcticament automàtica sense ni adonar-nos que són també valors: que si hem d’estudiar una carrera de futur, que si hem de tenir una feina ben pagada, que si ens hem de vendre als altres com un producte d’èxit, que si només si som bons tindrem reconeixement...
Petita escala o de futur: penso que, en el fons, esdevenen els més importants i aquells que requereixen haver fet una reflexió interna més acurada. Són els que adquirim amb els nostres èxits i fracassos de forma indirecte, mitjançant un viatge al nostre subconscient més personal. M’explico: les meves fites aconseguides m’han ajudat a estar segur de mi mateix i a tenir una autoestima prou rellevant com per seguir lluitant per noves fites; però de la mateixa manera que els meus intents fallits d’aconseguir allò o el qui també formen part de mi els he d’aprofitar per generar en mi valors com la justícia social, la preocupació pel medi ambient, el respecte cap als animals, la dignitat humana...
Ufff... Reconduïm-ho... A on vull arribar? Penso que són molt importants els valors que adquirim de l’educació i de la nostra família, penso que són molt importants aquells valors que adquirim de manera gairebé inconscient i que sovint no ens adonem que hem convertit en valors, però penso que és especialment important que parem el ritme frenètic en que ens veiem presos i cultivem aquells valors que aconseguiran realment fer de nosaltres persones humanes amb una vida interior immensa.
El dia que aconseguim mirar la vida des d’una certa perspectiva descobrirem quins són aquells valors que fan de nosaltres persones felices, emocionalment estables, amb ganes de contagiar el món d’aquesta pau interior.
Ara ve l’apunt de crítica. Penso que la nostra societat i el nostre sistema educatiu (i la majoria de famílies i amics) no ens ensenyen a descobrir aquesta part de nosaltres mateixos en els fracassos. Només es centren en els èxits. Ens ensenyen a ser el número ú i ens diuen que el numero dos sempre és el primer dels perdedors. Ens diuen que el més important és participar i nosaltres interioritzem aquest consell com si fos un mal menor, una excusa de mal perdedor. Ens ensenyen a aprendre dels èxits i a imitar-los en gairebé tots els camps de la vida. Però qui ens ensenya a aprendre dels errors, de la frustració???
Penso que existeix una falta de formació i educació, hi ha una manca de democratització pel que fa a la informació sobre els fracassos. I no vull dir que s’hagi de caure en el pessimisme per ser positius en el nostre tarannà. Vull dir que entestar-se a amagar els problemes no els resol. Crido que cal que tinguem la informació necessària per saber si és o no convenint tenir una certa conducta o consumir vés a saber què. Crido que hem d’agafar els fracassos i convertir-los en oportunitats. Llavors aprendrem uns valors nous que molts de vosaltres potser desconeixeu. La solidaritat, la justícia social, l’associacionisme, la preocupació pel medi ambient... són valors que només interioritzem (de debó) si fem una reflexió profunda i sincera davant la violència, la injustícia del món, la competència ferotge i sense escrúpols, la pèrdua de biodiversitat i biotops...
No cal que consumeixi drogues per decidir per mi mateix que no m’interessa prendre-les de la mateixa manera que no vull que em faci falta viure un episodi traumàtic en la meva vida per descobrir els valors positius d’allò perdut. Si ens volen ensenyar a dir no a les drogues també ens han d’ensenyar a aprendre dels errors i a reconduir les situacions adverses.
Si aquest pas no es fa des d’una escala més gran a través de l’educació, la família o el dia a dia... és imprescindible que siguem capaços de fer-lo per nosaltres mateixos a petita escala, des del nostre interior i la reflexió personal. En aquest sentit hem d’aprendre a ser autodidactes.
Ufff...Genial: el segon “uff” del text...
Ei... felicitats per haver aguantat aquesta pallissa... ja veieu que deixar-me escriure en aquest estat d’embriaguesa cultural és molt perillós. En tot cas, si heu llegit fins aquí us he de felicitar. I si aquesta reflexió personal que potser només té sentit per mi ha aconseguit que reflexioneu alguna cosa dins vostre, només llavors, us podeu felicitar a vosaltres mateixos.
Ufff...
El moderador, l’Enric Puiggròs, ens ha introduït a la realitat de la joventut al nostre país i seguidament ha donat pas a les intervencions dels participants a la taula i als assistents a l’auditori. S’ha parlat de joves com a part d’una societat que és, com ells mateixos, complexa, diversa i canviant; de la necessitat de conèixer; de la il•lusió i l’energia; de l’optimisme desbordat i desbordant que tenen i tenim els que encara ens sentim joves malgrat la nostra edat; del consumisme desfrenat que hem viscut fins fa uns dies i de la crisi que tindrem uns dies més; de la motivació per moure’s avant les injustícies; de les actituds sovint massa emotives i poc racionals i de la necessitat que, en certs moments, sigui així; de la incertesa del futur; de la necessitat de tenir companys i família per reforçar els nostres projectes; del pessimisme i de l’optimisme; de les condicions de la joventut i també de les enormes possibilitats; i dels valors dels joves i de la societat en general.
Les meves reflexions personals, encara en fresc, precisament van en relació a la crisi de valors que travessem com a membres d’aquesta societat i com a joves. Més que crisi de valors penso que hauríem de parlar de canvi de valors: vull dir que aquests valors sempre hi han estat i sempre seran allà, davant nostre. El que sí, que aquests valors són més bons o més dolents en dependència del moment històric en que ens ha tocat viure, però tots són vàlids i s’han d’acceptar com a tals. La bondat, la família, el treball, l’amistat, el cooperativisme, la competitivitat, l’individualisme, la reivindicació en els seus diferents graus d’intensitat pel que fa a l’agressivitat (física o no), l’egoisme, el compartir, el dir-ho en veu alta, el callar-nos-ho per nosaltres... tots en conjunt formen part de nosaltres i la valoració més positiva o més negativa que en fem dependrà de les nostres circumstàncies. Però són, abans que res, valors reals i presents en l’actualiat.
Ara bé, per entendre la manera com aquests valors són interpretats per cadascú de nosaltres, crec que podríem classificar-los segons una noció d’escala i de temps. Si em permeteu fer aquesta categorització tan sui generis, penso que podria ser alguna cosa així:
Escala gran o del passat: aquells valors adquirits gràcies a l’educació formal a les escoles o als instituts; però personalment també hi inclouria els valors que hem adquirit dels nostres pares i la seva experiència de la vida. Són els valors que aprenem de la història personal dels altres i de la història col•lectiva al llarg dels temps: tal faràs tal trobaràs, la violència genera violència, per assolir la pau és necessari el respecte...
Escala mitjana o de present: aquells valors que adquirim nosaltres per la nostra pròpia experiència del nostre dia a dia; els que adquirim en el nostre viatge per aquesta societat de manera pràcticament automàtica sense ni adonar-nos que són també valors: que si hem d’estudiar una carrera de futur, que si hem de tenir una feina ben pagada, que si ens hem de vendre als altres com un producte d’èxit, que si només si som bons tindrem reconeixement...
Petita escala o de futur: penso que, en el fons, esdevenen els més importants i aquells que requereixen haver fet una reflexió interna més acurada. Són els que adquirim amb els nostres èxits i fracassos de forma indirecte, mitjançant un viatge al nostre subconscient més personal. M’explico: les meves fites aconseguides m’han ajudat a estar segur de mi mateix i a tenir una autoestima prou rellevant com per seguir lluitant per noves fites; però de la mateixa manera que els meus intents fallits d’aconseguir allò o el qui també formen part de mi els he d’aprofitar per generar en mi valors com la justícia social, la preocupació pel medi ambient, el respecte cap als animals, la dignitat humana...
Ufff... Reconduïm-ho... A on vull arribar? Penso que són molt importants els valors que adquirim de l’educació i de la nostra família, penso que són molt importants aquells valors que adquirim de manera gairebé inconscient i que sovint no ens adonem que hem convertit en valors, però penso que és especialment important que parem el ritme frenètic en que ens veiem presos i cultivem aquells valors que aconseguiran realment fer de nosaltres persones humanes amb una vida interior immensa.
El dia que aconseguim mirar la vida des d’una certa perspectiva descobrirem quins són aquells valors que fan de nosaltres persones felices, emocionalment estables, amb ganes de contagiar el món d’aquesta pau interior.
Ara ve l’apunt de crítica. Penso que la nostra societat i el nostre sistema educatiu (i la majoria de famílies i amics) no ens ensenyen a descobrir aquesta part de nosaltres mateixos en els fracassos. Només es centren en els èxits. Ens ensenyen a ser el número ú i ens diuen que el numero dos sempre és el primer dels perdedors. Ens diuen que el més important és participar i nosaltres interioritzem aquest consell com si fos un mal menor, una excusa de mal perdedor. Ens ensenyen a aprendre dels èxits i a imitar-los en gairebé tots els camps de la vida. Però qui ens ensenya a aprendre dels errors, de la frustració???
Penso que existeix una falta de formació i educació, hi ha una manca de democratització pel que fa a la informació sobre els fracassos. I no vull dir que s’hagi de caure en el pessimisme per ser positius en el nostre tarannà. Vull dir que entestar-se a amagar els problemes no els resol. Crido que cal que tinguem la informació necessària per saber si és o no convenint tenir una certa conducta o consumir vés a saber què. Crido que hem d’agafar els fracassos i convertir-los en oportunitats. Llavors aprendrem uns valors nous que molts de vosaltres potser desconeixeu. La solidaritat, la justícia social, l’associacionisme, la preocupació pel medi ambient... són valors que només interioritzem (de debó) si fem una reflexió profunda i sincera davant la violència, la injustícia del món, la competència ferotge i sense escrúpols, la pèrdua de biodiversitat i biotops...
No cal que consumeixi drogues per decidir per mi mateix que no m’interessa prendre-les de la mateixa manera que no vull que em faci falta viure un episodi traumàtic en la meva vida per descobrir els valors positius d’allò perdut. Si ens volen ensenyar a dir no a les drogues també ens han d’ensenyar a aprendre dels errors i a reconduir les situacions adverses.
Si aquest pas no es fa des d’una escala més gran a través de l’educació, la família o el dia a dia... és imprescindible que siguem capaços de fer-lo per nosaltres mateixos a petita escala, des del nostre interior i la reflexió personal. En aquest sentit hem d’aprendre a ser autodidactes.
Ufff...Genial: el segon “uff” del text...
Ei... felicitats per haver aguantat aquesta pallissa... ja veieu que deixar-me escriure en aquest estat d’embriaguesa cultural és molt perillós. En tot cas, si heu llegit fins aquí us he de felicitar. I si aquesta reflexió personal que potser només té sentit per mi ha aconseguit que reflexioneu alguna cosa dins vostre, només llavors, us podeu felicitar a vosaltres mateixos.
Ufff...
diumenge, 8 de març del 2009
D. It is written.
Sí, sí, sí. Està escrit. El primer cop que vaig veure la pel•lícula ja vaig començar a martiritzar a l’Anna amb “és molt bona!”. I n’han seguit més, però m’heu d’entendre: és que és molt bona! Encara ahir ho vam mig parlar amb la Mercè i més tard amb un company de la colla! És molt bona!
Estic parlant del film “Slumdog Millionaire”. A la cerimònia dels Oscar va endur-se vuit estatuetes incloent-hi la de millor pel•lícula i la millor direcció. I cal destacar-ne també la música i la fotografia. Ja era hora que una peli que anava més o menys de tapada rebés el reconeixement que es mereixia! Va passar-li la mà per la cara a un “Benjamin Button” que deixava força a desitjar: la primera hora és tan lenta, hi passen tantes coses i no hi passa res a la vegada que va aconseguir que m’adormís... després aconsegueix ser un film senzillament passable. Tornant a “Slumdog Millionaire”, penseu que des de La “Llista d’Shnider” no hi havia cap pel•lícula que triomfés als Oscar, als Globus d’Or i a la cerimònia dels BAFTA britànics.
La història potser no és res de l’altre món i podem mig intuir com s’acaba. De fet, la major part de les crítiques van per aquest camí. Però malgrat la simplicitat d’aquesta, la forma com tracten el context i la manera com descobrim una ciutat que creix a ritmes forçats, al meu entendre, converteixen la pel•lícula en gairebé una obra d’art.
Jamal Malik participa a la versió índia del programa “Quiéres ser millonario” i encerta pregunta rere pregunta. De fet, ho fa tant bé que aixeca les sospites del presentador i de les autoritats de Mombai. A través del brutal interrogatori descobrim el perquè de saber les respostes fent un viatge a la infantesa i l’adolescència de Jamal fins a arribar a la darrera pregunta per valor de 20 milions de rúpies.
Això deu ser molta pasta! De fet, ho he buscat i estem parlant d’uns 480.000 dòlars, més que al concurs a Espanya on només pots guanyar 300.000€. I és que aquí som uns pelacanyes: als Estats Units opten a un premi d’un milió de dòlars i a Alemanya a una catalana li varen donar mig milió d’euros! Però és que no tothom val per participar a aquests concursos...
Ei, que ja em torno a desviar!
La casualitat i la sort (o les desgràcies i la mala sort en la vida del protagonista) permeten a Malic arribar a aquesta darrera pregunta a la vegada que permeten a l’espectador descobrir el món ple de contrastos i la realitat social i econòmica d’un país. Certament al final és un autèntic “cant a l’amor”, un viatge pels últims 20 anys d’història de la Índia i de Mombai, l’antiga ciutat colonial de més de 19 milions d’habitants i que coneixíem com a Bombai.
I el títol? “Slumdog” seria alguna cosa així com gos de barri baix, de barraques, de xaboles... i “millionaire” és millonari. Ui... amb això ja m’imaginava la típica pel•lícula de superació personal, com un llibre d’autoajuda d’aquells de “com convertir-se en ric”... Però no. Res més lluny d’això. Si bé tot el món de Malic gira al voltant dels diners i el poder, ell només busca l’amor de Latika i la pau personal! La crítica més extensa que ens ha arribat d’aquesta pel•lícula prové des de la mateixa Índia, on es queixen pel fet de retratar un món de misèria on les persones esdevenen gossos de carrer: al cinema Bollywood rarament es veu la pobresa i les autoritats Índies no semblen reconèixer cap problema. Així, amb una mica de sort, ha arribat el moment de reconèixer que aquest problema existeix i és ben real; i s’ha d’afrontar la realitat per trobar-hi solucions. I és que després de la borratxera de la cerimònia dels Oscar, el petit Jamal també ha de tornar a la realitat i, encara que ell sap que li pagaran els estudis fins a la majoria d’edat, aquest retorn serà de segur traumàtic. Ja veurem d’aquí a uns anys com li va...
Si alguns de vosaltres heu pogut veure “Ciudad de Dios” us diré que es veu la part terrible del món dels suburbis de faveles brasilenys però amb un missatge més pròxim al món multicolor de Bollywood: tres cullerades de misèria, dues dosis de somni d’adolescent, sigueu generosos a l’hora d’afegir-hi el record inesborrable d’aquell amor d’infantesa, tres quartes parts d’espectacle televisiu, un pessic de dansa i una música enganxosa. Tot en una coctelera i barrejat durant dues hores. La mescla és molt bona, ja ho he dit quatre vegades! Però quan sortim del cine o quan el reproductor haurà acabat amb prous feines haurem notat que també hi havia dosis de màfia, d’explotació infantil i mutilació, explotació sexual, tortura per part de les autoritats “competents”, corrupció urbanística, enfrontaments religiosos, turistes que només volen tornar a casa com aquell que no ha vist res, la cruesa de la globalització i una dotzena d’escenes brutals que ens passen gairebé desapercebudes a causa del ritme trepidant del combinat! El periodista d’El País Jordi Costa va escriure que Boyle havia aconseguit que els vistosos arbres del film no deixessin veure el bosc. Hi estic absolutament d’acord.
I és que l’obra de Boyle és irregular: és un director amb films de la talla de “Trainspotting” (considero que s’hauria de fer veure als instituts per veure la realitat de les drogues... i segurament la millor direcció que ha fet Boyle) o “28 días después” (tinc debilitat pel cinema de zombies), però també pífies de la talla de “La Playa” (que només en salvaria el Porcelain dels Moby i les imatges paradisíaques) o la gairebé desconeguda “Sunshine”. Aquí, centrant-me en la pel•lícula que ja coneixeu, n’he de destacar que està farcida de segones lectures, de contrastos, de realitat, d’alegria i dolor, de vida i mort.
Em recorda també a "Juno". En teoria ens estan venent una comèdia, però esdevé també un drama i esdevé també molt més que això. Aquí no ens parlen d’avortament, sinó que ens hauríem de preguntar sobre el destí, la justícia, la cobdícia i fins i tot, l’expansió sense límits (ni físics ni morals) de les ciutats. En definitiva: les injustícies del món que ens ha tocat viure.
Però a diferència de "Juno", que només va guanyar un Oscar al millor guió, aquesta pel•lícula ha tingut el reconeixement que es mereix. I espero que gràcies a aquest reconeixement podem tractar el problema d’una realitat social complicada. Ara només falta que quan torneu a veure el film el sapigueu veure amb uns altres ulls, llegint entre línies i mirant més enllà de la història principal.
Sí, la història de Jamal Malik estava escrita, però jo penso que el destí entès com a aquell final inevitable no està escrit. Sí que morirem, però l’espai de temps que va des que naixem fins que deixem de respirar el fem nosaltres. Nosaltres i els nostres. Com més preguntes ens fem i, sobretot, com més preguntes intentem respondre més conscienciats estarem i, potser, el món canviarà sense que ens n’adonem. Abandonem els bolígrafs, tanquem els ordinadors, sortim al carrer a escriure amb majúscules el nostre destí. Malgrat tot, sempre som capaços de trobar la felicitat si realment ho volem. I ho hem de voler. Sense que ningú ho escrigui.
Estic parlant del film “Slumdog Millionaire”. A la cerimònia dels Oscar va endur-se vuit estatuetes incloent-hi la de millor pel•lícula i la millor direcció. I cal destacar-ne també la música i la fotografia. Ja era hora que una peli que anava més o menys de tapada rebés el reconeixement que es mereixia! Va passar-li la mà per la cara a un “Benjamin Button” que deixava força a desitjar: la primera hora és tan lenta, hi passen tantes coses i no hi passa res a la vegada que va aconseguir que m’adormís... després aconsegueix ser un film senzillament passable. Tornant a “Slumdog Millionaire”, penseu que des de La “Llista d’Shnider” no hi havia cap pel•lícula que triomfés als Oscar, als Globus d’Or i a la cerimònia dels BAFTA britànics.
La història potser no és res de l’altre món i podem mig intuir com s’acaba. De fet, la major part de les crítiques van per aquest camí. Però malgrat la simplicitat d’aquesta, la forma com tracten el context i la manera com descobrim una ciutat que creix a ritmes forçats, al meu entendre, converteixen la pel•lícula en gairebé una obra d’art.
Jamal Malik participa a la versió índia del programa “Quiéres ser millonario” i encerta pregunta rere pregunta. De fet, ho fa tant bé que aixeca les sospites del presentador i de les autoritats de Mombai. A través del brutal interrogatori descobrim el perquè de saber les respostes fent un viatge a la infantesa i l’adolescència de Jamal fins a arribar a la darrera pregunta per valor de 20 milions de rúpies.
Això deu ser molta pasta! De fet, ho he buscat i estem parlant d’uns 480.000 dòlars, més que al concurs a Espanya on només pots guanyar 300.000€. I és que aquí som uns pelacanyes: als Estats Units opten a un premi d’un milió de dòlars i a Alemanya a una catalana li varen donar mig milió d’euros! Però és que no tothom val per participar a aquests concursos...
Ei, que ja em torno a desviar!
La casualitat i la sort (o les desgràcies i la mala sort en la vida del protagonista) permeten a Malic arribar a aquesta darrera pregunta a la vegada que permeten a l’espectador descobrir el món ple de contrastos i la realitat social i econòmica d’un país. Certament al final és un autèntic “cant a l’amor”, un viatge pels últims 20 anys d’història de la Índia i de Mombai, l’antiga ciutat colonial de més de 19 milions d’habitants i que coneixíem com a Bombai.
I el títol? “Slumdog” seria alguna cosa així com gos de barri baix, de barraques, de xaboles... i “millionaire” és millonari. Ui... amb això ja m’imaginava la típica pel•lícula de superació personal, com un llibre d’autoajuda d’aquells de “com convertir-se en ric”... Però no. Res més lluny d’això. Si bé tot el món de Malic gira al voltant dels diners i el poder, ell només busca l’amor de Latika i la pau personal! La crítica més extensa que ens ha arribat d’aquesta pel•lícula prové des de la mateixa Índia, on es queixen pel fet de retratar un món de misèria on les persones esdevenen gossos de carrer: al cinema Bollywood rarament es veu la pobresa i les autoritats Índies no semblen reconèixer cap problema. Així, amb una mica de sort, ha arribat el moment de reconèixer que aquest problema existeix i és ben real; i s’ha d’afrontar la realitat per trobar-hi solucions. I és que després de la borratxera de la cerimònia dels Oscar, el petit Jamal també ha de tornar a la realitat i, encara que ell sap que li pagaran els estudis fins a la majoria d’edat, aquest retorn serà de segur traumàtic. Ja veurem d’aquí a uns anys com li va...
Si alguns de vosaltres heu pogut veure “Ciudad de Dios” us diré que es veu la part terrible del món dels suburbis de faveles brasilenys però amb un missatge més pròxim al món multicolor de Bollywood: tres cullerades de misèria, dues dosis de somni d’adolescent, sigueu generosos a l’hora d’afegir-hi el record inesborrable d’aquell amor d’infantesa, tres quartes parts d’espectacle televisiu, un pessic de dansa i una música enganxosa. Tot en una coctelera i barrejat durant dues hores. La mescla és molt bona, ja ho he dit quatre vegades! Però quan sortim del cine o quan el reproductor haurà acabat amb prous feines haurem notat que també hi havia dosis de màfia, d’explotació infantil i mutilació, explotació sexual, tortura per part de les autoritats “competents”, corrupció urbanística, enfrontaments religiosos, turistes que només volen tornar a casa com aquell que no ha vist res, la cruesa de la globalització i una dotzena d’escenes brutals que ens passen gairebé desapercebudes a causa del ritme trepidant del combinat! El periodista d’El País Jordi Costa va escriure que Boyle havia aconseguit que els vistosos arbres del film no deixessin veure el bosc. Hi estic absolutament d’acord.
I és que l’obra de Boyle és irregular: és un director amb films de la talla de “Trainspotting” (considero que s’hauria de fer veure als instituts per veure la realitat de les drogues... i segurament la millor direcció que ha fet Boyle) o “28 días después” (tinc debilitat pel cinema de zombies), però també pífies de la talla de “La Playa” (que només en salvaria el Porcelain dels Moby i les imatges paradisíaques) o la gairebé desconeguda “Sunshine”. Aquí, centrant-me en la pel•lícula que ja coneixeu, n’he de destacar que està farcida de segones lectures, de contrastos, de realitat, d’alegria i dolor, de vida i mort.
Em recorda també a "Juno". En teoria ens estan venent una comèdia, però esdevé també un drama i esdevé també molt més que això. Aquí no ens parlen d’avortament, sinó que ens hauríem de preguntar sobre el destí, la justícia, la cobdícia i fins i tot, l’expansió sense límits (ni físics ni morals) de les ciutats. En definitiva: les injustícies del món que ens ha tocat viure.
Però a diferència de "Juno", que només va guanyar un Oscar al millor guió, aquesta pel•lícula ha tingut el reconeixement que es mereix. I espero que gràcies a aquest reconeixement podem tractar el problema d’una realitat social complicada. Ara només falta que quan torneu a veure el film el sapigueu veure amb uns altres ulls, llegint entre línies i mirant més enllà de la història principal.
Sí, la història de Jamal Malik estava escrita, però jo penso que el destí entès com a aquell final inevitable no està escrit. Sí que morirem, però l’espai de temps que va des que naixem fins que deixem de respirar el fem nosaltres. Nosaltres i els nostres. Com més preguntes ens fem i, sobretot, com més preguntes intentem respondre més conscienciats estarem i, potser, el món canviarà sense que ens n’adonem. Abandonem els bolígrafs, tanquem els ordinadors, sortim al carrer a escriure amb majúscules el nostre destí. Malgrat tot, sempre som capaços de trobar la felicitat si realment ho volem. I ho hem de voler. Sense que ningú ho escrigui.
dijous, 12 de febrer del 2009
Qui s'hi anima?
No hi busqueu sentit. No en té. És fer el ridicul, fer el boig sense importar gens ni mica el que pensin o deixin de pensar els altres. El fer pel fer. Potser, si us entesteu en saber el perquè de les coses, penseu que és entreteniment, experiència, gaudi personal o voler-se passar de modern.
Ara que hem descobert en Internet una nova forma de comunicar-nos, d’obtenir informació i d’expressar les nostres opinions, compartint imatges de les vacances i de l’última farra... ara que hi ha qui ha trobat la manera de comerciar, trobar parella o feina... ara ja podem dir que Internet s’ha convertit en un element catalitzador de pràcticament totes les activitats humanes. I és que si no està a la xarxa, no existeix.
I l’art, en qualsevol de les seves formes i disciplines, no en podia quedar al marge. L’art ha trobat en la xarxa la forma de innovar i portar a terme projectes desenvolupats o no on-line. La qualitat i la quantitat de la informació existent avui en dia han fet d’aquest univers cibernètic una realitat pràctica pel treball també en el món de l’art, fet que obliga, en certa mesura, a fer un replantejament en les formes de formació, metodologia i treball. És a dir, existeix tanta informació que necessitem conèixer i seleccionar aquella que ens és realment rellevant per assolir l’èxit en els nostres projectes.
Us podeu arribar a imaginar el poder que pot arribar a tenir la cultura que circula a Internet? Les grans indústires tradicionals com ara les discogràfiques o les productores audiovisuals en un primer moment van veure en aquest mitjà un dur competidor, una amanaça evident. Desprès, les que van ser capaces de ampliar el seu punt de vista i modernitzar la seva estructura s’han adonat que pot ser l’eina perfecte per desenvolupar el seu negoci fins a uns límits inimaginable fa uns anys: es pot arribar a un nombre major de usuaris amb uns costos de producció notablement menors. A casa nostra, l'excepció és l'estimadíssima SGAE, que ha vist les oportunitats però s'ha equivocat en la forma.
Hi ha qui diu que amb l’Internet la gent ja no surt a carrer ni es queda amb els altres per prendre una copa o crear coses, que la gent es queda a casa i fa les seves creacions en el millor dels casos. Però el cert és que l’art a Internet és democràtic i la interactivitat és la seva clau de futur: tothom pot accedir a imatges, textos, moviments i sons, els pot modificar i crear muntatges multimedia que esdevenen altres productes artístics per si sols.
El nostre objectiu va més enlà de sortir en el mapa dels espais artístics connectats a la xarxa: amb Internet volem crear un producte artístic i, si s’escau, penjar-lo a la xarxa. Hem de demostrar que nosaltres sortim al carrer, quedem per fer activitats i, a més, les volem compartir amb el món. Agafem un pessic d’art, ho barrejem en una coctelera plena de teatre en fresc i ho aboquem a Internet. La nostra proposta és crear un flashmob.
I tornem al principi del text. Què és un flashmob? És una acció organitzada a través de xarxes telemàtiques (mòbils, xat, facebook, mail...) i que pretén reunir a un grup de persones en un moment concret i en un espai públic per fer algo inusual i després dispersar-se com si no hagués passat res. Normalment no té cap finalitat més enllà del pur sentit de l’entreteniment, però quan es convoca amb finalitats polítiques o reivindicatives també s’anomena smartmob. A vegades, els convocats no saben quina activitat es realitzarà i se’ls comunica en el mateix lloc de trobada o en un punt pròxim.
Així, l’únic que cal és una idea, una convocatòria i prou sentit de l’humor per fer el ridícul encara que l’experiència resulti un fracàs. De fet, les primeres convocatòries acostumen a reunir poca gent i, dels que apareixen, no tothom s’atreveix a seguir el joc. El més important és passar-ho bé un mateix i no allò que pensi la resta.
I el 22 de març d’enguany resulta que coincideix la XVI Fira de Sant Josep a Sant Jaume de Llierca i el dia mundial de la guerra de coixins... I no només això, coincideix també que a Sant Jaume de Llierca hi ha un jove grup de teatre amateur que té energia, que té ganes i motivació! Però com més gent siguem més bé ens ho passarem: és per això que us volem demanar un “passa-ho”, fer anar el boca-orella i que la gent vingui i si li ve de gust hi participi.
A continuació us ensenyarem alguns dels flashmobs més sonats que podem trobar a la xarxa.
Congelats o freeze a París.
Congelats a l'estació d'Atocha, Madrid:
Congelats en un supermercat a Manchester.
Congelats a Ikea.
Congelats a Londres.
Guerra espartana.
Més guerra espartana.
Una altra guerra.
Guerra de coixins o pillow fight.
Morts vivents o zombies a San Francisco.
Més zombies a Texas.
Cursa o flash running.
Efecte domino a Colònia.
Dormint en una biblioteca.
Fent la gallina.
Aplaudint.
També en publicitat.
Obra mestra, flashmob fet programa de televisió... americana, és clar:
No li busqueu sentit. Ja veieu que es tracta de fer el ridícul sense donar-li importància.
És una proposta, la decisió és vostra.
Ara que hem descobert en Internet una nova forma de comunicar-nos, d’obtenir informació i d’expressar les nostres opinions, compartint imatges de les vacances i de l’última farra... ara que hi ha qui ha trobat la manera de comerciar, trobar parella o feina... ara ja podem dir que Internet s’ha convertit en un element catalitzador de pràcticament totes les activitats humanes. I és que si no està a la xarxa, no existeix.
I l’art, en qualsevol de les seves formes i disciplines, no en podia quedar al marge. L’art ha trobat en la xarxa la forma de innovar i portar a terme projectes desenvolupats o no on-line. La qualitat i la quantitat de la informació existent avui en dia han fet d’aquest univers cibernètic una realitat pràctica pel treball també en el món de l’art, fet que obliga, en certa mesura, a fer un replantejament en les formes de formació, metodologia i treball. És a dir, existeix tanta informació que necessitem conèixer i seleccionar aquella que ens és realment rellevant per assolir l’èxit en els nostres projectes.
Us podeu arribar a imaginar el poder que pot arribar a tenir la cultura que circula a Internet? Les grans indústires tradicionals com ara les discogràfiques o les productores audiovisuals en un primer moment van veure en aquest mitjà un dur competidor, una amanaça evident. Desprès, les que van ser capaces de ampliar el seu punt de vista i modernitzar la seva estructura s’han adonat que pot ser l’eina perfecte per desenvolupar el seu negoci fins a uns límits inimaginable fa uns anys: es pot arribar a un nombre major de usuaris amb uns costos de producció notablement menors. A casa nostra, l'excepció és l'estimadíssima SGAE, que ha vist les oportunitats però s'ha equivocat en la forma.
Hi ha qui diu que amb l’Internet la gent ja no surt a carrer ni es queda amb els altres per prendre una copa o crear coses, que la gent es queda a casa i fa les seves creacions en el millor dels casos. Però el cert és que l’art a Internet és democràtic i la interactivitat és la seva clau de futur: tothom pot accedir a imatges, textos, moviments i sons, els pot modificar i crear muntatges multimedia que esdevenen altres productes artístics per si sols.
El nostre objectiu va més enlà de sortir en el mapa dels espais artístics connectats a la xarxa: amb Internet volem crear un producte artístic i, si s’escau, penjar-lo a la xarxa. Hem de demostrar que nosaltres sortim al carrer, quedem per fer activitats i, a més, les volem compartir amb el món. Agafem un pessic d’art, ho barrejem en una coctelera plena de teatre en fresc i ho aboquem a Internet. La nostra proposta és crear un flashmob.
I tornem al principi del text. Què és un flashmob? És una acció organitzada a través de xarxes telemàtiques (mòbils, xat, facebook, mail...) i que pretén reunir a un grup de persones en un moment concret i en un espai públic per fer algo inusual i després dispersar-se com si no hagués passat res. Normalment no té cap finalitat més enllà del pur sentit de l’entreteniment, però quan es convoca amb finalitats polítiques o reivindicatives també s’anomena smartmob. A vegades, els convocats no saben quina activitat es realitzarà i se’ls comunica en el mateix lloc de trobada o en un punt pròxim.
Així, l’únic que cal és una idea, una convocatòria i prou sentit de l’humor per fer el ridícul encara que l’experiència resulti un fracàs. De fet, les primeres convocatòries acostumen a reunir poca gent i, dels que apareixen, no tothom s’atreveix a seguir el joc. El més important és passar-ho bé un mateix i no allò que pensi la resta.
I el 22 de març d’enguany resulta que coincideix la XVI Fira de Sant Josep a Sant Jaume de Llierca i el dia mundial de la guerra de coixins... I no només això, coincideix també que a Sant Jaume de Llierca hi ha un jove grup de teatre amateur que té energia, que té ganes i motivació! Però com més gent siguem més bé ens ho passarem: és per això que us volem demanar un “passa-ho”, fer anar el boca-orella i que la gent vingui i si li ve de gust hi participi.
A continuació us ensenyarem alguns dels flashmobs més sonats que podem trobar a la xarxa.
Congelats o freeze a París.
Congelats a l'estació d'Atocha, Madrid:
Congelats en un supermercat a Manchester.
Congelats a Ikea.
Congelats a Londres.
Guerra espartana.
Més guerra espartana.
Una altra guerra.
Guerra de coixins o pillow fight.
Morts vivents o zombies a San Francisco.
Més zombies a Texas.
Cursa o flash running.
Efecte domino a Colònia.
Dormint en una biblioteca.
Fent la gallina.
Aplaudint.
També en publicitat.
Obra mestra, flashmob fet programa de televisió... americana, és clar:
No li busqueu sentit. Ja veieu que es tracta de fer el ridícul sense donar-li importància.
És una proposta, la decisió és vostra.
dissabte, 7 de febrer del 2009
“Roma, París, Nueva York...
...tú sigues siendo la mejor!”. Sí, de Duncan Dhu. Però aquest blog avui no va de música. Resulta que al febrer fem dues setmanes de vacances i com que aquest any estem intentant estalviar i ja tenim prou despesa prevista (obres a casa, bateig a Romania, comiat de solters i casament, potser projecte empresarial a la vista...) vaig aconseguir pactar amb la meva parella que no aniríem enlloc. La negociació va ser molt dura... al final vam dir que com a molt un dia podríem anar a Ikea, un dia a la costa i un altre vés a saber on.
Doncs fa un parell de dies se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan l’Anna em va etzibar un “ja que no anem enlloc, espero que hagis preparat pel teu compte una escapada de cap de setmana”.
...
Fuuuu!
Ja no em posaré a analitzar la coherència de la frase ni la lògica de la situació tenint en compte el que ja havíem parlat perquè, sincerament, no sabria ni com ficar-m’hi. I la veritat és que uns dies abans tant ella com jo havíem visitat cadascú pel seu compte la plana de Ryanair i de Rumbo, però pensava que havia quedat clar que durant aquestes vacances calia fer certs sacrificis. I potser ja no recorda que el dissabte venia tota la família a sopar i que serem més de quinze persones?
Ella ja sap que he deixat de banda momentàniament algun dels meus projectes per fer-li costat, per passar un segon més al seu costat. I sé que sona a tòpic, però ja sap que aconseguir un somriure seu cada matí pot fer que el dia valgui la pena, malgrat la resta. Vull que es contagiï d’optimisme perquè és la millor manera d’afrontar la vida, però també hem de ser conscients que ens calen les dosis justes de realisme que ens han de permetre no perdre la perspectiva.
Ni Roma, ni París, ni New York! El primer destí perquè m’acusaria de poc original ja que fa poc hi ha estat l’Edu i la Cristina, la segona possibilitat fa disparar els preus sobretot pel que fa a l’allotjament i, per tant, de travessar l’Atlàntic ja no cal que en digui res més.
El que no entenc és que hagi posat en dubte la meva capacitat de fer el que em doni la gana, de trencar pactes no escrits, de passar del que em diguin i acabar fent el més convenient... De debò pensava que no havia preparat res?
M’havia plantejat anar al Marroc perquè és un viatge que tenim pendent, Egipte i de meravella en meravella i tiro perquè em toca, Dinamarca per saludar a la Mercè, Granada per saludar a la Paula... però m’he decantat per un viatge que de tant en tant surt en les converses i que també ens feria il•lusió de fer. Hem començat amb música, no? Acabem amb música, doncs!
Pereza:
El Barrio:
Ei... Ssssshhhht! Però tots callats, que ella encara no en sap res i se n'adonarà quan vegi l'aeroport davant dels nassos!
Doncs fa un parell de dies se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan l’Anna em va etzibar un “ja que no anem enlloc, espero que hagis preparat pel teu compte una escapada de cap de setmana”.
...
Fuuuu!
Ja no em posaré a analitzar la coherència de la frase ni la lògica de la situació tenint en compte el que ja havíem parlat perquè, sincerament, no sabria ni com ficar-m’hi. I la veritat és que uns dies abans tant ella com jo havíem visitat cadascú pel seu compte la plana de Ryanair i de Rumbo, però pensava que havia quedat clar que durant aquestes vacances calia fer certs sacrificis. I potser ja no recorda que el dissabte venia tota la família a sopar i que serem més de quinze persones?
Ella ja sap que he deixat de banda momentàniament algun dels meus projectes per fer-li costat, per passar un segon més al seu costat. I sé que sona a tòpic, però ja sap que aconseguir un somriure seu cada matí pot fer que el dia valgui la pena, malgrat la resta. Vull que es contagiï d’optimisme perquè és la millor manera d’afrontar la vida, però també hem de ser conscients que ens calen les dosis justes de realisme que ens han de permetre no perdre la perspectiva.
Ni Roma, ni París, ni New York! El primer destí perquè m’acusaria de poc original ja que fa poc hi ha estat l’Edu i la Cristina, la segona possibilitat fa disparar els preus sobretot pel que fa a l’allotjament i, per tant, de travessar l’Atlàntic ja no cal que en digui res més.
El que no entenc és que hagi posat en dubte la meva capacitat de fer el que em doni la gana, de trencar pactes no escrits, de passar del que em diguin i acabar fent el més convenient... De debò pensava que no havia preparat res?
M’havia plantejat anar al Marroc perquè és un viatge que tenim pendent, Egipte i de meravella en meravella i tiro perquè em toca, Dinamarca per saludar a la Mercè, Granada per saludar a la Paula... però m’he decantat per un viatge que de tant en tant surt en les converses i que també ens feria il•lusió de fer. Hem començat amb música, no? Acabem amb música, doncs!
Pereza:
El Barrio:
Ei... Ssssshhhht! Però tots callats, que ella encara no en sap res i se n'adonarà quan vegi l'aeroport davant dels nassos!
divendres, 6 de febrer del 2009
Pels amants dels gats!
Espero que em calmi una mica i deixi de publicar tonteries aviat i em dediqui a allò que m'he de dedicar... a veure quan em passa la dèria del blog!
Però és evident que avui tampoc toca. El que toca avui és fer un petit homenatge als que pensem que els gats són, sense cap mena de dubte, les mascotes ideals! Perquè són àgils i s’enfilen als armaris i a les estanteries per tirar-ho tot, perquè destrueixen totes les plantes que intentes que donin més vida i alegria a la casa, perquè només venen a tu quan tenen gana o necessiten que els acariciïs i tu ja els pots anar cridant que ni fu, perquè destrossen tots els cables sense importar-los si tens el mòbil sense bateria o si aquell cable alimenta el portàtil... i un sense fi de virtuts que ara no em venen el cap!
Però és evident que avui tampoc toca. El que toca avui és fer un petit homenatge als que pensem que els gats són, sense cap mena de dubte, les mascotes ideals! Perquè són àgils i s’enfilen als armaris i a les estanteries per tirar-ho tot, perquè destrueixen totes les plantes que intentes que donin més vida i alegria a la casa, perquè només venen a tu quan tenen gana o necessiten que els acariciïs i tu ja els pots anar cridant que ni fu, perquè destrossen tots els cables sense importar-los si tens el mòbil sense bateria o si aquell cable alimenta el portàtil... i un sense fi de virtuts que ara no em venen el cap!
Ja sabem que aquests felins no deixen de ser animals i que malgrat estan domesticats sempre han conservat cert instint caçador i certa necessitat territorial, però els que tenim gats els considerem un més de la família, i ens costa imaginar casa nostra sense ells i els trobem a faltar tant el dia que falten...
Sí, ja sé que els que sou més de gossos podeu apropiar-vos de la major part de paraules que he utilitzat fins ara, però el Simon’s Cat ens demostra que hi ha coses que només els humans que som propietat d'un gat podem entendre:
Sofas destroçats i tranquiles vetllades davant la tele:
Obrir, tancar, obrir, tancar, obrir i tancar portes:
I despertars amb un encant especial:
dimecres, 4 de febrer del 2009
La culpa és de l'Adriana
Doncs sí! És seva! Si ella no hagués publicat la cançó Chariots of Fire de Vangelis no m'hauria vist immers dins del YouTube, saltant de banda sonora en banda sonora i buscant aquelles grans cançons d'aquelles grans pel·lícules! Grans senzillament perquè ho son, algunes perquè ens expliquen històries de ficció excelents, i altres perquè ens permeten fer una segona lectura i reflexionar sobre la mateixa humanitat, les seves atrocitats i el seu enorme potencial per fer el bé.
Va, no ens fiquem malencòlics, perquè aquesta setmana ja està resultant prou nostàlgica i plena de records! D'això ja en parlaré d'aqui uns dies, quan ho hagi digerit. Aqui no pretenc parlar del missatge de les pelis ni d'algunes de les reflexions que m'inspiren les coses que hi passen. Potser se me n'escaparà alguna, però només serà un apunt.
Li deia a l'Adriana que la seva cançó públicada representa un autèntic leit-motiv perquè jo no recordo haver vist la pel·lícula, però si tanco els ulls i sento l'electrònica m'imagino un atleta corrent en càmera lenta per un camí sense final i amb una posta de sol que ho tenyeix tot d'un taronja intens. A veure si potser l'he vista, la peli...
Una altra cançó de cine que em ve al cap només de sentir Vangelis és la de la trilogia Regreso al Futuro, del compositor Alan Silvestri. És una altra cançó que em situa de seguida dins un De Lorean viatjant ara endavant ara enrera en el temps, coneixent els meus pares quan eren joves, cantant el "Johnny be good" i fent la guitza al Biff Tannen perquè a mi... "ningú... em diu... gallina!".
I encara lligant-ho amb Vangelis, perquè l'autor del següent melodia ha composat les músiques oficials de quatre olimpíades, m'ha vingut al cap una altra gran cançó que inevitablement em porta a pensar en una altra gran trilogia, la del dinosaures del Jurassic Park.
I és que el toc màgic de John Williams l'ha portat a col·laborar amb grans directors de la talla de George Lucas o Steven Spielberg (és el seu compositor de capçalera) i en grans films: Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones, La llista de Shindler, Siete años en el Tibet... i fins i tot en la sèrie de Harry Potter.
Jo aqui només us vull destacar l'obra mestra que representa la Marxa Imperial de la saga Star Wars. Em sembla una música al·lucinant! Trepidant, imponent, solemne... em ve la imatge del Dark Vader amb el seu casc negre i la seva llarga capa mentre imposa el poder del costat obscur arreu de l'univers. A mi em sembla que em tira més el costat obscur de la força... La sentiu??
Val, val: mirem en positiu! Sempre! I quina pel·lícula pot ser més positiva que la que viuen els protagonistes de La Vida es Bella quan, per protegir al seu fill de la terrible realitat que els ha tocat viure, el jueu Guido s'inventa una espècie d'història romàntica , mig com un joc, a l'espera que algun dia s'acabi el malson de l'holocaust i la bogeria nazi.
"Mi mamá dice que tonto es el que hace tonterias", i qui recorda com sonava de cançó esperençadora de Forrest Gump??? O per cançó que ens fa pensar en la por... què us sembla Psicosis de Alfred Hitchcock??? Ens sona a tots, però quans l'heu vista??
Ei, tranquils: The End!
Va, no ens fiquem malencòlics, perquè aquesta setmana ja està resultant prou nostàlgica i plena de records! D'això ja en parlaré d'aqui uns dies, quan ho hagi digerit. Aqui no pretenc parlar del missatge de les pelis ni d'algunes de les reflexions que m'inspiren les coses que hi passen. Potser se me n'escaparà alguna, però només serà un apunt.
Li deia a l'Adriana que la seva cançó públicada representa un autèntic leit-motiv perquè jo no recordo haver vist la pel·lícula, però si tanco els ulls i sento l'electrònica m'imagino un atleta corrent en càmera lenta per un camí sense final i amb una posta de sol que ho tenyeix tot d'un taronja intens. A veure si potser l'he vista, la peli...
Una altra cançó de cine que em ve al cap només de sentir Vangelis és la de la trilogia Regreso al Futuro, del compositor Alan Silvestri. És una altra cançó que em situa de seguida dins un De Lorean viatjant ara endavant ara enrera en el temps, coneixent els meus pares quan eren joves, cantant el "Johnny be good" i fent la guitza al Biff Tannen perquè a mi... "ningú... em diu... gallina!".
I encara lligant-ho amb Vangelis, perquè l'autor del següent melodia ha composat les músiques oficials de quatre olimpíades, m'ha vingut al cap una altra gran cançó que inevitablement em porta a pensar en una altra gran trilogia, la del dinosaures del Jurassic Park.
I és que el toc màgic de John Williams l'ha portat a col·laborar amb grans directors de la talla de George Lucas o Steven Spielberg (és el seu compositor de capçalera) i en grans films: Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones, La llista de Shindler, Siete años en el Tibet... i fins i tot en la sèrie de Harry Potter.
Jo aqui només us vull destacar l'obra mestra que representa la Marxa Imperial de la saga Star Wars. Em sembla una música al·lucinant! Trepidant, imponent, solemne... em ve la imatge del Dark Vader amb el seu casc negre i la seva llarga capa mentre imposa el poder del costat obscur arreu de l'univers. A mi em sembla que em tira més el costat obscur de la força... La sentiu??
Val, val: mirem en positiu! Sempre! I quina pel·lícula pot ser més positiva que la que viuen els protagonistes de La Vida es Bella quan, per protegir al seu fill de la terrible realitat que els ha tocat viure, el jueu Guido s'inventa una espècie d'història romàntica , mig com un joc, a l'espera que algun dia s'acabi el malson de l'holocaust i la bogeria nazi.
"Mi mamá dice que tonto es el que hace tonterias", i qui recorda com sonava de cançó esperençadora de Forrest Gump??? O per cançó que ens fa pensar en la por... què us sembla Psicosis de Alfred Hitchcock??? Ens sona a tots, però quans l'heu vista??
Ei, tranquils: The End!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
